Capítol 1138. En època moderna, els gremis barcelonins no es limitaven només a ser fonamentals en l'estructura econòmica i de poder de la ciutat. Una part important del seu compromís portava els membres de les diferents confraries d'oficis a participar en una milícia defensiva. En aquest cas no es considerava tant una qüestió militar com una obligació cívica. Aquest braç armat a les ordres del Consell de Cent era conegut com la Coronela. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Gremis en armes a la Barcelona moderna (1640-1714). El Consell de Cent, la Coronela i el gremi de revenedors en la defensa de la ciutat".

Capítol 1137. En contra de la creença generalitzada, les havaneres no van arribar a Catalunya per via marinera un cop consumada la independència de Cuba. Abans de la forma cantada, l'havanera va ser un ballable lent conegut amb el nom d'americana, que va començar a fer-se popular en estrats molt diferents de la societat a mitjan segle XIX. Era un ball de moda que va passar primer per Madrid i que Catalunya va acabar adoptant també com a símbol nacional espanyol. Els pescadors van ajudar a difondre aquestes cançons carregades d'un imaginari exòtic i tots els tòpics de l'amor romàntic, però també les cantaven els obrers, els personatges de les sarsueles, els músics ambulants i els fills de les classes dirigents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Anna Costal i Fornells, doctora en Musicologia per la UAB, professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya i coautora del llibre "Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen'".

Capítol 1136. Entre els molts conflictes bèl·lics que va patir Catalunya al llarg del segle XIX, n'hi va haver tres de causats pel carlisme. L'últim intent per fer arribar al tron d'Espanya per la via armada el pretendent reial tradicionalista i defensor de l'antic règim, en aquell moment Carles VII, va donar origen a la Tercera Guerra Carlina, entre el 1872 i el 1876. La Vall del Ges, a l'entorn de Torelló, que ja havia viscut amb intensitat les anteriors confrontacions entre liberals i tradicionalistes, va tornar a ser un dels escenaris importants d'aquesta darrera carlinada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents i Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1135. Tot just iniciat el segle XX, hi va haver una generació de joves republicans amb ganes de canviar el món, que no per això van renunciar a fer fortuna a les Amèriques. No responien a l'arquetip de l'indià clàssic. En comparació amb aquells que havien creuat l'Atlàntic unes dècades abans, eren indians més modestos i més compromesos amb la política i la societat del seu temps. És el cas de Ramon Curcó, membre d'una família pagesa de les terres de Ponent, que va marxar al continent americà en dues ocasions. Allà va ser militar, comerciant i sindicalista, en uns anys convulsos per a qui buscava fortuna a ultramar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Conxita Mir, catedràtica d'Història Contemporània a la Universitat de Lleida, i autora del llibre "Indià i republicà. Una vida a les Amèriques amb els orígens de fons".

Capítol 1134. Entre la fi del segle XVII i fins ben entrat el segle XIX, els joves aristòcrates i burgesos del nord d'Europa solien embarcar-se en un viatge buscant la llum del Mediterrani i les arrels de la cultura clàssica, que els duia cap a Florència, Roma i Nàpols. Aquesta experiència formativa, anomenada Grand Tour, era poc practicada en les nostres contrades. Un dels primers catalans que va emprendre el Grand Tour va ser Josep Anton de Cabanyes i Ballester, comerciant vuitcentista vilanoví, col·leccionista d'art, melòman, escriptor, traductor i pintor ocasional. Les impressions dels seus recorreguts pel Vell Continent les va deixar anotades en un petit carnet de viatges. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Miralpeix, doctor en Història de l'art i professor titular a la Universitat de Girona. Autor del llibre "El Grand Tour de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852). Viatges i afició col·leccionista a la llum d'Europa".

Capítol 1133. Pere el Cerimoniós va donar un gran impuls a l'estudi del cel i dels estels acollint fins a una quarantena dels millors astrònoms i astròlegs de l'època, i posant-los al seu servei. Durant el seu llarg regnat, entre 1336 i 1387, va afavorir la compra i la fabricació d'instruments d'observació astronòmica, i també la publicació de diverses obres sobre el tema, a càrrec dels autors més reputats. Va ser el període de més esplendor per a aquestes ciències en tota la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sebastià Giralt, doctor en Filologia Clàssica i màster d'Història de les Ciències, i professor agregat de Filologia Llatina a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1.132. Entre el 1899 i el 1902, el conegut empresari i mecenes català Eusebi Güell i Bacigalupi, un dels homes més rics de l'època, va comprar un parell de finques situades al capdamunt de l'antiga vila de Gràcia. La intenció era construir-hi una urbanització de cases unifamiliars amb jardí a l'estil britànic, i és per això que el projecte va adoptar el nom de Park Güell, escrit en anglès. El comte de Güell va treballar de manera estreta amb l'arquitecte Antoni Gaudí en la transformació d'aquest espai. El procés va ser llarg, i va passar per diversos canvis de model, del residencial al més enfocat al turisme, fins a l'obertura del Park Güell com a parc públic, l'any 1926. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i coautora, amb l'arquitecta Mar Leniz, del llibre "El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926".

Capítol 1131. Un dels atacs més sanguinaris comesos sobre la població durant la Guerra Civil va ser el bombardeig sistemàtic de Barcelona per part de l'aviació italiana el 16, 17 i 18 de març de 1938. Al llarg de 41 hores, des de les deu de la nit del 16 fins a les tres de la tarda del 18, les esquadrilles procedents de Mallorca van descarregar 44 tones d'explosius en tretze bombardejos. Van deixar un miler de morts, mil cinc-cents ferits, quaranta-vuit edificis totalment destruïts i setanta-cinc greument afectats. Aquesta acció indigna i mai vista fins aleshores, que pretenia estendre el pànic a la rereguarda, va ser ordenada directament per Benito Mussolini. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Mussolini contra Barcelona", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya" de Rosa dels Vents.

Capítol 1131. Un dels atacs més sanguinaris comesos sobre la població durant la Guerra Civil va ser el bombardeig sistemàtic de Barcelona per part de l'aviació italiana el 16, 17 i 18 de març de 1938. Al llarg de 41 hores, des de les deu de la nit del 16 fins a les tres de la tarda del 18, les esquadrilles procedents de Mallorca van descarregar 44 tones d'explosius en tretze bombardejos. Van deixar un miler de morts, mil cinc-cents ferits, quaranta-vuit edificis totalment destruïts i setanta-cinc greument afectats. Aquesta acció indigna i mai vista fins aleshores, que pretenia estendre el pànic a la rereguarda, va ser ordenada directament per Benito Mussolini. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Mussolini contra Barcelona", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya" de Rosa dels Vents.

Capítol 1130. Un cop completada la conquesta de Mallorca, l'estiu del 1232, Jaume I va emprendre una ambiciosa campanya per ocupar les terres valencianes que havien estat en mans dels musulmans els cinc segles anteriors. Aquesta gesta bèl·lica, que interessava molt aragonesos i lleidatans, va mantenir el rei ocupat durant dotze anys. Després d'una joventut marcada per les revoltes dels nobles aragonesos i l'endeutament del regne, Jaume estava a punt de fer 25 anys i tenia prou experiència per plantejar-se la cobejada conquesta de la ciutat de València, Balànsiya per als musulmans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Vicent Baydal, doctor en Història Medieval per la UPF, editor de Llibres de la Drassana, divulgador i cronista oficial de la ciutat de València.

Capítol 1129. En molts pobles prehistòrics, el canibalisme va ser una pràctica molt comuna que va jugar un paper fonamental, espiritualment i com a font d'alimentació. És la conclusió que s'extreu de l'anàlisi de les restes arqueològiques. En algunes cultures, l'antropofàgia era un acte d'amor i compassió, gairebé un ritual místic i simbòlic que connectava el món material amb el més enllà. En altres circumstàncies d'extrema necessitat, el canibalisme també era acceptat per una simple qüestió de supervivència, o com l'acte final de cruents enfrontaments violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directora de l'excavació de l'Abric Romaní.

Capítol 1128. Abans de la derrota a la Segona Guerra Mundial, el feixisme al Japó es va anar introduint de manera molt més gradual en la societat japonesa que no pas a Europa, però igualment implacable. A partir de la dècada del 1920, en un context de crisi econòmica, els militars van anar reclamant un protagonisme que va acabar eclipsant els partits polítics tradicionals. El cop d'estat liderat per un grup de joves capitans el 1936, conegut com l'Incident de Febrer, va ser el capítol més important en l'evolució del Japó cap al totalitarisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, doctor en Estudis Interculturals, expert en el Japó i professor al Departament d'Estudis Asiàtics de la Universitat d'Edimburg.

Capítol 1127. Tot i que va ser una possibilitat desconeguda per l'opinió pública i menystinguda per l'oposició democràtica, al llarg dels anys el general Franco va destinar milers de milions de pessetes a poder entrar en el club nuclear. De fet, va estar a punt de disposar d'una bomba atòmica i de provar-la al desert del Sàhara. Aquest pla va comptar amb el vistiplau dels Estats Units, que va facilitar a Espanya la tecnologia necessària, fins que els interessos geoestratègics van portar el Pentàgon a frenar les aspiracions de la dictadura franquista, impulsades per l'almirall Luis Carrero Blanco. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Santiago Vilanova, periodista i escriptor. Autor del llibre "La bomba atòmica de Franco. Els objectius militars de l'energia nuclear a Espanya", de Llibres de l'Índex.

Capítol 1.126. Després de 22 anys de relacions hostils i conflictives, el president nord-americà Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina entre el 21 i el 28 de febrer del 1972, en un dels cops de timó més inesperats de la Guerra Freda. Per primera vegada, un president dels Estats Units hi viatjava en l'exercici del seu càrrec. Era un gest diplomàtic que permetia plantejar un acostament entre el país més poderós de l'esfera capitalista i el més poblat del bloc comunista, i del món sencer. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de Política a Nació Digital.

Capítol 1.125. A partir de finals del segle XII i durant tota la baixa edat mitjana, Girona va ser el principal centre productor i exportador de pedra de la Corona d'Aragó, per a usos escultòrics i arquitectònics. Per la tonalitat i per la facilitat amb què es podia esculpir, es va conèixer amb el nom de marbre blau. No només va ser la matèria primera de les esglésies i masos de les comarques gironines, també es va fer servir als palaus de la Generalitat catalana i valenciana, als monestirs de Sant Cugat i Pedralbes i a bona part de la Mediterrània occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Freixa, doctor en Història de l'Art per la UAB i secretari de l'Institut d'Estudis Gironins. Autor del pròleg del llibre "La pedra de Girona. L'esplendor del marbre blau", de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera.

Capítol 1124. En l'avenç per Europa, l'exèrcit napoleònic no només va conquerir territoris, sinó que també es va dedicar a saquejar els museus i monuments que s'anava trobant. Aquest autèntic espoli es va executar de manera sistemàtica al llarg de vint anys, entre el 1795 i la celebració del Congrés de Viena, el 1815, que va posar fi al somni imperialista de Napoleó Bonaparte. Durant tot aquell temps, el robatori d'obres d'art es va estendre per Bèlgica, els Països Baixos, Espanya i Portugal, entre altres països, però va afectar de manera molt especial Itàlia i Egipte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracía, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica.

Capítol 1123. Un dels països que va patir l'ocupació nazi de manera més primerenca i perllongada durant la Segona Guerra Mundial, un total de cinc anys, va ser Polònia. La invasió del país, l'1 de setembre del 1939, va donar inici al conflicte. A banda del menyspreu i la crueltat amb què van tractar la població, no només la jueva, sinó també la catòlica, per als alemanys el territori polonès tenia una importància estratègica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Marta Simó, llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en identitats jueves i l'Holocaust.

Capítol 1122. Entre la fi del 1939 i la Pasqua del 1944, un miler de mares exiliades víctimes de la Guerra Civil, obligades a parir o a criar un fill amb poques esperances de supervivència, van trobar aixopluc a l'anomenada Maternitat Suïssa d'Elna. En aquest refugi assistencial de la Catalunya Nord, oficialment hi van néixer 597 nadons de vint-i-dues nacionalitats diferents. A més, també van ser acollits infants que havien nascut als camps i eren víctimes de la falta d'higiene i la malnutrició, i dones que no estaven embarassades, sinó malaltes. La responsable i màxima impulsora d'aquest servei va ser una jove professora suïssa, de 26 anys, anomenada Elisabeth Eidenbenz. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Nicolas Marty, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Perpinyà i membre del grup de recerca France Amérique Espagne, Framespa.

Capítol 1121. Durant l'Edat Moderna, entre els segles XVI i XVII, la gran majoria de municipis catalans van invertir en l'educació dels minyons, perquè era vist com un benefici per a tota la societat. En contra de certes idees preconcebudes, l'analfabetisme no estava tan estès entre les classes populars, ni tampoc a les zones rurals. L'existència d'escoles públiques era una realitat, no només a les ciutats principals, sinó també als pobles més petits, i en molts casos eren gratuïtes per a les famílies més desafavorides. La feina dels mestres de minyons que eren contractats en aquests municipis va fer possible estendre la instrucció a àmplies capes de la població. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 1120. En uns anys del segle XIX en què la societat maldava per superar les estructures anquilosades de l'Antic Règim, a Catalunya va sorgir un activista cultural i polític de primer ordre, un músic i poeta amb una obra que va arribar a les capes més diverses de la població. La tasca de Josep Anselm Clavé com a organitzador de societats corals i festivals de música va ser fonamental, però en paral·lel es va implicar en diverses insurreccions que pretenien assolir una societat més igualitària. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Anna Costal i Fornells, doctora en Història de l'Art i Musicologia per la UAB, musicòloga i professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

Capítol 1119. Un dels capítols importants de la Revolució Industrial a Catalunya, gairebé a les acaballes d'aquest llarg procés de transformació, va ser l'inici de la mineria de sal potàssica a Cardona. Fa cent anys, pels volts del 1924, Catalunya va esdevenir un dels principals productors mundials d'un mineral utilitzat per fer explosius i fertilitzants, i les mines de Cardona no van trigar a ser unes de les més avançades del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Galera, director de l'Arxiu Històric de Cardona, doctor en Història Medieval per la UB, premiat per la Societat Espanyola per a la Defensa del Patrimoni Geològic i Miner, autor del llibre "L'enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana", de Pagès Editors.

Capítol 1118. Josep Dencàs i Puigdollers va ser un dels polítics més importants de la Catalunya autònoma republicana, i també un dels més calumniats pels rivals... i per alguns companys de files. Va ser conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat restablerta, i posteriorment conseller de Governació, un càrrec des del qual va impulsar l'aixecament del 6 d'octubre del 1934, amb uns objectius força diferents dels que tenia el president Companys. Tot i que no era l'únic responsable del fracàs d'aquell cop precipitat i mal calculat, Dencàs es va convertir en el boc expiatori, sotmès a una intensa campanya de desprestigi. Aquestes acusacions se sumen a les que van voler assenyalar la suposada connivència amb el govern feixista italià. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Fermí Rubiralta i Casas, historiador i doctor en Ciència Política per la Universitat del País Basc. Coautor del llibre "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït", d'Editorial Base.

Capítol 1117. Entre les moltes famílies catalanes que van emprendre l'aventura d'ultramar al llarg del segle XIX, buscant fer fortuna en terres americanes, en destaca una que, des de Sitges, va fer arrels a Santiago de Cuba i va aconseguir crear el que acabaria sent una multinacional d'èxit. Van ser necessaris els esforços i les maniobres de diverses generacions, ja que l'entesa no va ser sempre fàcil amb les autoritats espanyoles i amb les cubanes, per fer triomfar la marca de rom fundada per Facundo Bacardí el 1862. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Héctor Oliva, periodista, professor i guia de viatges, doctor en Dret Polític i autor del llibre "Quan el Català sortia a la mar. La vida desmesurada de sis catalans a ultramar", d'Editorial Base.

Capítol 1116. El 8 de juliol del 1994 va marcar una fita històrica en l'estudi de l'evolució humana. Els treballs d'excavació al jaciment arqueològic i paleontològic de la serra d'Atapuerca van permetre descobrir dues dents a la part alta de la Gran Dolina. Aquests fòssils humans tenien uns 800.000 anys d'antiguitat i posaven en qüestió les teories sobre una colonització tardana del continent europeu. Era la primera prova d'una nova espècie del gènere humà que ha trigat més de 25 anys a ser acceptada per tota la comunitat científica: l'Homo antecessor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria a la URV, investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, IPHES, i codirector del projecte d'investigació del jaciment d'Atapuerca. Coautor del llibre "Homo antecessor. El nacimiento de una especie".

Capítol 1115. El desembre del 1885, un seguit de crims executats per encàrrec de l'home més poderós de l'actual comarca de la Terra Alta va posar de manifest la diferència abismal del tracte judicial a rics i pobres. L'advocat Tomàs Valls i Vaquer, diputat provincial amb aspiracions d'arribar al Congrés de Madrid en representació del partit judicial de Gandesa, va fer assassinar la dona i, uns dies més tard, alguns dels que havien participat en el crim i havien amenaçat de parlar. Mentre que Valls va poder fugir, la resta d'implicats, i fins i tot algun innocent, van acabar sent jutjats de la manera més dura. Els crims de Gandesa del 1885 són l'expressió d'un dels fenòmens que patia el camp català al segle XIX: els abusos del caciquisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gironès, activista social, sindical i cultural, autor del llibre "Justícia de garrot. Els crims de Gandesa de 1885", publicat per Varia Editio.

Capítol 1114. La creació del català com una llengua estàndard, vàlida per a la creació literària i per a tots els altres àmbits que li donen caràcter d'oficialitat, va ser l'obra col·lectiva d'un grapat d'intel·lectuals i artistes. Sense ser conscients de la rellevància de la tasca, aquesta colla de lletraferits, sovint embrancats en batalles apassionades al voltant de l'ús d'una lletra o una altra, van salvar el català d'acabar convertit en una llengua mancada de prestigi, o fins i tot de desaparèixer. Des de l'establiment dels primers Jocs Florals moderns, el 1859, fins a la tasca d'ordenació filològica de Pompeu Fabra, el català va viure un procés de recuperació únic, sense comparació possible amb altres llengües sense Estat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alfred Bosch, novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Autor del llibre "Obriu pas! L'epopeia dels que van salvar el català... a pesar d'ells mateixos", editat per Columna.

Capítol 1113. Tot i que la seva aparença d'home prim i fràgil no ho suggeria, el missioner i bisbe català Pere Casaldàliga va ser un líder revolucionari de l'Amèrica Llatina, defensor de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Al llarg de més de cinquanta anys va viure al cor del Brasil, molt implicat en la lluita dels camperols i els peons de l'Amazònia en defensa dels drets que els volien arrabassar els terratinents, també coneguts com a tubaroes, o taurons. Casaldàliga va entendre que en aquesta guerra per la terra no es podia ser neutral, i va acabar suposant una amenaça tant per als latifundistes com per a una part de la jerarquia eclesiàstica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Escribano, periodista, director de TV3 del 2004 al 2008 i director de Minoria Absoluta, ha escrit la biografia de Casaldàliga, "Descalç sobre la terra vermella", i un retrat del Brasil actual, "La terra i les cendres", tots dos d'Edicions 62.

Capítol 1112. Des que els primers models de bicicleta es van començar a comercialitzar, entre els anys seixanta i setanta del segle XIX, aquest nou vehicle va ser vist com un mitjà de transport assequible, però també va quedar associat a la pràctica de l'esport. A França, el país on va arrelar amb més força, els primers clubs ciclistes i alguns diaris esportius van començar a organitzar competicions. El 1903 es disputava per primera vegada la gran prova ciclista per etapes, que va servir de model i referent de totes les altres: el Tour. Però a més de les motivacions esportives òbvies, el naixement del Tour va anar lligat a l'anomenat afer Dreyfus. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt", de Manifest Llibres.

Capítol. Entre el 1850 i el 1864, els governants de la dinastia Qing es van enfrontar al desafiament més gran de la Xina del segle XIX, un dels conflictes més sagnants de la història: la Revolució Taiping. Aquesta guerra civil interna va ser més greu que les agressions de l'imperialisme europeu al llarg d'aquells mateixos anys. Es tractava d'una croada religiosa liderada per Hong Xiuquan, autoproclamat fill de Déu i germà petit de Jesucrist, que identificava els governants manxús de l'època amb els dimonis que calia erradicar del món, una suposada missió divina que es va allargar durant quinze anys, que va controlar part del territori i va amenaçar el poder de Pequín. La revolta va provocar entre 20 i 30 milions de morts, segons les fonts. Paradoxalment, en xinès tradicional Taiping significa "gran pau"... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez-Robles, historiador, professor de la UOC, especialitzat en història moderna i contemporània de l'Àsia Oriental.

La policia és una institució central en qualsevol estat, tant en democràcia com en dictadura. En el cas espanyol, el final del franquisme no va anar acompanyat d'una depuració dels cossos policials existents. Els equilibris polítics de la Transició van portar a mantenir en el càrrec els responsables policials de la dictadura, que van continuar apostant per vies repressores per contenir l'oposició democràtica als carrers i a les comissaries. Tot i que el desembre del 1978 es va aprovar una nova llei policial, els canvis més rellevants van tenir a veure amb la denominació, de Policia Armada a Policia Nacional, i el color dels uniformes, del gris al marró, que vuit anys després seria substituït pel blau. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història Contemporània per la UAB i autor del llibre "Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo", de Pasado & Presente Editor.

Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.

Capítol 1108. Els pagesos anomenats de remença eren persones que pertanyien a una senyoria feudal durant l'edat mitjana, i per tant no eren lliures jurídicament. Només podien marxar del mas on estaven treballant si pagaven la llibertat al senyor, que s'hi podia negar o bé exigir un preu exagerat. I, si aconseguien la llibertat, perdien el mas i les terres que hi anaven associades. Aquesta situació generava un focus de tensió social evident, que va esclatar en diversos moments al llarg del segle XIV i XV arreu d'Europa. A Catalunya, el 1484, vint anys després d'una primera revolta armada contra els senyors feudals, es va iniciar una segona guerra remença, més minoritària, però més violenta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch, professora d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.107. El mapa d'un territori no és només una representació en dues dimensions d'un espai tridimensional. Al llarg de la història, els mapes d'un territori han explicat tant el mateix territori com la visió política d'aquells que han patrocinat els mapes. La representació del territori de Catalunya a través dels mapes és una bona prova que darrere de la cartografia no només hi ha ciència, també hi ha molta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carme Montaner, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, acabada de jubilar com a cap de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i forma part del Grup d'Estudis de la Història de la Cartografia.

Capítol 1106. Entre 1963 i 1975, el Sultanat d'Oman va ser l'escenari d'un dels conflictes més oblidats de la Guerra Freda, tot i que per raons geoestratègiques va ser tant o més important que la guerra del Vietnam. Les forces armades del sultà, assessorades de ben a prop pels britànics, van enfrontar-se a una guerrilla separatista que va anar evolucionant cap a posicions marxistes. Es coneix com la guerra d'Oman, o també la guerra de Dhofar, el nom de la província muntanyosa del sud del territori on tenia la base aquesta guerrilla. En un context de postguerra, va ser un dels pocs casos en què una potència occidental va aconseguir dirigir amb èxit la contrainsurgència en un país de l'Orient Pròxim, encara que fos des de l'ombra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, sis com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 1105. Joan Salvat-Papasseit ha estat un dels poetes més importants del segle XX. El poeta va tenir una vida breu i intensa, i va abanderar l'activisme revolucionari propi d'un intel·lectual proletari, compromès amb la classe treballadora, situat entre el socialisme i l'anarquisme. Gradualment va passar a conrear una poesia radical i avantguardista. La seva vida és un reflex dels inicis d'un segle especialment turbulent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Aisa, historiador, poeta i periodista cultural. Coautor, amb Mei Vidal, de la biografia "Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924", d'Editorial Base, i de l'edició de "L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos".

Capítol 1.104. Els romans van dur la idea de ciutat fins a un extrem com no havia fet mai cap altra civilització fins al moment. Algunes van ser construïdes sense una planificació prèvia, com pot ser la mateixa Roma, tot i que després agruparien cada zona en funció de l'ús que li donarien i de les classes socials a les quals pertanyien els seus habitants. Amb tot, descobrir com els romans planificaven les ciutats és una tasca complexa donat que només existeix una única font documental que explica el seu urbanisme. Va ser escrita per Vitruvi, un arquitecte que va servir a les ordres de Juli Cèsar i que el va acompanyar en les campanyes militars. Aquests viatges li servirien per aprendre aspectes clau de construcció i els materials que utilitzaven les diferents cultures que coneixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marisol Madrid, professora d'Arqueologia de la UB i vicedegana de qualitat i innovació docent de la Facultat de Geografia i Història.

Capítol 1103. Juan Fernández Manrique de Lara, tercer marquès d'Aguilar del Campo, Gran d'Espanya i cinquè comte d'Avellaneda era, el 1546, el virrei de Catalunya en representació de l'emperador Carles. Era un home que semblava gaudir de la confiança de l'emperador, que, pocs anys abans, havia participat en l'atac imperial a Tunísia. L'inquisidor general de Catalunya va rebre aquell agost una carta anònima que denunciava una conspiració per assassinar el virrei, un projecte de magnicidi que no s'havia vist a la Catalunya dels Àustries. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1102. Durant la Segona Guerra Mundial, la possibilitat d'utilitzar l'energia atòmica en aplicacions militars per assolir la victòria va ser considerada i estudiada pels dos bàndols. Malgrat que la fissió nuclear havia estat descoberta a Alemanya, el programa nuclear esperonat pel règim nazi, l'anomenat Projecte Urani, també conegut com Uranverein o "Club de l'Urani", mai no va arribar a obtenir els resultats del Projecte Manhattan. Els aliats creien que els alemanys estaven invertint molt de temps i esforços a aconseguir una bomba atòmica, i el recel mutu va fer avançar els projectes d'investigació respectius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, catedràtic d'Història de la Ciència a la UAB i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Programa 1101. L'any 1353, el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, futur primer cap de la Generalitat, va presidir un judici per intent d'assassinat a la seva diòcesi. El prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles havia estat enverinat i apunyalat, encara que havia sobreviscut. El possible autor era un altre monjo que aviat es va veure que només era un dels conspiradors dins del monestir contra la vida del prior. El judici va revelar aspectes molt foscos de la vida del monestir, un món tancat on el sexe i l'ambició havien estat el motor de l'intent d'homicidi. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sergi Rexach Camps, historiador medieval, autor d'"Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d'un assassinat fallit (1353)", publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat el 2022.

Capítol 1100. Al llarg de la història, des de l'Egipte faraònic fins a les justes i banquets medievals, diverses societats van connectar el teatre i la música, en drames de tipus cerimonial o religiós. Però va ser durant el Renaixement, al llarg del segle XVI, que una nova forma artística i musical començava a prendre forma, amb espectacles que combinaven argument, cant, paraula, dansa i música. A les corts de Florència i de Màntua estaven germinant les condicions que farien possible el naixement de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heillbron, llicenciat en Història de l'Art per la UB i doctor per la Universitat de Bolonya. Professor d'Història General de la Música i Història de l'Òpera a l'ESMUC.

Capítol 1099. El febrer del 1919, Barcelona va viure la vaga més llarga i més dura de les que s'havien registrat fins a aquell moment a l'Estat espanyol. Els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro, la més important de les tres companyies que subministraven llum i electricitat a la ciutat, van iniciar una protesta per l'acomiadament de vuit treballadors. Aquesta empresa era una filial de la Barcelona, Traction Light and Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de la Canadenca va ser un pols entre la patronal i el sindicat amb més pes a la Catalunya de l'època, la CNT, que va tenir conseqüències importants en diversos fronts. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història i professora titular a la Universitat de Barcelona, especialitzada en moviments obrers. És l'autora del llibre "La vaga de La Canadenca. 21 de febrer de 1919", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 1098. El matí del dissabte 2 de març del 1974, el franquisme va executar al garrot vil el jove anarquista Salvador Puig Antich, acusat de la mort del policia Francisco Anguas. Era la culminació d'un procés inusualment ràpid, durant el qual la justícia militar havia manipulat el sumari per fer-hi encaixar una versió interessada dels fets. Es tractava de fer passar la mort del policia com un assassinat terrorista, executat amb premeditació i a boca de canó, ocultant les circumstàncies reals del que va ser un tiroteig confús durant la detenció de Puig Antich i l'intent d'escapar. Ja en democràcia, els diversos intents per reobrir el procés han estat denegats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Panyella, periodista, autor del llibre "Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés", d'Angle Editorial.

Capítol 1097. La invenció del telescopi, a principis del segle XVII, va suposar un avenç gegant per a les persones interessades a observar el firmament. Tot i així, uns anys abans de la seva existència, alguns estudiosos ja havien aconseguit afinar molt les observacions i van fer avançar l'astronomia de manera considerable. Un d'aquests personatges cabdals va ser el danès Tycho Brahe, que va desenvolupar instruments especialment precisos i va mantenir una col·laboració tensa però fèrtil amb un altre astrònom molt destacat, l'alemany Johannes Kepler. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".

Capítol 1088. Un dels personatges més controvertits durant la crisi de la República Romana del primer segle abans de Crist va ser Luci Corneli Sul·la. De marxar com a general victoriós en les guerres contra sobirans estrangers com Jugurta o Mitridates, va passar a liderar una de les faccions en conflicte en la primera guerra civil de Roma, la dels partidaris dels aristòcrates, els "optimates". La victòria de Sul·la i la seva proclamació com a dictador el va portar a emprendre reformes profundes i radicals del poder senatorial i l'estructura de l'Estat romà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1087. El novembre del 1931, tot just acabada de néixer la II República, el diari La Publicitat va destapar un suposat cas de corrupció que havia implicat polítics republicans i socialistes de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Barcelona i Tolosa, i que els havia relacionat amb l'estafador francès Lazare Bloch. El que es va conèixer com l'afer Bloch va suposar un escàndol polític i financer que podia posar en qüestió els fonaments del nou règim republicà, quan justament el que es volia era posar en pràctica un projecte de moralització pública de les institucions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1086. Una combinació maliciosa d'ignorància, mala fe, intolerància i por va portar moltes dones que pensaven i actuaven de manera diferent de la norma a ser jutjades i executades, acusades de bruixeria. A Catalunya, l'etapa més intensa d'aquesta cacera de bruixes va tenir lloc a principis del segle XVII, sobretot entre els anys 1614 i 1622, i es va estendre per tot el país. Se les considerava culpables de provocar aiguats, calamarsades o boires que feien malbé les collites, i, en els casos més extrems, d'embruixar i matar persones i animals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Judici a una bruixa catalana. La història de l'Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII".

Capítol 1085. A Catalunya, el procés d'implantació del servei militar obligatori va anar vinculat al llarg dels segles amb un exercici contundent de la violència institucional. De manera periòdica, aquesta situació encenia l'espurna d'una revolta popular. Una d'elles, l'Avalot de les Quintes de 1773, va ser la més rellevant de totes les que havien tingut lloc a Barcelona després de l'ocupació borbònica del 1714, feia ja unes sis dècades. Va ser una mostra que la fi de la Guerra de Successió no havia aconseguit esclafar la resistència al projecte absolutista dels borbònics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, comissari de l'exposició "Esperits dissidents. L'avalot de les quintes de 1773".

Capítol 1084. Nena prodigi, arpista d'èxit, pedagoga, feminista, activista social, maçona... Totes aquestes vessants pesen molt més en la biografia de Clotilde Cerdà que no pas la de ser la filla il·legítima del famós enginyer Ildefons Cerdà. Tot i que en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, va arribar a ser una celebritat mundial tant o més popular que el seu pare, i fins i tot va compartir amb ell més d'un article de premsa, amb el temps ha passat a ser una gran desconeguda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Carme Roca, escriptora, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Autora de la novel·la "Les illes interiors", editada per Columna.

Capítol 1083. Louis Pasteur és un dels científics més importants de la història. Al llarg dels anys va passar de l'interès per la química a la microbiologia, fins a ser considerat el pare de la immunologia moderna, en ple segle XIX. Les seves investigacions van permetre conservar certs aliments en millors condicions i salvar milions de vides de pacients afectats per malalties infeccioses. Comptava amb il·lustres predecessors com Edward Jenner, l'introductor de la primera vacuna, i contemporanis tan fonamentals en l'estudi dels microorganismes com l'alemany Robert Koch, però Louis Pasteur va destacar especialment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del departament de Sanitat i d'Anatomia Animals de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1073. Un aspecte poc conegut del feixisme espanyol, tan poderós al llarg de bona part del segle XX, és que té les arrels a Cuba i que a la Península es va configurar a Barcelona, abans que en cap altre lloc, entre el 1919 i el 1923, en una època de molta conflictivitat social. A diferència del que se sol afirmar, ni el feixisme espanyol va sorgir a inicis dels anys 30, ni Madrid i Valladolid en van ser els únics focus. Les primeres experiències del feixisme espanyol, tenint en compte que la ideologia feixista comprèn moviments i etapes diverses, van tenir Catalunya com a banc de proves. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals Meseguer, doctor en Història i coautor del llibre "El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español", editat per Pasado & Presente i coescrit amb Enric Ucelay-Da Cal.

Capítol 1072. La idea del bandoler com aquell assaltant de camins que ataca el ric i dona al pobre, un lluitador llegendari de finals de segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional, és molt diferent de la realitat. Aquesta idea romantitzada la van impulsar els que no van patir el bandolerisme. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i descarnats, molt allunyats de la idea de justiciers del poble, que van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. Com va dir el virrei García Álvarez de Toledo ja al segle XVI: "Tot Catalunya està plena de bandolers." En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sylvia Lagarda-Mata, escriptora i periodista, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers", d'Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1070. El palau de Versalles, construït per ordre del rei Lluís XIV entre el 1661 i el 1715, any en què va morir, va ser una obra col·lectiva que va implicar els millors artistes i intel·lectuals del seu temps: arquitectes, pintors, escultors, enginyers, escriptors, músics, directors teatrals, actors... Tots ells van contribuir a fer de Versalles l'epicentre de França, immers en una festa constant. Si Lluís XIV era el Rei Sol, la seva residència oficial havia de ser igualment enlluernadora, possiblement el primer exemple d'arquitectura transformativa, que s'anava reformant contínuament. Més que un edifici, més enllà de la pedra efímera, Versalles era un esdeveniment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Faura, músic, escriptor i doctor en Arquitectura per la UPC, professor de l'Escola Elisava i autor de la tesi "Arquitectura palimpsest (Versalles l'any 1701)".

Capítol 1069. El 1808 va esclatar l'aixecament a la península Ibèrica contra els invasors napoleònics, durant el qual els britànics van veure una oportunitat única per debilitar l'expansionisme francès. L'armada britànica va ser una eina clau en aquest conflicte, inutilitzant les forces navals franceses i impedint-los sortir dels seus ports. Van tenir un paper fonamental per aconseguir foragitar les tropes napoleòniques d'Espanya, sovint eclipsat per la campanya a terra del duc de Wellington des de Portugal. I entre tots els oficials de la Royal Navy que van lluitar a la guerra contra el francès un va destacar per les idees revolucionàries i per la defensa de les classes populars catalanes: el capità Edward Codrington. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maties Ramisa Verdaguer, doctor en Història, especialitzat en la guerra del Francès.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1064. En ser afusellat l'any 1896 per un escamot de l'exèrcit espanyol, el metge i polític filipí José Rizal va passar de ser l'intel·lectual més destacat dels tres segles de presència espanyola a les Filipines a esdevenir l'heroi nacional d'un país en plena lluita per la independència de la metròpoli colonial. Rizal, conreador de les ciències, les humanitats i les arts, i una figura cabdal de la cultura en llengua castellana de la seva època, va mantenir relacions importants amb Catalunya en moments cabdals de la seva vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Alegret, catedràtic jubilat de Química Analítica de la UAB, catedràtic honorari de Química de la Universitat Santo Tomás de Manila i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1063. En una època en què els ànims de revolta dominaven bona part de la població més desafavorida, entre la dictadura de Primo de Rivera i l'esclat de la Guerra Civil, la figura de Joaquim Maurín es va consolidar com un dels pensadors fonamentals del marxisme a Catalunya, segurament el més important de l'estat espanyol durant els anys 20 i 30. Maurín s'havia iniciat en el sindicalisme revolucionari, i va fer paleses les seves teories polítiques i socials a la premsa i en diversos llibres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Portillo, historiador, redactor de la revista Debats pel Demà i coeditor de l'antologia de Maurín "Les forces motrius de la revolució", editada per Tigre de Paper.

Capítol 1062. Poques actrius han estat tan estimades a Catalunya com Mary Santpere, una de les còmiques més destacades del segle XX, una època en què les dones que es dedicaven a l'humor eren molt poques. L'èxit al cinema, el teatre de revista i els nous mitjans audiovisuals era en part degut a l'herència de pes del seu pare, un dels grans reis del vodevil al Paral·lel dels anys vint i trenta: Josep Santpere. Com a mínim en el cas de la família Santpere, el talent tenia un component genètic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maria Rosa Pigrau Santpere, doctora en Història, autora del llibre "Els Santpere. Cent anys davant del públic", de Planeta. És filla de Mary Santpere.

Capítol 1.061. Els avantatges de la invenció de la tipografia, sobretot per l'estalvi de temps i diners que suposava, es van fer evidents a Catalunya pocs anys després de l'arribada de la impremta, cap a final del segle XV. La principal aportació de la impremta a la societat catalana moderna no van ser els llibres, sinó unes obres menors, conegudes com a menuderies. Es tractava de butlletes, cartells, fulls solts i altres documents de vida efímera, destinats a agilitzar el funcionament de l'administració i les institucions en l'àmbit polític, judicial, militar, religiós i comercial. Tot el que s'imprimia, això sí, estava sotmès a censura prèvia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 1.060. Aurora Díaz-Plaja va ser una persona d'una importància indiscutible per a la literatura catalana del segle XX, sobretot per la diversitat de tasques que va assumir: periodista, traductora, crítica literària i, de manera molt destacada, promotora de la literatura infantil i juvenil. La relació professional amb els llibres, però, va arrencar unes dècades abans d'assolir projecció pública, en concret al servei de biblioteques. En temps de la Guerra Civil, aquesta activitat la va portar a fer de bibliotecària al front, viatjant en un autobús des de la rereguarda, per acostar la lectura als soldats en els moments més durs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Berta Jardí, que treballa en tasques de gestió i comunicació en entitats socioculturals. És escriptora, autora del llibre "La bibliotecària del front", editat per Univers.

Capítol 1.059. Un dels grans centres espirituals de la Catalunya medieval va ser el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, els orígens del qual es perden en la llegenda. El que se sap del cert és que va esdevenir lloc de pelegrinatge obligat ja des del segle X, per l'emplaçament immillorable entre les muntanyes que s'alcen sobre el cap de Creus, al límit oriental de la península Ibèrica i allà on els Pirineus es troben amb el mar. A banda del paisatge imponent que l'envolta, i que feia sentir el pelegrí més a prop de Déu, diferents butlles papals van atorgar a qui visitava el monestir privilegis tan importants com les mateixes indulgències que es concedien a Sant Pere de Roma. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Masmartí, historiadora i tècnica coordinadora dels monuments de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural a Girona; durant 24 anys ha estat responsable de Sant Pere de Rodes.

Capítol 1058. Des de les miniatures que feien servir grecs i romans per estudiar tàctiques i estratègies al camp de batalla, fins als jocs populars de rerefons clarament bèl·lic com el go o els escacs, la simulació històrica o militar ha atret societats molt diverses al llarg de la història. La revolució militar del segle XIX, amb l'aparició de noves armes i estratègies, va donar una importància encara més gran a la utilització de jocs de guerra per part dels exèrcits. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antonio Catalán, llicenciat en Disseny, màster en Cultura Contemporània i en Història Militar contemporània i moderna, investigador independent en els camps dels "game studies" i la història militar.

Capítol 1057. La ciutat de Girona està situada en un indret estratègic clau per controlar la ruta del nord que es dirigeix cap a la capital del país. Aquesta ubicació pren especial importància durant l'època moderna, després del Tractat dels Pirineus, en què va ser una plaça forta escenari de diversos setges francesos. Qui tenia Girona sota control controlava el pas entre els dos estats, les grans potències de l'època armades amb els exèrcits més potents del moment. Fortificar la ciutat per fer-la resistir va ser un repte per als contemporanis: un procés no mancat de polèmiques, dificultats i episodis violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mateu Guitart, doctor en Història per la Universitat de Girona i membre de l'Institut d'Estudis Gironins.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1033. Després que l'exèrcit macedoni liderat per Alexandre el Gran derrotés el persa a la batalla d'Issos, l'any 333 abans de Crist, Alexandre va poder entrar a Egipte. Per ell, era una conquesta més en l'extensió cap a l'Orient. En canvi, per a un dels seus homes seria l'oportunitat d'establir-se en un regne i governar-lo, especialment un cop mort Alexandre i disgregat l'imperi macedònic. Aquest home es deia Ptolemeu. La dinastia que va fundar, la ptolemaica, es va mantenir en el poder a Egipte durant tres segles, del 332 al 30 abans de Crist. Deixant de banda l'esplendor dels últims temps de la dinastia, amb la famosa Cleòpatra VII, el llegat dels tres primers Ptolemeus, primers faraons grecs d'Egipte, va ser especialment pròsper per a l'agricultura, les arts i les ciències. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1054. Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, és el bressol d'algunes de les primeres civilitzacions urbanes conegudes. Hi ha referències a Mesopotàmia des de l'any 10.000 abans de Crist, tot i que el moment àlgid és des del 3.000 fins al segle IV abans de Crist. Durant aquest temps, es van desenvolupar pobles com el sumeri, l'accadi, el babiloni i l'assiri. Van fomentar innovacions com la roda, la ceràmica, les arades i la metal·lúrgia del bronze i el ferro, però segurament l'invent més crucial és l'escriptura. Gràcies precisament a l'ús de l'escriptura, hi ha constància de com vivien, de l'astronomia i del sistema econòmic i jurídic, el cèlebre Codi d'Hammurabi i, també, de quin paper tenien les dones en aquella societat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agnès Garcia-Ventura, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i investigadora "Ramón y Cajal" al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB.

Capítol 1053. Els Jocs Olímpics celebrats a Mèxic el 1968 van consolidar una realitat cada vegada més present en l'atletisme modern: els atletes de l'Àfrica oriental, sobretot de Kenya i Etiòpia, van dominar de manera clara les proves de mitjana i llarga distància. Aquesta superioritat, que s'ha volgut justificar per motius genètics, metabòlics o fins i tot hematològics, o en la influència de l'hàbitat africà, s'ha mantingut en una progressió imparable des dels anys seixanta, el moment de l'eclosió dels atletes africans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Dani Martí (periodista esportiu i professor, que va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney).

Capítol 1052. Com si tot el que hagués viscut fins aleshores fos un assaig de la seva vida literària, Teresa Pàmies va publicar el primer llibre, "Testament a Praga", l'abril del 1971, quan tenia cinquanta-un anys i vivia a París. Venia d'un exili llarg que l'havia feta passar per Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Belgrad i Praga. A partir d'aleshores, l'obra literària i periodística de Pàmies es va caracteritzar pel component autobiogràfic. Era la veu i la memòria d'una generació que havia vist obstaculitzats els projectes de vida i de família per la guerra i per la rebel·lió contra les injustícies, expressada en el cas de Pàmies a través d'un marxisme tan militant com autocrític, sobretot a mesura que anaven passant els anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció d'Interpretació de la UAB i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC; autora de "La veritat literària de Teresa Pàmies".

Capítol 1051. Molt abans del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, la gent del Penedès ja havien estat aprofitant diverses escletxes legals per emprendre negocis amb els territoris d'ultramar. De fet, a finals del segle XVIII el port de Sant Salvador, al Vendrell, especialment dedicat a l'exportació de vins i aiguardents, va ser clau per a l'economia del Baix Penedès i per a la reconversió de moltes famílies pageses en comerciants. Aquest paper de motor del comerç de cabotatge es va allargar fins a finals del segle XIX, quan un seguit de circumstàncies desafortunades van apartar el Penedès del procés industrial en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Santacana i Figuerola, llicenciada en història, tècnica del Departament de Cultura de l'Ajuntament del Vendrell i coordinadora de museus de la ciutat. Coautora del llibre "El Penedès i l'inici del comerç d'ultramar", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1050. Durant el regnat d'Isabel II, en ple segle XIX, un funcionari català va treballar de manera tenaç per posar ordre al caos monetari existent a Espanya, a la coexistència de fins a noranta-set tipus de monedes, amb valors i equivalències molt diferents. El seu objectiu era reformar el sistema per tal que fos modern i eficaç. De la mateixa manera va ser el responsable d'aplicar tècniques pròpies de la Revolució Industrial a la fabricació de monedes. Es deia Francesc Paradaltas i Pintó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, al MNAC, i autor del llibre "Francisco Paradaltas y Pintó. Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo XIX".

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1047. El dilluns 3 de novembre del 1975, a les nou del matí, una explosió de grisú a la mina anomenada La Consolació, dins de l'explotació minera de Fígols, al Berguedà, va provocar la mort de trenta treballadors. Vint-i-vuit van morir allà mateix i dos més mentre eren atesos a l'Hospital Vall d'Hebron i al Centre Hospitalari de Manresa. Encara hi va haver quatre ferits més que van sobreviure. Aquest accident, relacionat amb algunes decisions preses per augmentar la producció de carbó, es va veure eclipsat per l'agonia de Franco. Tot i així, era difícil de tapar del tot: es tractava de l'accident miner més greu que hi havia hagut a Espanya des de feia cinquanta anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Serra Rotés, historiadora i museògrafa. Autora dels volums "Mines, miners i ferrocarril al Berguedà" i "Mines i miners. Una història industrial al Berguedà".

Capítol 1.046. Des de finals del segle XVIII fins a inicis del segle XX, una gran quantitat d'homes i dones de les professions més diverses van fugir d'Espanya, un país instal·lat en el caciquisme de l'Antic Règim, per buscar una vida millor. A aquells que van marxar al continent americà i van acabar tornant de l'aventura ultramarina, havent fet fortuna o sense haver-ho aconseguit, se'ls va conèixer com a "indians". La influència que van tenir sobre la seva societat d'origen es pot rastrejar encara avui en moltes viles i ciutats de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tate Cabré, doctora en Periodisme i Comunicació, autora del llibre "Els indians catalans. Històries i anècdotes de personatges singulars", de Redbook Ediciones.

Capítol 1045. El pes dels combats marítims en la Primera Guerra Mundial no va ser tan rellevant com en la Segona. La flota imperial alemanya va optar per una estratègia conservadora, mentre que Churchill estava interessat a mantenir les vies de comunicació i comerç amb les colònies. Tot i així hi va haver alguns enfrontaments importants, en especial pel que fa a la guerra submarina, una de les grans novetats, i la batalla de Jutlàndia, la primavera del 1916, en què Alemanya i la Gran Bretanya van mesurar les seves forces navals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1044. En el primer terç del segle XX, entre 1900 i 1936, la consolidació de l'Eixample de Barcelona va generar una de les plantacions d'arbres urbans més importants d'Europa, amb un predomini destacat del plàtan d'ombra. La idoneïtat d'aquesta espècie per als carrers de la ciutat, però també de les alzines que es van plantar a la plaça Catalunya, va ser motiu de debats encesos en la premsa de l'època, amb articles en profunditat i caricatures dels mitjans satírics. En aquell moment, la percepció dels arbres com un element imprescindible del paisatge urbà no era compartida per tothom amb el mateix entusiasme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 1043. L'any 1915, mentre Europa estava quedant arrasada per la guerra, un grup de pagesos del Pirineu van unir-se per defensar els seus interessos. El naixement de la Societat Cooperativa de Lleteria de la Seu d'Urgell va passar força desapercebut, però a la llarga va suposar un motor de creixement econòmic i va contribuir decisivament a la transformació d'una comarca vitivinícola en una comarca productora de llet de vaca. A partir del 1935, la que havia estat la primera societat cooperativa lletera de Catalunya va passar a ser coneguda amb el nom de Cadí. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Cadí, 100 anys de cooperativa".

Capítol 1042. Durant la Guerra Civil, els atacs aeris a la rereguarda republicana es van convertir en una realitat constant i terrible per a la població civil. Mai no se sabia quin seria el proper objectiu dels feixistes, a quina població o barriada deixarien caure les bombes. Tot i que hi havia zones més sensibles, el cel podia descarregar aquesta amenaça en qualsevol indret del territori. El dimarts 31 de maig del 1938, a les nou i cinc minuts del matí, cinc avions italians van descarregar seixanta bombes sobre Granollers, la capital del Vallès Oriental. Van matar almenys 226 persones, en van ferir prop d'un miler i van deixar un rastre de dolor i destrucció inesborrable. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Forns Canal, periodista i escriptor. Autor del llibre "I el cel ens va caure al damunt", d'Edicions 62.

Capítol 1.041. Entre els anys finals del segle XIX i tota la primera meitat del segle XX, un període de transformacions polítiques i socials profundes, el Vaticà va haver de reformular sovint les seves posicions. Des del papa Lleó XIII, empès pel context de la Revolució Industrial i l'auge del moviment obrer, fins a Pius XII, que va viure com a pontífex la Segona Guerra Mundial, l'Església va viure moments convulsos i decisius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Diego Sola, doctor en Història Moderna amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, on és professor lector i director del Màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, segles XV-XIX; autor del llibre "Història dels papes".

Capítol 1040. En els anys seixanta del segle passat, quan les novetats musicals que triomfaven al món arribaven amb comptagotes i fer rock and roll en castellà semblava impensable, una banda fundada a Barcelona va aconseguir destacar. Amb diversos canvis de formació respecte al quartet original, van aconseguir mantenir-se plenament actius al llarg dels seixanta i els setanta, fusionant estils, combinant les lletres en castellà i en anglès, i reinventant-se amb cada nou disc. Es caracteritzaven per anar sempre a la seva, sense identificar-se amb un sol moviment o etiqueta, i per això pensaven que el seu nom els esqueia. Eren una estrella solitària. Eren Lone Star. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Gené, compositor i cantant del grup Lone Star, coautor del llibre "Dejadme que os cuente algo del grupo Lone Star", d'Editorial Milenio.

Capítol 1039. El 15 de març de 1972, en una ciutat de Nova York coberta per una nevada intensa, s'estrenava una pel·lícula que faria història, la més taquillera del seu temps, en plena consolidació del Nou Hollywood. Era un relat criminal, fosc i violent, que prenia elements de la tragèdia grega i els drames shakespearians per posar de manifest la corrupció de la institució familiar. Aquesta adaptació d'una novel·la de Mario Puzo, dirigida per Francis Ford Coppola, es titulava "El padrí", i abans d'arribar a la pantalla havia hagut de superar tota mena de dificultats, algunes d'elles dignes de fer-ne una altra pel·lícula. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1038. La concentració d'espectacles populars a l'avinguda del Paral·lel va constituir un fenomen excepcional que responia a una demanda social de la ciutat de Barcelona entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, fins a l'esclat de la Guerra Civil. La magnitud d'aquest fenomen i la petjada que va deixar en la societat catalana de l'època han estat sovint menystingudes, però es tracta d'una concentració d'arts escèniques d'una personalitat única en el conjunt d'Europa, gràcies a un públic de menestrals, obrers i botiguers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Molner, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor universitari, creador escènic i escriptor; autor del llibre "El Paral·lel fent país, 1894-1936", d'Institut del Teatre Edicions i Arola Editors.

Capítol 1.037. Entre el 28 de juliol i el 3 de setembre de l'any 1285, en temps de Pere II el Gran, una flota reduïda de galeres catalanes, reforçada en un segon i definitiu assalt per l'armada siciliana encapçalada per l'almirall Roger de Llúria, es va enfrontar a una flota francesa que la superava clarament en nombre. Aquestes escaramusses van tenir lloc a prop de les Formigues, uns petits illots situats a menys d'una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Els vaixells catalans van aconseguir agafar per sorpresa l'armada francesa de Felip III l'Ardit i fer-la caure en un parany, en una de les batalles navals més interessants de la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Junyent, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Consolidat CAIMMed, "La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani".

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1.035. A diferència d'altres indrets en què la revolució industrial va agafar embranzida en el darrer terç del segle XVIII, com a Anglaterra, Flandes o el Piemont, a Catalunya tot semblava estar en contra d'aquesta transformació econòmica i social. Els nuclis burgesos catalans eren escassos i no tenien força per influir en el rumb polític, el país estava orientat a l'agricultura i ni tan sols es disposava de matèries primeres adequades, com el carbó. Malgrat totes aquestes dificultats, un grup creixent d'artesans, menestrals, comerciants i pagesos, esdevinguts empresaris, va aconseguir fer triomfar la primera Revolució Industrial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Catalunya i la primera revolució industrial", d'Albertí Editor.

Capítol 1034. Al llarg de la història, ha estat habitual que els sentiments i pensaments de les dones hagin quedat filtrats pel relat masculí. A l'Europa cristiana medieval, per bé que fossin una minoria pertanyent a la noblesa o el clergat, van ser diverses les dones que van mantenir una vida sexual i amorosa ben activa, i van escriure sobre les experiències i desitjos més íntims. Aquests testimonis, no molt abundants, permeten fer-se una idea de l'imaginari femení de l'Edat Mitjana occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB, és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana i autora del llibre "Usos amorosos de las mujeres en la época medieval", editat per Los libros de la Catarata.

Capítol 1.032. L'eclosió del turisme de masses de sol i platja durant les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat va comportar un seguit de canvis d'ordre urbanístic, econòmic i social. A la comarca costanera del Maresme, la majoria de poblacions van modificar la fesomia, tal com reflecteixen les postals turístiques editades durant aquells anys. Esclar que aquestes postals no sempre reflectien la realitat, sinó que sovint s'encarregaven de subratllar els tòpics folklòrics més tronats pensats per oferir la imatge que es volia vendre als visitants estrangers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El Maresme yeyé. La postal turística 1960's-1980's", juntament amb Xavier Nubiola.

Capítol 1031. Al llarg de set segles, els samurais van conformar l'elit social i política del Japó i van forjar una reputació de noblesa i honorabilitat. El cert és que la història del Japó va estar molt condicionada per les accions dels samurais i els conflictes entre els diferents clans d'aquesta casta de guerrers, ben bé des del segle XII fins a la desaparició oficial d'aquesta figura a la fi del segle XIX. L'habilitat en l'ús de la força va portar els samurais a assumir tasques de govern, més encara en una societat en què el poder de l'emperador era més nominal que real. El primer govern samurai de la història del Japó és el que es va establir el 1185 i que es coneix com el govern de Kamakura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Historia de los samuráis".

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1029. Sobre la Guerra de Successió hi ha moltes fonts històriques interessants, però cap testimoni és comparable, per valor documental i rellevància històrica, al de les "Narracions històriques", de Francesc de Castellví. Aquesta crònica havia restat inèdita durant més de dos segles als arxius d'estat de Viena, on havia anat a parar l'autor, condemnat a l'exili. Castellví, defensor de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques el 1714, malauradament una mica oblidat amb el pas del temps, va consagrar bona part de la vida a redactar una obra monumental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Francesc de Castellví i Obando. La memòria de la Guerra de Successió", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1028. L'aixecament militar del juliol del 1936 a l'estat espanyol va tenir un ressò important al Principat d'Andorra. El 29 de juliol, el Consell General de les Valls va expressar la preocupació per l'efecte que la Guerra Civil Espanyola podria tenir sobre la seguretat pública, els subministraments de productes de primera necessitat i la falta de moneda, problemes agreujats per l'arribada de refugiats. De mica en mica, els acords comercials amb els milicians de l'altra banda de la frontera es van anar veient substituïts per una entesa amb el franquisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pau Chica, màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell; autor del llibre "Andorra i la Guerra Civil Espanyola", d'Aloma Editors.

Capítol 1027. Durant més de vuitanta anys, des del 1858 fins a la fi de la Guerra Civil, un dels grans diaris populars de Barcelona, guiat per una ideologia republicana i federalista, va ser El Diluvio. De sempre s'havia caracteritzat pel caràcter combatiu, especialment en l'àmbit de la política municipal, i per la voluntat d'incidir en l'opinió pública amb articles d'opinió i campanyes adreçades als lectors. En temps de la Segona República, l'activisme d'El Diluvio va arribaria al punt culminant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Gil Toll, periodista, doctor en Història i professor a la UAB. Autor del llibre "El Diluvio, la prensa y la Segunda República", editat per Icaria Editorial.

Capítol 1000-Cinquena part. Després dels quatre programes especials que hem enregistrat a Capellades, Tarragona, el Montseny i Mollerussa, culminem avui la celebració de les mil primeres emissions de l'"En guàrdia!" des de Barcelona, des de la Casa Padellàs, a la plaça del Rei. És la seu central del Museu d'Història de Barcelona, que celebra una efemèride més impressionant: fa 80 anys de la seva inauguració. Un programa de ràdio com l'"En guàrdia" i un equipament cultural com el MUHBA comparteixen l'objectiu de contribuir a la divulgació de la història, donar a conèixer el passat per gestionar el present i encarar el futur. I no som els únics... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona; Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la UAB.

Capítol 1000-Quarta part. Haver arribat a les mil emissions de l'"En guàrdia!" ha estat una excusa magnífica per sortir dels estudis de Catalunya Ràdio i viatjar arreu de Catalunya. Hem estat a la prehistòria representada per l'Abric Romaní de Capellades, hem recordat el passat romà de Tàrraco i hem evocat l'edat mitjana al castell de Montsoriu, al bell mig del Montseny. Avui viatgem a l'edat moderna. Ens trobem a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, a Mollerussa. Aquesta zona de l'Urgell, entre els segles XV i XVII, va ser terra de bandolers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la UB, professora a la UAB i a la Facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià, i Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 1.000 - Tercera part. Continuem amb aquesta ruta de celebració dels mil programes de l'"En Guàrdia!", que ens està portant a recórrer el país en l'espai, però també en el temps. Avui viatgem a la baixa edat mitjana des d'un dels castells que simbolitzen les altes quotes de poder assolides pels senyors feudals a la Corona d'Aragó. La fortalesa original va ser ampliada i reformada a mitjans del segle XIV per ordre de Bernat II, vescomte de Cabrera, fins a convertir-se en el castell gòtic més imponent de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Jordi Tura, director del Museu Etnogràfic del Montseny, i Antoni Virgili, doctor i professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1.000 - Segona part. Seguim agraint la fidelitat dels oients i la confiança de Catalunya Ràdio, que ha fet possible que l'"En guàrdia!" hagi superat les mil emissions. En el segon dels cinc programes especials amb què volem celebrar aquesta fita, viatgem a l'antiguitat clàssica. I per fer-ho, estem a la ciutat de Catalunya que va esdevenir més important al llarg de tota l'antiguitat, i de manera molt destacada durant els temps de l'Imperi Romà. Avui parlem des de l'Antiga Audiència de Tarragona, a la plaça del Pallol, per recordar l'auge i esplendor de la Tàrraco romana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, Magí Seritjol, gestor cultural i director del Festival Tàrraco Viva, i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili.

En aquest programa fa molts anys que repassem moments històrics de totes les èpoques i totes les latituds. A la nostra manera, l'"En guàrdia!" també ha superat una fita que potser no és històrica però sí radiofònica. No passa cada dia que un programa de ràdio superi les mil emissions, un fet que hem d'agrair especialment a la confiança dels oients i als centenars de convidats que han passat per l'estudi per compartir la seva saviesa. Volem celebrar que l'"En guàrdia!" se'ns ha fet mil·lenari i amb una sèrie de cinc programes especials recorrerem el territori per seguir rastrejant algunes de les etapes més importants de la història de Catalunya. Avui comencem fent un viatge a la nostra prehistòria des del cor de l'Anoia, des de Capellades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Palmira Saladié i Josep Vallverdú, investigadors de l'IPHES, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directors de l'excavació de l'Abric Romaní.

Capítol 1026. Després de 200 anys sense institucions pròpies, Catalunya va recuperar la Generalitat en temps de la II República, i amb ella un dels òrgans bàsics: el Parlament. El 6 de desembre del 1932 tenia lloc la sessió solemne d'obertura del Parlament de Catalunya a l'edifici de la Ciutadella, que havia acollit originalment un arsenal. Era la represa d'una institució clau per a l'autogovern de Catalunya, situada precisament al lloc que durant els últims dos segles havia simbolitzat la repressió de les llibertats del poble. Tot i així, la història del Parlament restaurat seria igualment atzarosa al llarg del segle XX. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies de la Universitat Pompeu Fabra i diputada al Parlament de Catalunya.

Capítol 1025. Als inicis de la Transició, diversos moviments van resistir-se des de la clandestinitat a acceptar el nou règim constitucional del 1978, que havia optat per la reforma en comptes de la ruptura amb la dictadura. En una etapa especialment convulsa pel que fa a les reivindicacions del moviment obrer al Baix Llobregat, un grup de treballadors relacionats amb l'empresa automobilística Seat va crear l'ERAT, Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors. La intenció era atracar bancs, per tal de sostenir econòmicament les persones injustament acomiadades i nodrir amb els diners obtinguts les caixes de resistència de vagues i mobilitzacions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pau Juvillà, exdiputat de la CUP per Ponent, Pirineus i Aran, i autor del llibre "ERAT, l'exèrcit de Seat. Infiltrats, guerra bruta i moviment obrer durant la Transició", editat per Tigre de Paper.

Capítol 1024. El compositor català més important del segle XX continua sent encara força desconegut per al gran públic. Es tracta de Robert Gerhard, que al llarg d'una prolífica carrera musical va estar en contacte amb els moviments més avantguardistes de la seva època, en un procés constant de transformació estilística que el va portar a Munic, Viena, Berlín, Barcelona i per últim a un llarg exili a Cambridge. L'obra de Robert Gerhard és la d'un compositor català universal, de rellevància internacional. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista, crític musical d'El Punt Avui, col·laborador del portal Nosolocine i autor del llibre "Robert Gerhard, un Quixot amb noblesa d'esperit", editat per Ficta Edicions.

Capítol 1023. El 8 de juny del 1924, dos escaladors britànics, George Mallory i Andrew Irvine, abandonaven el campament des del qual pretenien culminar l'ascensió al cim més alt del món, l'Everest, per la cara nord. Mai no van tornar. Les misterioses circumstàncies de la desaparició han deixat sense resoldre una de les grans incògnites de la història de l'alpinisme. És impossible saber del cert si la mort va enxampar els dos alpinistes pujant o baixant, i per tant si Mallory i Irvine van ser els primers a fer el cim de l'Everest, gairebé trenta anys abans que ho fes Sir Edmund Hillary. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí Garín, periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1016. Francesc Cambó va ser un dels principals protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle XX: fundador de la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític en el tombant de segle, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, ministre espanyol de Foment el 1918 i d'Hisenda el 1921, i diputat a les Corts. Per bé que aquest advocat de formació es considerava abans que res un polític, hi ha moltes altres vessants de la seva vida que sovint han quedat més ocultes o han arribat distorsionades. Cambó també va ser un mecenes cultural de primer ordre, un home de negocis amb connexions internacionals amb alguna pàgina fosca al currículum i, per sobre de totes les vicissituds, un bon vivant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "Francesc Cambó. L'últim retrat", publicat per Edicions 62.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1.014. Un dels períodes de màxima expansió de la pirateria a la Corona d'Aragó va ser en ple segle XV, el que va del final del regnat de l'últim rei de la casa de Barcelona, Martí l'Humà, el 1410, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim, el 1458. Les tres principals ciutats costaneres, Barcelona, València i Mallorca, van patir el pillatge per part dels vaixells pirates. Aquests atacs van obligar a replantejar les estratègies defensives dels nuclis marítims més importants. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Victòria Alba Burguera, doctora en Història Medieval per la UB amb la tesi "Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó. 1410-1458", actualment, investigadora postdoctoral a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i també investigadora col·laboradora de la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1010. Com tot procés cultural col·lectiu i gradual, la data de l'aparició de la llengua catalana en documents escrits, com a llengua romànica diferenciada del llatí, està en permanent revisió. Ara se sap que el llibre més antic escrit íntegrament en català del qual es té notícia és una traducció del Liber iudicorum visigòtic, conservat parcialment a la Seu d'Urgell, i que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, en la segona meitat del segle XI. Això és un segle i mig abans que es copiessin les Homilies d'Organyà, datades entre el 1220 i el 1230, el text que durant molt de temps s'havia considerat la primera fita a l'hora d'establir els orígens del català escrit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, Creu de Sant Jordi 2021 i coautor, amb Tània Alaix, del llibre "Lletres que parlen. Viatge als orígens del català".

Capítol 1010. Com tot procés cultural col·lectiu i gradual, la data de l'aparició de la llengua catalana en documents escrits, com a llengua romànica diferenciada del llatí, està en permanent revisió. Ara se sap que el llibre més antic escrit íntegrament en català del qual es té notícia és una traducció del Liber iudicorum visigòtic, conservat parcialment a la Seu d'Urgell, i que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, en la segona meitat del segle XI. Això és un segle i mig abans que es copiessin les Homilies d'Organyà, datades entre el 1220 i el 1230, el text que durant molt de temps s'havia considerat la primera fita a l'hora d'establir els orígens del català escrit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, Creu de Sant Jordi 2021 i coautor, amb Tània Alaix, del llibre "Lletres que parlen. Viatge als orígens del català".

Capítol 1009. A banda de la funció de provocar un somriure, les vinyetes còmiques publicades a la premsa diària són un testimoni històric de primer ordre. En les primeres dècades del segle XX, en un moment en què els mitjans de comunicació de masses suposaven l'element més important per influir en la naixent opinió pública, els editors sabien que l'humor era una arma d'orientació ideològica i política. Per als mitjans satírics que hi havia al mercat durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil, un acudit podia ser la millor resposta a les injustícies, els abusos i la violència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "Acudits amb història. Sàtira política en temps de repúbliques", juntament amb Josep Oriol Font.

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Capítol 1007. Entre la fi del segle IV i al llarg de tot el segle V, la província romana de la Tarraconense va experimentar un seguit de canvis fonamentals, els més importants des de feia més de set-cents anys. El model de societat que s'havia anat construint fins a l'extinció del Baix Imperi es va desmuntar amb gran rapidesa, per la influència creixent del cristianisme i per l'arribada dels visigots. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB; coautor, amb Cristòfol A. Trepat, del llibre "De visigots a catalans, de quan encara no parlàvem català, segles V-X".

Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 1002. En l'antiguitat tardana, les termes públiques romanes van anar caient en desús. Algunes van ser reconvertides en habitatges o tallers, d'altres van servir com a pedrera dins de l'espai urbà, i encara n'hi va haver que van ser reaprofitades per a altres usos. Un dels casos més singulars de reaprofitament es troba a la basílica de Sant Miquel, a Barcelona. En algun moment del llarg trànsit de l'època romana a la medieval, part de les termes públiques es van reconvertir en una església. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Júlia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes, responsable de les Jornades de Basíliques Històriques de Barcelona.

Capítol 1001. Una de les figures més rellevants del segle XIX a Catalunya va ser Narcís Monturiol. Enginyer vocacional, sense una formació reglada, i impressor de professió, és recordat sobretot per haver format un equip pioner en el camp de la navegació submarina, per la qual va tenir en compte no només les aplicacions militars, sinó també les socials, sempre atent al progrés científic i tecnològic. Monturiol va ser una persona molt inquieta, que es va significar per les posicions polítiques a favor del laïcisme i la democràcia, i va contribuir a dissenyar molts altres invents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Puig-Pla, doctor en Ciències Físiques i màster en Història de les Ciències per la UAB; professor d'Història de la Ciència i de la Tècnica de la UPC.

Capítol 999. El cop d'estat feixista del juliol del 1936 va obligar les institucions republicanes a posicionar-se en defensa de la legalitat vigent. La Generalitat de Catalunya va anar adaptant el relat als esdeveniments polítics i militars que sacsejaven el país. Per fer arribar els missatges que volia deixar clars dins i fora del país va crear un organisme de gran importància durant tots els anys de la Guerra Civil: era el Comissariat de Propaganda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ester Boquera, periodista i doctora en Comunicació, professora de la Universitat Ramon Llull, que acaba de publicar un llibre sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat titulat "Aixafem el feixisme".

Capítol 998. El tràfic d'esclaus des de les costes africanes fins a les colònies establertes al continent americà va ser constant al llarg de quatre segles. Era una activitat econòmica molt rendible, fundada sobre un tracte degradant i immoral, en la qual participava molta gent. En el moment que aquest tràfic transatlàntic ja era il·legal, en ple segle XIX, encara van seguir salpant vaixells negrers durant unes quantes dècades, molts amb tripulació catalana. És el cas del falutx Pepito. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Sust Fatjó, autor del llibre "Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX", d'Icària Editorial.

Capítol 997. A inicis del segle XX, la petita comunitat protestant de Figueres va crear la primera editorial de les comarques de Girona. La Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros, una iniciativa de la família López Murray, va néixer amb un vocació evangelitzadora i pedagògica, en línia amb altres activitats que havien estat duent a terme des que s'havien instal·lat a l'Empordà el 1882. Tot i que n'ha quedat un rastre limitat, durant una quinzena d'anys van editar milions d'exemplars de diversos llibres, fullets i pamflets que des de Figueres es van distribuir per Europa, Hispanoamèrica, les Filipines i moltes altres comunitats protestants d'arreu del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en teologia, ha estat professor de la UdG, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, autor del llibre "L'editorial perduda de Figueres. Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros".

Capítol 996. A l'edat mitjana els matrimonis en els cercles de poder anaven associats a un seguit de consideracions polítiques i econòmiques. Un casament podia forjar aliances necessàries per assolir la pau i assegurar equilibris geoestratègics. Molt sovint la cerimònia havia estat precedida per complexes gestions diplomàtiques entre dues cases reials o nobiliàries. Un bon exemple d'aquest procediment es troba en el matrimoni que va unir l'infant Pere d'Aragó i Anjou amb Joana de Foix i Bearn, el mes de maig del 1331. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador, coautor, amb Joel Colomer Casamitjana, del llibre "El matrimoni entre l'infant Pere i Joana de Foix. Política europea i impacte local".

Capítol 995. Al llarg dels anys 60 del segle passat, diverses marques catalanes dedicades a la fabricació de motocicletes van aconseguir competir en el mercat internacional, sovint amb més ganes i capacitat de sacrifici que no pas mitjans materials a l'abast. Una d'aquestes empreses, Montesa, havia estat fundada el 1945, i oferia una promesa de llibertat i excursions a una joventut obligada a créixer en una societat especialment grisa, en què molt pocs podien tenir automòbil. El 1962, aquesta marca va treure al mercat un model especialment important, que va fer història: la Impala. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Santi Ruiz, aficionat a la Impala, autor del llibre "De Boí a la Operación Impala. Antes, durante y después de la travesía africana".

Capítol 994. La vida de Victòria Pujolar Amat és una història de valentia i resistència, i també de ràdio. Des de ben jove es va comprometre amb la causa antifeixista, i va patir la presó i l'exili, primer a França i després a Romania. Allà es va convertir en la primera locutora femenina que parlava en català a l'emissora de ràdio clandestina que emetia des de l'exterior de l'Espanya franquista: Ràdio Espanya Independent, popularment anomenada La Pirenaica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Elvira Altés, periodista, fundadora de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i autora del llibre "Victòria, la irreductible".

Capítol 993. Durant bona part del segle XIX, i encara en el segle XX, a la política espanyola s'alçaven veus que clamaven per l'annexió d'Andorra. Una de les persones que van defensar aquesta opció va ser un militar liberal, aventurer i de vida intensa. Era el capità Anton Valls, un home apassionat i conflictiu que en el seu temps es va guanyar enemics irreconciliables, i va deixar rastre per allà on va passar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Villaró, escriptor, guanyador dels premis Josep Pla amb la novel·la "Els ambaixadors" i Prudenci Bertrana amb "La bíblia andorrana".

Capítol 992. En esclatar la Guerra Civil, també anomenada fitna, al califat omeia d'al-Àndalus l'any 1009, el poder central de Còrdova es va veure desballestat i substituït per una autoritat alternativa, la dels diversos nous estats que van sorgir a les províncies. Eren els "mulukat-tawaif", els reis de taifes. El seu poder es va mantenir al llarg de tot el segle XI, fins a la reunificació del territori d'al-Àndalus a mans dels almoràvits nord-africans. Les taifes orientals, pertanyents a l'actual territori dels Països Catalans van experimentar una gran puixança durant tot aquest període. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI", de Rafael Dalmau, Editor.

Capítol 991. Al llarg del segle XVIII, el segle de la Il·lustració, ningú més va fer tantes aportacions al naixement de la química moderna com el matrimoni format pels francesos Antoine Lavoisier i Marie-Anne Paulze. Després de segles de teories infundades basades en l'alquímia, aquesta parella d'investigadors metòdics van fer de la recerca una ciència racional i exacta, allunyada de la màgia i les supersticions. Lavoisier i Paulze van desterrar la idea dels quatre elements aristotèlics amb la identificació d'elements tan importants com l'oxigen i l'hidrogen. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor del llibre "100 protagonistes de la història de la ciència", de Cossetània.

Capítol 990. El polític i periodista Antoni Feliu i Codina, fidel a l'ideari republicà i federal, va dictar les seves memòries en els dos últims anys de vida, des del llit on jeia malalt. Els records de les personalitats amb qui va tractar, com Abdó Terrades, Narcís Monturiol, i sobretot Valentí Almirall, i dels fets polítics, socials i culturals que va viure, constitueixen un retrat molt complet de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX, del Sexenni Revolucionari, una època de canvis profunds, relacionats amb el naixement del catalanisme i de l'esquerra de caire republicà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Milian, llicenciat en Història per la UB i en Periodisme per la URV. Doctor en Dret per la Universitat de València, ha codirigit, traduït i escrit el pròleg de "Memòries d'un veterà de la República, Antoni Feliu i Codina", i és codirector de la col·lecció Fil Roig, que recupera personatges oblidats per la història.

Capítol 989. El 10 de juliol de 1941, en un estiu especialment xafogós, un petit poble polonès, Jedwabne, es va despertar amb una tensió estranya a l'ambient. Alguns dels habitants catòlics, armats amb bastons i destrals, van anar casa per casa a caçar jueus, amb la intenció d'humiliar-los, assassinar-los i quedar-se'ls les propietats. Havien estat veïns, companys de feina i d'escola, però ara els feien responsables de les purgues soviètiques dels últims anys i del desenvolupament de la guerra. Els polonesos actuaven esperonats per les tropes nazis d'ocupació, els nous invasors del país, però als soldats alemanys no els va caldre intervenir directament perquè a Jedwabne es cometessin tota mena d'atrocitats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Serrano Blanquer, doctor en Filologia Catalana per la UAB, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Jedwabne. Una història universal".

Capítol 988. La dictadura franquista va modificar l'espai públic i es va dedicar a suprimir de manera sistemàtica monuments existents anteriorment. Ja fos per raons estètiques o per motius polítics, és a dir, perquè haguessin estat erigits en temps de la República, van ser substituïts per conjunts escultòrics enaltidors del règim, en record dels que havien perdut la vida durant la guerra en el bàndol colpista. Eren els monuments "a los caídos por Dios y por España", i a Catalunya se'n van aixecar molts, sobretot en llocs on els enfrontaments van ser més sagnants, com a les terres de l'Ebre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marcel Xandri, doctor i màster en patrimoni artístic a Catalunya per la Universitat Autònoma de Barcelona, llicenciat en història de l'art i graduat en dret. Autor de la tesi "Monuments 'a los caídos por Dios y por España' a Catalunya, 1939 a 1970".

Capítol 987. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, l'espionatge va resultar clau per descobrir i avançar-se als plans militars de les potències enemigues. En el cas de la intel·ligència militar soviètica, l'agent més eficaç de què van disposar va ser el que van acabar abandonant a la seva sort. Era Richard Sorge, que actuant sota la identitat encoberta d'un periodista alemany va aconseguir espiar de primera mà les intencions de l'Alemanya nazi i de l'Imperi japonès respecte a la Unió Soviètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC.

Capítol 986. En les primeres dècades del segle XIX, els gabinets de curiositats científiques relacionats amb la història natural es van començar a obrir a públics més amplis, dins del context de la industrialització i el liberalisme burgès, i van anar passant a ser concebuts i anomenats com a museus. Un dels que va experimentar aquesta transformació progressiva va ser el gabinet de curiositats de la família Salvador, a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Ulled Bertran, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la tesi "De gabinet a museus. La col·lecció Salvador i els seus públics en la primera meitat del segle XIX". Investigador a l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Capítol 985. L'episodi conegut com les Vespres Sicilianes, l'enfrontament contra el rei Carles d'Anjou iniciat l'any 1282, que va culminar amb la conquesta de Sicília per part del rei Pere el Gran d'Aragó, va ser analitzat en el seu temps des de discursos polítics i ideològics oposats. Els cronistes que s'hi van referir al llarg del segle XIII i XIV es poden englobar en diferents bàndols, que també ens serveixen per entendre les ideologies que hi va haver en joc en la guerra de la corona aragonesa contra el regne de França fins a l'any 1285, i també en la perspectiva de les dècades posteriors. En parlem Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Guifré Colomer, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili, i professor de l'Institut Martí l'Humà de Montblanc. Autor de la tesi "Memòries de la guerra de les Vespres, 1282-1285. Controvèrsies ideològiques i conflictes polítics a la Mediterrània Occidental".

Capítol 984. Durant els anys vuitanta del segle passat, ETA colpejava la molt imperfecta democràcia espanyola. L'Estat va donar cobertura a diverses iniciatives de guerra bruta, algunes heretades dels serveis d'informació franquistes, per combatre el terrorisme de manera il·legal. L'última expressió d'aquesta manera d'enfrontar-se a ETA van ser els Grups Antiterroristes d'Alliberament, els GAL, uns grups armats parapolicials que van entrar en acció el 1983. Els GAL, que van tenir una connexió catalana important, van deixar al darrere un rastre de morts, errors fatals i operacions matusseres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista; és autor de deu llibres sobre ETA, l'últim dels quals és "ETA i nosaltres"; va localitzar tots els atestats dels GAL al magatzem de la Brigada Social i va propiciar les primeres trobades entre víctimes dels GAL, víctimes d'ETA i victimaris.

Capítol 983. L'administració de Justícia és un instrument de dominació en mans de molt poques persones, sempre lligades als més poderosos. Aquesta afirmació és plenament vàlida durant l'alta edat mitjana, quan l'ordenament jurídic visigòtic coexisteix amb la legislació heretada de l'època romana, mentre que es van incorporant noves normes o costums adoptats per resoldre els conflictes de l'època feudal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Salrach, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra i membre de l'Institut d'Estudis Catalans; autor de "Justícia i poder a Catalunya abans de l'any mil" i coeditor de "Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica. Segles IX-XI".

Capítol 982. A finals dels anys quaranta, i sobretot durant els anys cinquanta, en un context de penúria i de postguerra europea en què només les classes altes podien disposar d'un automòbil, la sortida al mercat dels anomenats microcotxes va suposar una alternativa per a moltes famílies. Aquests models de cotxes més petits de l'habitual, i a més baix cost, van tenir molt d'èxit a Alemanya i al Regne Unit, però també a l'Espanya franquista, i de manera molt especial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Tachó, president del Classic Motor Club del Bages i coordinador de l'Escuderia PTV.

Capítol 981. Un dels polítics que van deixar més empremta en l'ideari catalanista del segle XX va ser Manuel Carrasco i Formiguera. Va tenir una aportació decisiva en la reunió de totes les forces republicanes i antimonàrquiques espanyoles que van acordar el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930, i també va ser un dels principals suports del projecte de l'Estatut de Núria, del 1932. De fet, es va quedar sol al Congrés defensant la integritat del text. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Duran, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa", de Viena Edicions.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 979. El setembre de l'any 9 després de Crist, en els últims temps d'August, l'exèrcit romà liderat pel governador Quintili Var es va enfrontar als germànics al bosc de Teutoburg. Els legionaris romans havien estat conduïts fins a aquell cul de sac, enganyats per un príncep germànic rebel que tenia la ciutadania romana, Armini. Van ser tres dies d'enfrontaments que van culminar en una derrota romana total i absoluta, una de les pitjors de la història militar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 978. Des de l'inici de les intervencions arqueològiques a Empúries, l'any 1908, aquest jaciment va esdevenir fonamental pel valor polític i ideològic, més enllà del científic. Es tractava de donar a conèixer el bressol d'una identitat catalana d'arrels hel·lèniques, diferenciada d'altres pobles peninsulars. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, els responsables de les excavacions tenien molt clar que calia protegir Empúries de possibles atacs i bombardejos franquistes, però també de l'ús militar que li podien donar les forces republicanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica. Autor de "La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña, 1850-1939".

Capítol 977. Hi ha científics que, en el seu context històric, i pel caràcter pioner i aïllat dels treballs que van fer, han estat vistos no només com a genis, sinó gairebé com a mags visionaris, com a il·lusionistes que confien especialment en el poder de la imaginació. És el cas del serbi Nikola Tesla, l'home que amb patents basades en el fenomen de l'electromagnetisme va contribuir a la configuració de la societat i de la tecnologia contemporànies. Fill d'un món ja desaparegut, a cavall entre els segles XIX i XX, la figura de Tesla ha crescut en les darreres dècades, però no és un cas aïllat, sinó un producte del seu temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 976. A partir de la segona meitat del segle XVII, l'economia catalana va experimentar una recuperació que va coincidir amb un canvi en les relacions comercials entre la monarquia hispànica i els Països Baixos arran del Tractat de Münster, signat el 1648. En aquest context, els comerciants neerlandesos Joan Kies i Arnold de Jäger van arribar a Catalunya per fer-hi negocis. La nissaga dels Kies es va establir inicialment a Barcelona, però posteriorment es van traslladar al Camp de Tarragona, a la rodalia de Reus, on van convertir el castell de Vila-seca en residència i centre de producció. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Fàbregas, professor jubilat d'Història Moderna a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Capítol 975. La marató probablement és la prova que desperta més expectació i admiració de l'atletisme, en bona part per l'esforç desmesurat que se suposa que fan els corredors. Encara que l'origen entre històric i llegendari d'aquesta cursa remet a l'antiga Grècia, la marató tal com la coneixem neix a finals del segle XIX, en els primers Jocs Olímpics d'Atenes del 1896, en una època dominada per un afició a les llengües i les cultures clàssiques. A partir d'una llegenda, l'olimpisme modern es va inventar una prova atlètica que no havia existit mai en l'antiguitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Daniel Martí, periodista esportiu.

Capítol 974. Per relativament curtes que siguin, hi ha estades que marquen tota una vida i fan història. Entre la tardor de 1838 i l'estiu de 1839, la novel·lista romàntica George Sand va emprendre un viatge per Europa que la va portar a Espanya, Itàlia i el Migdia francès. Dels tres mesos que va ser a les Balears amb els dos fills, l'amant --el músic polonès Frederic Chopin--, i una criada, en va néixer una recreació parcialment ficcionada de les experiències viscudes. És una de les obres més conegudes de l'autora: "Un hivern a Mallorca". En parlen Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Vives, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 973. Al llarg de més de 43 anys, fins a les acaballes del franquisme, les dones properes al règim van formar part de la Secció Femenina de la Falange, consagrades a tasques de reconstrucció, assistència social i afirmació patriòtica. Al cap i a la fi, dins d'un estat que discriminava la dona, es tractava de modelar-la perquè assumís un paper submís de mare i mestressa de casa, per retrobar el que el règim considerava que era l'ordre social i familiar. A Lleida, la Secció Femenina, sempre supeditada a la branca masculina de l'organització, també va tenir un paper important. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antonieta Jarne, historiadora; autora del llibre "La Secció Femenina a Lleida. Els anys 'triomfals'", de Pagès Editors.

Capítol 972. L'any 1686, Barcelona va viure unes grans festes dedicades a Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat. Segons la descripció de la processó que va recórrer la ciutat, les obres d'art que representaven la santa i el seu martiri, moltes d'efímeres, s'inscrivien de ple en l'estètica barroca de les acaballes del segle XVII i les idees de la Contrareforma sobre la iconografia religiosa. El culte a Santa Eulàlia era la manera que tenien les oligarquies de reforçar la identitat col·lectiva de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Cristina Fontcuberta, professora agregada d'Història de l'Art a la Universitat de Barcelona.

Capítol 971. El setembre del 1919, Josep Puig i Cadafalch prenia possessió com a president de la Mancomunitat per segon cop. Un dels objectius clars per a aquest nou mandat era situar Catalunya en el mapa internacional, una tasca que va ser resumida en el lema "Conèixer i ésser coneguts". Com altres polítics i intel·lectuals de l'època, va entendre que el front exterior era clau per al futur del país. Aquests van ser els orígens de la primera diplomàcia d'un govern autònom català en època contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, comissari de la mostra "Conèixer i ésser coneguts!", de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 970. Moltes dones van participar de manera activa en la defensa militar de la Segona República: n'hi va haver a la rereguarda i fent tasques administratives al front, però també n'hi va haver que van ser instructores militars i que van combatre a primera línia de foc. El Govern de la República va ser el que va permetre l'accés de les dones a l'exèrcit, contradient alguns tòpics llargament mantinguts. De tota manera, a partir del mes d'octubre del 1936, les dones desapareixen de la documentació militar i en molts casos han restat en l'anonimat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Esther Gutiérrez Escoda, doctora en Història Contemporània per la Universitat Rovira i Virgili, i membre de la junta directiva del Centre d'Estudis de la Vilella Alta, autora de la tesi "Las mujeres militares en la Guerra Civil española. Política, sociedad y administración militar de la II República".

Capítol 969. Les presons com a espais de reclusió i privació de llibertats, pensats per castigar i intentar redimir les persones condemnades, no van néixer amb la Il·lustració, com s'havia dit sovint, sinó que a l'Edat Mitjana ja en podem trobar els primers exemples, dominats per una fèrria moral cristiana. En el cas de les dones, pecat i delicte es posaven al mateix nivell, i el delicte d'adulteri només les castigava a elles. A Barcelona, des de finals de l'època medieval es van habilitar espais de càstig pensats específicament per a aquelles dones que es consideraven perilloses, principalment perquè no havien acceptat una primera reclusió, la de la família i el matrimoni, en una societat que ni tan sols les considerava ciutadanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Sol Abejón Olivera, llicenciada en Història per la UB, poeta i autora del llibre "Males fembres pecadores? Genealogia de la cultura del càstig i les presons de dones a Barcelona".

Capítol 968. El dia 1 de novembre del 1874 els carlins van instaurar una Diputació General de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en plena Tercera Guerra que els enfrontava amb els liberals. La derrota militar dels que defensaven les postures tradicionalistes ha fet que aquesta institució de vida efímera hagi estat oblidada en el temps. De tota manera, és una prova clara de la força que va arribar a tenir el carlisme català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "La Catalunya dels furs carlins" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, editada per Rosa dels Vents.

Capítol 967. En la història de la música clàssica el talent no se'l reparteixen només els grans compositors, per molt que siguin aquests els que hi solen tenir més pes. A cavall entre el segle XIX i el XX, hi va haver un director d'orquestra que va triomfar a Europa i als Estats Units, que va excel·lir per igual en obres operístiques i simfòniques, i que és considerat el primer director a assolir l'estatus d'estrella. Es tracta d'Arturo Toscanini, un músic excepcional, que a més va destacar pel rebuig actiu al feixisme en ascens a Itàlia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Galceran, divulgador musical i és un dels Homes Clàssics que podeu seguir al seu programa de Catalunya Música.

Capítol 966. A finals del segle XIII, la situació excepcional i estratègica de la Vall d'Aran, un territori entre muntanyes a cavall de dos regnes, la va convertir en objecte de desig per part de la Corona francesa. Van ser molts anys d'estira-i-arronses, el que es coneix com el plet per la Vall d'Aran, fins que la monarquia aragonesa va restablir-hi l'autoritat. El rei Jaume II el Just va voler refermar el vincle amb els aranesos confirmant els furs, privilegis i llibertats en un document, aprovat el 23 d'agost de 1313, que ha estat la pedra angular del seu fet diferencial, des del segle XIV fins a l'actualitat. Aquest text és conegut com "Era Querimònia". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Jep de Montoya, president de l'Institut d'Estudis Aranesos - Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana.

Capítol 965. Un dels periodistes catalans més populars i més longeus del segle XX va ser Carles Sentís. Periodista, espia i polític, Sentís va destacar per un gran capacitat de reinventar-se. La seva trajectòria durant la més immediata postguerra permet il·lustrar la de molts altres catalans que van acabar vinculats plenament al franquisme, potser per pragmatisme, però amb ple convenciment i, sobretot, amb un agut sentit de l'oportunitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Vilanova, professor d'Història Contemporània a la UAB i director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer; també és l'autor del llibre "Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís, 1936-1946".

Capítol 964. Tot i que el seu nom no sol ser gaire recordat, el diplomàtic suec Dag Hammarskjöld va ser el segon secretari general en la història de les Nacions Unides i es va mantenir al capdavant de la institució durant vuit anys, entre 1953 i 1961. La seva tasca, estroncada per un sospitós accident d'avió, va marcar un punt d'inflexió en les relacions internacionals en plena Guerra Freda. Hammarskjöld va reforçar les funcions de les Nacions Unides a la recerca de la pau mundial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Judit Ros, politòloga especialitzada en relacions internacionals i diplomàcia.

Capítol 963. A mitjan segle XIX, els ideals d'igualtat, llibertat i fraternitat que bufaven des de França estaven arrelant a Catalunya. El primer grup declaradament republicà, liderat per Abdó Terrades i Narcís Monturiol, va iniciar les activitats l'any 1842. Durant aquells anys, fins a la fi de la fugaç Primera República, la literatura catalana va contribuir a difondre l'ideari republicà a través d'obres de teatre, novel·les i poesies. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Magí Sunyer, escriptor i catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili; autor del llibre "Els mites de la república. Arguments per al futur", d'Eumo.

Capítol 962. Entre l'any 431 i el 404 abans de Crist, un cop Atenes havia derrotat l'amenaça exterior persa, l'antiga Grècia va viure un enfrontament intern entre dos blocs: la Lliga de Delos, organitzada al voltant d'Atenes, i la Lliga del Peloponès, liderada per Esparta. D'aquesta guerra del Peloponès tenim un testimoni històric excepcional, l'obra d'un historiador avançat al seu temps que coneixem pel nom de Tucídides. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del pròleg de la nova edició de la "Història de la guerra del Peloponès", dins de la col·lecció Bernat Metge Essencial.

Capítol 961. Al llarg del segle XIX, el ritme d'execucions públiques a Catalunya s'havia anat reduint, tot i que la pena de mort estava vigent en l'ordenament jurídic i habitualment s'aplicava de manera pública. Quan s'executava una d'aquestes condemnes, s'esdevenia el mateix espectacle morbós que havia atret la curiositat del poble des de feia segles. Però hi va haver una execució en concret, prevista per al 16 de gener del 1892 a Barcelona, que va servir per esperonar el moviment contrari a la pena capital pública. El reu es deia Isidre Mompart, i el botxí, un personatge força reconegut en la seva època, Nicomedes Méndez. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Autora del llibre "Barcelona en negre. Crims i criminals, 1890-1956".

Capítol 960. Des de la seva creació l'any 1955, el Partit Liberal Democràtic ha estat la força política hegemònica al Japó i ha exercit el poder de manera gairebé ininterrompuda. De caire conservador, el PLD ha basculat sempre entre l'aliança que supeditava el país als Estats Units i el desig de recuperar un exèrcit sobirà. En un partit marcat per les connexions familiars, la dinastia que ha tingut l'últim representant en el primer ministre Shinzo Abe ha encarnat bona part de les contradiccions de la política japonesa, pel que fa a les relacions amb Occident i la militarització. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg, Doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC. Autor del llibre "Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de postguerra", d'Edicions Bellaterra.

Capítol 959. Entre 1642 i 1649, Anglaterra va viure dividida entre dos bàndols irreconciliables, els partidaris del poder autocràtic exercit pel rei Carles I, i els defensors dels membres del Parlament, que li estaven plantant cara al sobirà. Un dels personatges clau de la guerra civil anglesa va ser Oliver Cromwell . En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 958. Entre setembre del 1409 i maig del 1410, pel matrimoni amb Martí l'Humà, Margarida de Prades va ser reina consort d'Aragó, València, Mallorca i Sicília, i comtessa de Barcelona. Tot i que va regnar fugaçment, només durant vuit mesos i mig, ho va fer en un moment clau per a la continuïtat dinàstica, sense poder donar-li al rei l'hereu que s'estava esperant. De Margarida els contemporanis en destacaven la bellesa, que associaven a la capacitat reproductora. També va ser musa de poetes com Jordi de Sant Jordi. En no haver tingut un hereu, la seva presència a les cròniques es va anar relegant injustament. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador; ha participat en el llibre col·lectiu "Margarida de Prades: regnat breu, vida intensa".

Capítol 957. D'entre tots els episodis turbulents que va viure la política italiana a la segona meitat del segle XX, un dels més dramàtics va ser el que va acabar amb la vida d'Aldo Moro. El líder de la Democràcia Cristiana va ser segrestat per les Brigades Roges el 16 de març de 1978 i va aparèixer assassinat el dia 9 de maig. Entre un i altre dia, en les esferes polítiques i socials del país es va obrir un debat sobre la possibilitat de negociar amb els terroristes. S'havia obert un pols entre la suposada raó d'Estat i l'imperatiu moral d'intentar salvar una vida, la d'un personatge públic tan prestigiós com incòmode. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí i Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de política a Nació Digital.

Capítol 956. Fa cent cinquanta anys, el dia 1 d'octubre del 1872, tenia lloc la inauguració solemne de la nova seu de la Universitat de Barcelona, que continua sent un dels símbols de la ciutat. Després de diverses vicissituds històriques, inclòs el trasllat a Cervera imposat pel Decret de Nova Planta, i el retorn a Barcelona el 1835, en diverses ubicacions provisionals, la comunitat acadèmica estrenava casa. Tot i així, va ser una estrena complicada, envoltada d'inestabilitat política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i Vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona.

Capítol 955. Encarregar un moble fet a mida pot ser una qüestió molt seriosa; en el segle XIX, fins i tot podia arribar a ser un tema d'honor. És el cas del secreter armari que el noble Josep Francesc de Caramany va encomanar al fuster Antoine Seux, d'origen francès i resident a Girona. L'any 1803, Caramany va fer empresonar Seux perquè no acabava el moble, i un cop a presidi li va anar enviant les fustes i la resta de material necessari per enllestir la feina. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Mònica Piera, doctora en Història de l'Art i presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble.

Capítol 954. La intervenció dels Estats Pontificis en la configuració política i ideològica dels estats ha estat una política constant al llarg dels segles. Una etapa especialment turbulenta va ser la de les reformes religioses, al llarg del segle XVI i inicis del XVII, que coincideixen amb el Renaixement i l'inici del barroc. El papat va participar intensament en els conflictes polítics amb diversos monarques europeus, al mateix temps que els papes de Roma procuraven fer ostentació de la riquesa que posseïen mentre envoltaven el culte catòlic d'una majestuositat i un luxe sense precedents. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Diego Sola, doctor en Història Moderna amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, on és professor lector i director del Màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, segles XV-XIX; autor del llibre "Història dels papes".

Capítol 953. L'estiu del 1938, amb l'esclat de la batalla de l'Ebre, la Guerra Civil vivia moments decisius i especialment durs, tant per als que eren al front, soldats cada vegada més joves, com per a les dones, avis i nens que s'havien quedat a la rereguarda. En un llogaret de la província de Tarragona, a Valldeperes, l'Angeleta Solé havia de fer el cor fort i afrontar la collita tota sola, fent-se càrrec del sogre, de 77 anys, i de quatre nens. Al front hi tenia el marit, en Pepet Llorach Capdevila, i el cunyat, en Joan. Els patiments d'aquesta família, que s'han pogut conèixer gràcies a un farcellet de cartes descobert a la casa on vivien, reflecteix el de tantes altres famílies pageses del moment, quan el feixisme era una amenaça cada vegada més propera. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Andrés Villa, màster en Escriptura per a Televisió i Cinema de la UAB, autor de diversos documentals i del llibre "El cor més humil. Valldeperes, estiu del 1938".

Capítol 952. La presència d'arbres a la trama urbana de les ciutats és una necessitat, tant per millorar la qualitat de l'aire com per incidir en la salut de les persones. Aquesta obvietat no sempre ha estat clara. Durant molt de temps, a les principals capitals europees d'arbres només n'hi havien als parcs, als jardins, a les grans avingudes i als camins d'entrada i sortida. Va ser Ildefons Cerdà, amb el projecte revolucionari d'eixample per a Barcelona, qui va incorporar l'arbre de carrer al paisatge de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 951. El monestir femení hospitaler més important de la Catalunya medieval i moderna va ser Santa Maria d'Alguaire, construït a mitjans del segle XIII i abandonat a finals del segle XVII. Des d'una ubicació privilegiada, va exercir un control econòmic, social i jurisdiccional sobre diversos enclavaments de la plana del Segrià. Tot i que el règim de la comunitat era d'aïllament, s'han conservat documents que demostren que les normes de clausura van ser vulnerades repetidament, fins que va arribar una priora, a finals del segle XVI, decidida a posar ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Maria Soler, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, coordinadora del Doble Grau d'Arqueologia i Història i vicedegana de la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Capítol 950. Un dels escriptors i intel·lectuals més importants que va tenir Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX va ser Eugeni d'Ors. Va posar les bases ètiques i estètiques del moviment que ell mateix va batejar com a Noucentisme, una reivindicació del classicisme confrontada al Romanticisme de finals del segle anterior, que va resultar fonamental per entendre la literatura, les arts plàstiques i la societat catalana de l'època. Un gir ideològic radical el va allunyar de la terra i el va convertir en un personatge constantment envoltat de polèmica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica a la Universitat de Barcelona, autor, entre molts d'altres, del llibre "Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme".

Capítol 949. En un moment en què moltes esperances revifaven, el Congrés de Cultura Catalana impulsat entre 1975 i 1977 va suposar una de les experiències cíviques més importants, de cara a la mobilització social del catalanisme. Va ser un procés llarg, la suma de moltes voluntats que volien dir-hi la seva respecte a l'estudi científic, la recuperació i la promoció de la cultura catalana, que va iniciar-se quan Franco encara era viu i va arribar fins a les eleccions del 15 de juny de 1977, en plena transició. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mariona Lladonosa Latorre, llicenciada en Ciències Polítiques a la UAB i doctora en Sociologia per la Universitat de Lleida, on és professora del Departament de Geografia i Sociologia. Coautora del llibre "Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat, 1975-1977".

Capítol 948. En plena guerra freda, un moment de tensió política extrema, al Berlín dividit pel mur hi va haver quatre equips de futbol que reflectien a la perfecció la partició de la capital alemanya entre dos sistemes irreconciliables: a l'est hi havia el Dinamo i l'Union, mentre que a l'oest hi havia el Hertha i el Tasmània. El tarannà i els seguidors d'aquests quatre clubs reflectien perfectament la tensió política que es vivia en aquell moment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars".

Capítol 947. En les primeres dècades del segle XX, Catalunya estava experimentant un desenvolupament tècnic i industrial extraordinari. Entre els pioners i visionaris que van tenir clars els avantatges que aquest progrés podia comportar per a tot el territori destaca l'enginyer i empresari Carles Montañès, que amb el temps també va ser diputat a les Corts de Madrid. El tarannà negociador, les bones relacions amb el poder i una ambició sense gaires escrúpols li van permetre fer aportacions decisives en l'extensió de l'energia elèctrica i la millora de les infraestructures ferroviàries, entre altres grans projectes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Joaquim Montclús, historiador, escriptor, periodista i activista cultural, president de l'Associació Cultural del Matarranya i autor del llibre "Qui va ser realment Carles Emili Montañès? Pearson, Cambó, March, Rotary Club, FECSA...".

Capítol 946. En un país sotmès al bloqueig econòmic i a l'autarquia com era l'Espanya dels primers anys del franquisme, el règim va voler demostrar la capacitat de producció industrial amb un vehicle de primer nivell, capaç de rivalitzar amb els millors models del món. Aquest projecte model va ser el Pegaso Z-102, i l'home que el va fer possible va ser l'enginyer català Vilfred Ricart, l'home que va ser capaç de tractar de tu a tu gegants de l'automoció mundial com el mateix Enzo Ferrari. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Vital, professor d'història a l'Institut Badalona Set, que escriu al diari "Ara" sobre temes de motor i ha col·laborat a la revista Sàpiens.

Capítol 945. Que una publicació concreta doni nom a tot un format narratiu és prova suficient de la seva rellevància. Tot i que des dels anys seixanta s'ha anat introduint el mot anglès "còmic", encara avui la paraula "tebeo" serveix per referir-se a les narracions dibuixades, sobretot pensades per al públic infantil. És el millor recordatori de la revista d'historietes més longeva de l'Estat, que en diferents etapes va cobrir gairebé tot el segle XX, des del 1917 fins al 1998. A les pàgines del TBO van néixer alguns dels personatges més estimats per diverses generacions, com el professor Franz de Copenhaguen i el seus invents, Eustaquio Morcillón i la família Ulisses. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, i és expert en còmics.

Capítol 944. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta, dos dels intel·lectuals europeus més importants, que havien estat amics tot i els seus orígens socials oposats, es van anar distanciant fins a mantenir una polèmica apassionada. L'un havia nascut a Algèria, en una família pobra d'ascendència menorquina, i es deia Albert Camus. L'altre era un fill únic de la burgesia parisenca, i es deia Jean-Paul Sartre. Les opinions de l'un i de l'altre sobre el comunisme, la guerra d'Algèria o les armes nuclears els van situar als dos extrems d'un debat que es plantejava si calia prioritzar la llibertat o la justícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia".

Capítol 943. En les primeres dècades del segle XX, la falta de respostes de la ciència mèdica davant de moltes malalties havia degenerat en tota mena de supersticions populars. Una d'elles consistia a pensar que la sang dels nens tenia propietats curatives i servia per combatre la tuberculosi, un dels mals endèmics de la Catalunya de l'època. Aquesta creença, i el mercat negre i macabre que va generar, va ser l'origen de diversos infanticidis, com el que va sacsejar la població de Capellades l'any 1926. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa a LaVanguardia.com i ha escrit el llibre "Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals".

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 941. Durant la Baixa Edat Mitjana, Barcelona es va anar configurant com un municipi autònom, amb capacitat de regular aspectes tan diversos com els que tenien a veure amb l'assistència i la salut de les persones més desafavorides, i que lliguen amb l'evolució del concepte de la caritat al llarg del temps. Entre els segles XIV i XV, la fundació de diversos hospitals a la ciutat, especialment el de la Santa Creu, va comptar amb el suport econòmic i legislatiu i amb la protecció directa del Consell de Cent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Pol Bridgewater, doctor en cultures medievals i professor associat a la UB, autor de la tesi "Car vosaltres havets a veure sobre hospitals: el Consell de Cent i la construcció de la primera política hospitalària a la Barcelona baixmedieval".

Capítol 940. Després de la disgregació de l'imperi d'Alexandre el Gran, a Egipte es va establir la dinastia ptolemaica. Durant aquest període, l'expansió romana per la Mediterrània havia generat diversos contactes amb la cultura egípcia, com havia passat abans amb els grecs, i les ànsies de dominació d'aquelles terres semblaven un pas lògic. Finalment, l'any 30 abans de Crist, Egipte es convertia en una província romana amb certes particularitats, una situació que passaria per diverses revoltes i crisis, i que es mantindria durant més de sis segles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Joan Oller, doctor en Història Antiga per la UAB, professor agregat de l'àrea d'Història Antiga del Departament de Ciències de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana de la UAB; director del Sikait Project, projecte d'excavacions arqueològiques al Desert Aràbic egipci.

Capítol 939. Una de les grans fites de la pedagogia moderna a la Catalunya dels anys vint i trenta va ser la creació d'escoles a l'aire lliure, centres públics de caràcter laic que fomentaven un model d'aprenentatge allunyat de la memorització de continguts per aprovar un examen, i que s'estimaven més ensenyar a l'alumne a pensar i a raonar. Un d'aquests centres que encara avui són model i referència va ser l'Escola del Mar de la Barceloneta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular per la UB, autor del llibre "El viatge de l'Escola del Mar: Pere Vergés i l'Escola Nova de la Barceloneta".

Capítol 938. No deixa de ser paradoxal que l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, autor de setanta-sis novel·les, setze obres de teatre, cinc reculls poètics i set volums d'articles de premsa, sigui recordat sobretot per una única novel·la, la més venuda de la nostra literatura. Més enllà del "Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo va ser un activista insubornable, un defensor de la llibertat individual i nacional, un independentista que es va negar a escriure en castellà i que amb la seva obra va voler contribuir al renaixement d'un país sotmès. En parlem amb l'historiador, Josep M. Solé i Sabaté, i Bel Zaballa, periodista, assessora lingüística i autora de la biografia "Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable".

Capítol 937. En els primers anys d'implantació del franquisme, el nou Estat mirava amb desconfiança cap al País Valencià, encara que no generava tants recels com Catalunya, on el regionalisme havia esdevingut separatista. El règim es va fondre gradualment a les institucions locals i provincials amb les antigues estructures de poder republicanes, perquè va pesar més el classisme que la ideologia. La continuïtat d'estructures i persones en els principals càrrecs va ser la norma, més enllà de l'aparició del Partit Únic, la Falange Española Tradicionalista i de les JONS, i de l'eliminació dels demòcrates que hi havien regit. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i des de l'estudi d'À Punt Ràdio a Burjassot: Andreu Ginés, doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra, autor de la tesi doctoral i el llibre "La instauració del franquisme al País Valencià".

Capítol 936. Joan Fuster és un autèntic clàssic de la tradició literària en llengua catalana del segle XX, autor de seixanta llibres i tres mil articles de premsa. Malgrat tot, és una figura força oblidada per les noves generacions, en part per les barreres que separen el mercat cultural del País Valencià, les illes Balears i Catalunya. I quan es ressalten els aspectes més importants de l'obra, se sol subratllar el compromís cívic insubornable i la defensa dels Països Catalans però també cal destacar el llegat cultural de Joan Fuster, un escriptor de primer ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Sòria, escriptor i comissari de l'Any Fuster.

Capítol 935. La Corona d'Aragó va esdevenir una de les potències més importants de la baixa edat mitjana, en bona part gràcies a la seva capacitat marítima. La navegació per la Mediterrània va ser una font d'ocupació i una oportunitat per emprendre noves rutes comercials, però també va servir per fer política. Sovint s'organitzaven ambaixades de galeres amb finalitats militars, diplomàtiques o propagandístiques, i més d'una vegada aquestes embarcacions es posaven al servei d'autoritats estrangeres, fins i tot dels papes, a canvi de beneficis polítics i econòmics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, autora de la tesi "Les galeres catalanes a les armades pontifícies en època del Cisma d'Occident".

Capítol 934. Durant el primer terç del segle XX, en un moment en què Catalunya buscava les arrels nacionals en el passat, i la fascinació per l'època medieval era generalitzada, van proliferar les falsificacions de retaules pintats, talles de fusta i altres obres d'art suposadament pertanyents a aquell període. No és un tema del qual s'hagi parlat gaire, perquè a cap dels implicats li interessava airejar aquest tipus d'estafes, però la falsificació d'art medieval va ser una activitat molt habitual a casa nostra, a càrrec d'autèntics mestres de l'engany que van aconseguir convèncer algunes persones molt expertes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida i a la UOC, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d'ingrés titulat "Les falsificacions d'art medieval a Catalunya".

Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 918. A mitjans del segle XIX, aquelles classes que s'ho podien permetre, fonamentalment aristòcrates, burgesos i classes mitjanes emergents, van començar a ocupar part del temps en noves formes d'oci, que van modificar el paisatge dels entorns de les grans capitals. L'anomenat estiueig de proximitat, preludi del que un segle més tard esdevindria turisme de masses, va tenir un impacte econòmic, social i urbanístic, i va deixar rastre en tota mena de construccions, com torres, jardins, balnearis i casinos. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Maria Puigvert, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de Girona, i comissari de l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950".

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 916. L'obra de Josep Maria de Sagarra és una de les més reeixides de la literatura catalana del segle XX i abasta tots els gèneres possibles: més de quaranta obres de teatre, en vers i en prosa; poemes èpics, amorosos i satírics; articles de premsa i cròniques de viatges; narrativa, traduccions de Shakespeare i de Dante... No obstant, en els anys de la postguerra, i sobretot després de la mort, la recepció de l'obra del darrer poeta popular de Catalunya va patir una exclusió per motius més polítics que literaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra; responsable de l'edició crítica de l'obra completa de Sagarra i autor del llibre "Al peu de la lletra. Sobre Verdaguer i altres escriptors".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 913. Al llarg del segle XIX, una de les malalties que van estar molt presents a Catalunya en diverses onades d'epidèmies va ser el paludisme. Les zones més afectades van ser les comarques gironines al nord, i les terres humides dels deltes de l'Ebre i del Llobregat. Tot i la prevalença del còlera i la febre groga, el paludisme no era ni de bon tros una malaltia residual, sinó un tipus de febres tercianes que va posar a prova la professió mèdica de l'època. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Narcís Torrent, metge de l'Hospital Josep Trueta de Girona, autor de la tesi "Cartografia, pràctiques mèdiques i respostes socials a l'entorn del paludisme: Catalunya, segle XIX".

Capítol 912. La introducció de la patata com un aliment nou àmpliament estès entre la població entre finals del segle XVIII i inicis del segle XIX va ser un procés gradual que s'explica per diversos factors. Encara que tradicionalment s'havia apuntat a la intervenció de les elits, a Catalunya la pagesia més humil va tenir un paper decisiu a l'hora de difondre aquest tubercle arribat del continent americà com una part fonamental de la dieta. La patata va arribar abans a la taula de les classes populars que no pas a la de les classes dirigents. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Congost, doctora en Història i Catedràtica d'Història Econòmica de la Universitat de Girona, membre del Centre de Recerca d'Història Rural de Girona.

Capítol 911. Un dels sistemes de comunicació a distància més importants i també més fugaços de la història va ser la telegrafia òptica. Era una tecnologia per la qual l'estat liberal espanyol del segle XIX, burgès i centralista, va apostar un pèl tard, després d'anys de dubtes i projectes frustrats, quan en altres països europeus ja es començava a instal·lar la telegrafia elèctrica. Fos com fos, la participació de científics i enginyers catalans en aquest procés va ser molt rellevant. Actualment, les restes de moltes de les torres de telegrafia òptica que es van aixecar aleshores en diferents comarques arreu de Catalunya constitueixen una part fonamental del patrimoni industrial català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, doctor en Història de la Tècnica i autor del llibre "La telegrafia òptica a Catalunya. Un complex sistema de comunicació".

Capítol 910. El camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria, a 170 quilòmetres de Viena, va ser on van anar a parar bona part dels exiliats de la Guerra Civil. En el moment de l'alliberament, hi malvivien uns 65.000 supervivents, i havien estat exterminades prop de 300.000 persones, entre ells molts presos republicans. Entre altres testimonis escrits de l'horror viscut als camps nazis, com els de Joaquim Amat-Piniella, Jorge Semprún i Primo Levi, hi ha les memòries de Joan Tarragó, un dels republicans que es va veure atrapat entre dues guerres i va acabar a Mauthausen. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Llibert Tarragó, periodista, fill de l'exili, francès i català, dialoga amb les memòries del seu pare, Joan Tarragó, al llibre "Heretar Mauthausen".

Capítol 909. Durant els anys setanta, Barcelona bullia d'iniciatives marcades per l'experimentació, la recerca de les arrels i la fusió de gèneres, però els mancava un espai que les aglutinés. Un local inaugurat al carrer d'Argenteria l'any 1973 per Víctor Jou, la sala Zeleste, es va convertir en la casa comuna d'infinitat de músics i bandes englobades en el que es va conèixer com l'Ona Laietana. Més enllà de ser una sala de concerts, Zeleste va obrir una oficina de management, una escola de música i un segell discogràfic, que van esdevenir cabdals en aquella Barcelona que emergia del franquisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Gómez-Font, escriptor i fotògraf, autor dels llibres "Zeleste i la música laietana (Un passeig per la Barcelona musical dels setanta)" i "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste".

Capítol 908. L'últim rei de la dinastia catalanoaragonesa, Martí l'Humà, va morir el 31 de maig del 1410, als 54 anys, sense deixar descendència. Aquest decés, tan rellevant des del punt de vista polític i malgrat tot tan natural des del punt de vista biològic, atenent a l'esperança de vida de l'època medieval, s'ha vist envoltat de tota mena de rumors i llegendes. En realitat, la mort i les posteriors exèquies de Martí I demostren que va ser un procés natural i gradual, molt més prosaic del que s'ha interpretat posteriorment, i que el mateix rei era ben conscient del seu estat de salut. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona.

Guió 907. L'expansió del comerç marítim mediterrani va propiciar, iniciat ja el segle XIII, l'aparició dels primers mapes a escala amb voluntat de donar una descripció precisa i realista de la Mediterrània i de l'Atlàntic nord-oriental. Aleshores se'n deien cartes de navegar, i avui les coneixem com a cartes portolanes. Van aparèixer a l'arc litoral que va de Pisa a Gènova, i poc després es van estendre cap a Mallorca i a Catalunya. Reflectien la quantitat ingent de dades geogràfiques sobre la conca mediterrània que s'havien pogut recollir al llarg del segle precedent, gràcies als nombrosos vaixells que l'havien travessada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 906. El 1778, Carles III va obrir el port dels Alfacs al comerç amb Amèrica, una més de les mesures pensades per acabar amb el monopoli comercial de què gaudia el port de Cadis des dels inicis de la colonització. Aquest fet va comportar la fundació d'una nova població a la zona de la Ràpita, fruit d'un pla urbanístic ambiciós. Tot i que les obres van quedar aturades per ordre de Carles IV el 1794, el nucli de població que s'havia instal·lat en aquella vila acabada de néixer i a mig fer va continuar vivint-hi gràcies a l'agricultura i la pesca. Aquell nucli es va anomenar Sant Carles de la Ràpita. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Noèlia Borràs, doctora cum laude en Història per la Universitat Rovira i Virgili, docent i cap d'estudis de l'Institut Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita.

Capítol 905. Des de la partició de l'illa d'Irlanda el 1921, la divisió entre els nacionalistes i els unionistes partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya va anar degenerant fins a esdevenir un dels conflictes polítics i militars més prolongats del segle XX. Des d'aleshores, amb alguns retocs jurídics, els sis comtats de l'Ulster van quedar sota domini britànic, mentre que la resta de l'illa esdevenia independent. La discriminació exercida sobre la població catòlica va provocar la reorganització de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que des de la seva fundació, el 1919, va passar per moltes escissions: de totes, la que va guanyar més suport popular i es va convertir en majoritària va ser l'IRA provisional, constituït el 1970. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador', i Mireia Ros Domènech, doctora per la URV, i professora associada a la UB al Màster Dones, gènere i ciutadania; autora del llibre "Dones del moviment republicà irlandès. Her Majesty's Armagh Prison, 1971-1982".

Capítol 904. Els dirigents de la Revolta del 1868 contra Isabel II, la Gloriosa Revolució d'octubre, havien promès al poble que eliminarien els impostos de consum i les lleves obligatòries. Dos anys més tard, aquella promesa de deixar d'obligar els homes a anar a la guerra havia quedat en paper mullat. Al general Prim li calien més efectius per afrontar la guerra de Cuba, i el 30 de març del 1870 el govern liberal va aprovar un nou sorteig de quintes. Com que la crida a files es podia evitar amb una redempció en diners, a la pràctica els únics afectats per la llei eren els membres de les classes populars. Els primers dies del mes d'abril del 1870 es va iniciar una revolta contra aquesta injustícia clamorosa, la Revolta de les Quintes, que va tenir el punt més àlgid a la vila de Gràcia, i que va ser iniciada per les dones d'aquells que anaven al front a morir. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Carla Gràcia Mercadé, escriptora i autora del llibre "Set dies de gràcia".

Capítol 903. La història també la construeixen les personalitats discretes, humils i prudents, acostumades a quedar en segon pla però igualment imprescindibles per als personatges públics a qui donen suport. Aquest és el cas de Dalmau Costa, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya des de la fundació, que el 1932 va esdevenir el primer cap de cerimonial del Parlament de Catalunya, i en esclatar la Guerra Civil també ho va ser de la Generalitat. Obligat a emprendre el camí de l'exili, Costa va haver de començar una nova vida a Mèxic, on també va demostrar ser tot un pioner de les relacions públiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Burillo, doctor en Comunicació Social per la UPF, llicenciat en Història de l'Art per la UAB i en Periodisme per la UPF. Autor del llibre "Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions".

Capítol 902. Durant els segles XVIII i XIX, mentre la burgesia es podia permetre anar al teatre o a l'òpera, una de les formes d'oci més habitual de les classes populars van ser les barraques de fira, primer ambulants i després més estables. Se situaven a mig camí entre el número de circ i l'exhibició d'éssers aparentment monstruosos que fugien del que es considerava normal, persones arraconades als marges de la societat que es venien com a fenòmens curiosos. Com en tantes altres capitals europees, en un moment en què els estàndards ètics eren diferents dels actuals, a Barcelona les barraques de fira es van anar estenent per tota la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric H. March, historiador, llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica, autor del llibre "Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939".

Capítol 901. Ignasi de Loiola va viure a Manresa el 1522 un moment clau de la seva vida, lligat a la conversió cap a un cristianisme més profund. Qui havia estat un cavaller de la noblesa basca molt ben relacionat amb la cort castellana dels Reis Catòlics, acabaria sent pelegrí i fundador de la Companyia de Jesús. De camí cap a Terra Santa va passar per Montserrat i per Manresa. S'hi havia d'estar només uns dies, però finalment van ser onze mesos, entre març del 1522 i febrer del 1523. La gent que hi va conèixer i les vivències d'aquells mesos el van acompanyar tota la vida, i avui en dia a Manresa encara és possible resseguir molts dels llocs on va pregar i reflexionar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Riera, llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia. Durant vuit anys va ser superior i director del Centre d'Exercicis Espirituals de la Cova de Manresa i és autor del llibre "Manresa ignasiana, 500 anys. El pelegrí de Loiola i els jesuïtes".

Capítol 900. Al llarg del segle XI, en diversos llocs d'Europa, els poders polítics establerts van ser desafiats pels assalts d'algunes personalitats nobles. Al sud del comtat de Barcelona va tenir lloc una d'aquestes revoltes feudals entre l'any 1041 i el 1058. Mir Geribert, senyor de castells del Penedès, va qüestionar l'autoritat del comte Ramon Berenguer I. És un episodi més, i un de ben destacat, en un procés caracteritzat per una violència extrema que va conduir a la imposició del feudalisme arreu del continent, un canvi general de sistema que va resultar clau en la història occidental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch Bramon, coordinadora del Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona.

Capítol 899. La batalla més llarga i sagnant de tota la Guerra Civil va ser la de l'Ebre, una lluita prolongada entre el 25 de juliol i el 15 de novembre del 1938 que va desgastar els dos bàndols i va ocasionar milers de morts. La gestió sanitària de la batalla, la manera d'atendre i evacuar els ferits a la rereguarda, va esdevenir tan important com les tàctiques militars al front. De tot plegat ens n'ha quedat algun testimoni dels metges que van exercir una tasca humanitària en les pitjors condicions imaginables i van ajudar a salvar vides. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Hervás i Puyal, metge i historiador, membre del Patronat de la Fundació-Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, que s'ha dedicat a investigar sobre la sanitat a Catalunya durant els anys trenta del segle passat, especialment durant la Guerra Civil.

Capítol 898. No costa d'imaginar el profund antimilitarisme que va calar a Catalunya en els primers mesos de la Guerra Civil, en resposta al cop amb què una gran part de l'exèrcit espanyol havia desafiat la legalitat republicana. Malgrat tot, era evident que la manera de plantar cara al feixisme, en un moment d'excepcionalitat bèl·lica, també havia de ser militar. Amb aquest objectiu, la Generalitat va tirar endavant un centre de formació conegut com a Escola Popular de Guerra, de cara a instruir oficials i càrrecs intermedis d'una força armada capaç de passar dels combats de carrer al front. Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i coautor del llibre "L'Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme".

Capítol 897. La manera en què ens casem, el que mengem o bevem, com li diem als mesos o als dies de la setmana... La nostra vida quotidiana està farcida d'influències del que ens sembla remot passat romà. Roma és literalment el bressol de la nostra cultura, començant per la llengua que parlem, i per molts altres costums i fets més anecdòtics. La petja cultural del món clàssic és molt intensa i forma part del que ara, en el segle XXI, nosaltres coneixem com la modernitat. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Isabel Rodà de Llanza, doctora en Filosofia i Lletres, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, catedràtica emèrita d'Arqueologia de la UAB, membre adscrita de l'ICAC, autora del llibre "Ahir Roma, avui nosaltres".

Capítol 896. Durant l'inici de la industrialització al continent europeu, entre 1750 i 1850 aproximadament, un període que va canviar la història de la humanitat de manera decisiva, Catalunya va ser l'única economia de la zona mediterrània en què la manufactura moderna es va implantar amb força. Les causes d'aquesta ràpida adaptació al capitalisme industrial tenen a veure amb les estructures de distribució de la propietat i la riquesa i una cultura política basada en la negociació, entre altres factors. Tot plegat va fer possible, des de les últimes dècades del segle XVIII, un creixement econòmic català especialment accentuat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els orígens del miracle econòmic català".

Capítol 895. Des del segle XVI, un dels edificis més admirats de Barcelona era la Casa Gralla. Es tracta del primer gran exemple de l'aplicació de tendències ornamentals renaixentistes sobre un edifici d'organització gòtica, en una ciutat en què el Renaixement va trigar a estendre's. En el moment d'obrir a la ciutat el carrer Duc de la Victòria, el 1856, es va arribar a proposar que la façana de la Casa Gralla es reconvertís en l'entrada d'unes galeries comercials, però el projecte no va prosperar. La casa va acabar sent enderrocada i esquarterada. El pati interior ha passat per diversos desmuntatges i reconstruccions, fins a la seva ubicació definitiva en un polígon industrial de l'Hospitalet de Llobregat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Judith Urbano, doctora en Història de l'Art per la UB, degana de la Facultat d'Humanitats de la UIC i investigadora principal del Grup de Recerca Història, Arquitectura i Disseny.

Capítol 894. Amb l'entrada de les forces aliades als camps de concentració i extermini del nazisme, entre abril i maig de 1945, per als supervivents s'iniciava una etapa molt dura, la de retrobar-se amb la vida a l'exterior i tornar a casa, si és que això era possible, intentant deixar enrere els horrors viscuts. Una part seva va quedar atrapada per sempre més en aquells records. Es calcula que només un terç dels internats als camps nazis va aconseguir sobreviure al genocidi sistemàtic. Dels 9.161 ciutadans espanyols que hi van entrar, per exemple, només en van sobreviure 3.539. Els seus testimonis, orals i escrits, ens parlen del millor i el pitjor de la condició humana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Serrano Blanquer, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna-Universitat Ramon Llull, de l'Escola Pia de Sabadell i de la Universidad ORT Uruguay.

Capítol 893. Napoleó Bonaparte és un dels grans noms de la història política i militar europea, un home que es va fer a si mateix i que va arribar a dalt de tot des de ben avall. El brillant estrateg i general que s'havia guanyat l'admiració de molts contemporanis com a últim garant dels valors republicans de la Revolució Francesa acabaria sent un emperador autoproclamat, temut pels plans de conquerir Europa de punta a punta i per la brutalitat dels mètodes que va fer servir per intentar aconseguir-ho. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Napoleó, la Revolució i els catalans".

Capítol 892. A mitjans del segle XIX, entre 1853 i 1862, un projecte aixecat amb molts esforços en terres de ponent va esdevenir una de les obres d'enginyeria hidràulica més imponents de la història. El Canal d'Urgell, que va del Tossal a Montoliu de Lleida, s'estén al llarg de 144 quilòmetres de canal principal i 76 més de canal auxiliar. En el traçat destaca el túnel de Montclar, de gairebé cinc quilòmetres de longitud; durant un segle, el més llarg d'Europa. Centenars de pagesos, paletes i peons, alguns d'ells presos obligats a treballar, així com uns quants enginyers i empresaris, van protagonitzar una transformació del paisatge i la mentalitat del país, en un procés comparable, per la magnitud i els resultats assolits, a la conquesta de l'Oest americà. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Canosa, periodista, escriptor i guionista. Director del magazín La Mira i autor del llibre "Aigua a les venes. Crònica d'un miracle català universal".

Capítol 891. Una de les dictadures comunistes més longeves del segle XX va ser també una de les més severes. Entre el 1944 i la seva mort, el 1985, Enver Hoxha va governar Albània amb mà de ferro i una política de repressió constant de qualsevol mena de dissidència, interna o externa. Hoxha va ser un líder inflexible amb els adversaris ideològics i fidel al marxisme-leninisme ortodox, clarament alineat amb el bloc soviètic encapçalat per Stalin, però també capaç d'anar per lliure i combatre qualsevol temptació revisionista. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Xavier Baró, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i professor adjunt del Departament d'Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya.

Capítol 890. Entre el segle XVI i el XVIII, gairebé cada capella i altar de cada església de Catalunya va acabar presentant als fidels un nou retaule, fet normalment de fusta d'àlber blanc que era daurada i policromada posteriorment. En molts casos substituïen els antics retaules baixmedievals, la majoria en mal estat de conservació. L'estudi dels retaules concebuts en l'època moderna reflecteix les creences, les expectatives, les pors i les ànsies dels catalans d'aquell moment. Són centenars de retaules, entre els quals en destaquen alguns d'impressionants, ja sigui per l'aspecte sumptuós i monumental, per la finor dels treballs o pel fet de tenir un disseny ben original. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Bosch, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Girona, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, el CERCA.

Capítol 889. Com a tantes altres grans ciutats europees, a partir del segle XIV, en el context de canvi climàtic que va donar inici al període de refredament conegut com a petita edat del gel, les autoritats municipals de Barcelona van haver de començar a esforçar-se perquè no faltessin els aliments bàsics als seus habitants, en relació estreta amb les rutes comercials del territori. Aquesta va ser una de les tasques principals del Consell de Cent, la institució de govern municipal que havia estat creada l'any 1249, i que va gestionar en bona part l'abastiment de la ciutat i algunes altres polítiques assistencials pensades per a les classes més desafavorides, fins a la seva abolició, el setembre del 1714. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, un dels comissaris de l'exposició "Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut" i tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 888. El maig del 1843 s'havien anat estenent per la Península Ibèrica diversos moviments contraris al general Baldomero Espartero, regent de la reina Isabel II, la majoria de caràcter moderat. A Barcelona, entre el setembre i el novembre d'aquell any, la revolta va tenir un caràcter més social, va ser un aixecament progressista radical i molt heterogeni. Els sectors progressistes, aliats amb les classes populars, protestaven contra una societat classista i desigual, i reclamaven que es cobrissin les necessitats bàsiques. D'aquí ve el nom de la revolució, que va prendre com a referent el mot caló "jamar" -és a dir, "menjar"- i va ser coneguda popularment com "la Jamància". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Núria Miquel, doctoranda en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora del llibre "La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames".

Capítol 887. El 4 de novembre del 1926, la gendarmeria francesa va avortar un intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, en què havien participat centenars d'independentistes catalans i un grup considerable d'antifeixistes italians. Aquell intent de revolta armada en resposta a la dictadura del general Primo de Rivera, abans que res un gest de dignitat, va posar les bases del mite d'un home que als seixanta-set anys havia passat de ser tinent coronel de l'exèrcit espanyol a liderar l'independentisme a Catalunya. Amb l'aixecament de Prats de Molló, Francesc Macià, l'Avi, va donar un pas decisiu en la seva trajectòria. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, autor del llibre "L'aixecament de Prats de Molló", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 886. Durant l'alta edat mitjana, la pèrdua de bens i de la pròpia llibertat, o bé l'exili, es van considerar mesures més efectives per respondre pels crims que no pas la pena de mort. És a partir del segle XII, amb l'aval del dret romà i de la doctrina de l'Església, que aquest tipus de càstig definitiu s'incorpora als codis legals arreu d'Europa i se n'estén l'acceptació social. A Catalunya, l'aplicació de la pena de mort als diversos territoris proporciona una bona fotografia de l'estructura política i social de la baixa edat mitjana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de Lleida i doctor honoris causa per la Universitat Nacional de Cuyo, a l'Argentina. És autor del llibre "La pena de mort a la Catalunya baixmedieval".

Capítol 885. No és gaire habitual que un poeta sigui conegut i llegit per un públic ampli, i més en vida. Es pot considerar un fet excepcional. Per la qualitat de l'obra i de l'ús que feia de la llengua, per una profunda humanitat, i per la capacitat de mostrar-se sempre pròxim al poble, Miquel Martí i Pol, un dels poetes catalans més importants del segle XX, entraria en aquesta categoria d'artista admirat i estimat per la gent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Aulet, professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, expert en poesia catalana del segle XX.

Capítol 884. El divendres 22 de novembre del 1963, durant una desfilada a Dallas, era abatut a trets John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units. L'autor material de l'atemptat va ser Lee Harvey Oswald, però encara avui ningú no ha pogut aclarir del cert si hi havia una conspiració més gran al darrere, i quins eren els motius d'aquest magnicidi. El magnicidi del president va ser el prolegomen de l'assassinat del seu germà, Robert, anys després, que semblava destinat a ocupar el mateix càrrec. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de Política a Nació Digital.

Capítol 883. En comptades ocasions, hi ha científics que aconsegueixen l'estatus de celebritat per aportacions cabdals a l'hora d'entendre el món que ens envolta. Al llarg del segle XX, probablement no hi ha cap altra figura que pugui comparar-se amb la de l'home que va millorar el coneixement del món amb la seva manera d'observar l'espai, el temps i l'univers sencer. Cent anys després, la teoria de la relativitat exposada per Albert Einstein continua sent una de les aportacions més importants de la física contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 882. Josep Irla i Bosch va ser el president de la Generalitat de Catalunya a l'exili en els anys més durs de la primera postguerra, entre 1940 i 1954. Tot i ser el tercer president de la Generalitat republicana, després de Macià i Companys, la rellevància de la seva figura històrica és poc coneguda. Només dos anys després de finalitzar una presidència dramàtica, desproveïda de poder i exercida sempre des de fora de Catalunya, des del seu refugi definitiu a França, va escriure unes memòries que condensen totes les experiències viscudes en un context de repressió del catalanisme polític, de republicanisme fallit, de Guerra Civil i de fugida del país en plena Segona Guerra Mundial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Gaitx Moltó, historiador, responsable de la Gestió Documental i l'Arxiu de l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro i curador de l'edició de "Josep Irla i Bosch. Memòries d'un president a l'exili", editat per Viena.

Capítol 881. Abans de l'arribada de les potències europees a través de la ruta oberta per Cristòfor Colom, a Amèrica hi havia imperis tan importants com l'inca i l'asteca. Aquestes societats precolombines estaven molt avançades en aspectes com ara l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, els coneixements científics i l'enginyeria. I la mostra més impressionant de tot això es pot trobar a la capital fastuosa dels asteca-mexica, un poble de guerrers: Tenochtitlan, l'actual Ciutat de Mèxic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Tous, doctora i professora d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Capítol 880. A inicis del segle XVI, dos segles després del retorn de Marco Polo a Europa, arriben a les costes xineses els primers vaixells mercants portuguesos, i amb ells, els missioners cristians. En la missió d'evangelitzar i convertir a la fe catòlica, els missioners estaven disposats a fer el que fos necessari per aconseguir-ho. Els membres de la Companyia de Jesús, fundada el 1534 per Ignasi de Loiola, van arribar per primera vegada a la Xina cinquanta anys després, el 1582. Aquests pioners van actuar com a corretja transmissora entre dues civilitzacions, sobretot al segle XVII. A banda de predicar, els missioners jesuïtes van traduir llibres cristians al xinès i van ser els primers a difondre la cultura xinesa a l'Europa moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra.

Capítol 879. Durant bona part del franquisme, un dels destins més temuts pels opositors de la dictadura va ser Via Laietana, el nom popular de la comissaria principal de la policia franquista a Barcelona. Anar a parar a la comissaria que es troba encara avui en aquella artèria clau de la ciutat era sinònim de dolor i patiment. Des dels anys 40 i fins ben entrats els 70, la comissaria de Via Laietana es va mantenir com una maquinària molt ben greixada de repressió i tortura sistemàtica, inspirada en els mètodes de la Gestapo nazi. L'edifici era la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, també coneguda com a Brigada PoliticoSocial, la policia secreta del règim, el lloc on es concentraven alguns dels agents més sàdics i despietats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista, autor del llibre "Memòria de la resistència antifranquista".

Capítol 878. A finals dels anys 70, després de 2.500 anys d'història de l'imperi persa, milions de persones van sortir als carrers de l'Iran exigint un canvi. Tot un poble en ple s'alçava contra la repressió de la dictadura encapçalada pel xa Mohammad Reza Pahlevi. Les manifestacions multitudinàries, impulsades pel lideratge religiós de l'aiatol·là Khomeini, van acabar conduint a l'establiment d'un nou ordre islàmic. Més enllà dels efectes que va tenir al país, la revolució iraniana i la proclamació d'una República Islàmica l'any 1979 van suposar una sacsejada geopolítica i uns canvis importants en els equilibris de poder al Pròxim Orient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, 6 d'ells com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

Capítol 876. De tots els antics dominis colonials francesos, un dels territoris que més va resistir-se a l'ocupació, ja des del segle XIX, va ser Algèria. Per França també era una qüestió d'orgull mantenir el domini sobre una colònia que, des del punt de vista administratiu, formava part del seu territori com una província més. El 1954 es va fundar el Front d'Alliberament Nacional, que defensava la guerra com un mitjà legítim per assolir la independència d'Algèria. Era l'inici d'una guerra cruenta entre forces desiguals que es va allargar fins al 1962, va culminar amb l'alliberament del país nord-africà i va inspirar altres lluites nacionals. Algèria va ser dels últims països àrabs a obtenir la independència i dels que va vessar més sang per assolir-la. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la UdL, autor del llibre "Algèria viurà! França i la guerra per a la independència algeriana (1954-1962)".

Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

Capítol 873. A les ciutats no tot és asfalt, maons i pedres; també hi ha vegetació. Fins a mitjans del segle XVIII, a la ciutat de Barcelona els arbres quedaven amagats darrere les façanes dels palaus, monestirs o esglésies, i formaven part dels horts, els vergers o els jardins. Per tant, al llarg de molts segles la relació dels ciutadans amb els arbres era privada, tot i que alguns horts eren accessibles. El creixement econòmic i demogràfic que experimenta la ciutat entre la segona meitat del XVIII i mitjans del XIX genera la densificació de la construcció i la pèrdua de la major part dels jardins i els horts. En aquest moment neixen els primers espais arbrats públics, com la Rambla, el passeig de l'Esplanada i l'entorn del camí arbrat de Gràcia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia.

Capítol 872. El desenvolupament de la bomba atòmica per part dels Estats Units en el Projecte Manhattan va ser conegut per Stalin des dels mateixos inicis. Pels soviètics era imperatiu no cedir ni un mil·límetre en el pols per disposar del millor armament. Per tal d'obtenir informació de l'enemic i fer avançar el programa d'investigació propi, els russos van recórrer a l'espionatge. Un matrimoni de Nova York es va veure en el punt de mira d'aquest foc creuat: eren Julius i Ethel Rosenberg, dos peons sacrificables en una partida anomenada Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría".

Capítol 871. Entre el 1208 i 1714, més de cinc-cents anys, un organisme es va encarregar de fabricar la moneda reial de curs general al principat de Catalunya. La Casa de la Moneda de Barcelona, més coneguda com la Seca, va tenir un paper fonamental en l'economia, el comerç i la fiscalitat del país, fins a l'extinció declarada al Decret de Nova Planta. La Seca va tornar a funcionar de manera intermitent el segle XIX, al mateix edifici del barri de la Riera on s'havia estat encunyant moneda, com a mínim, des del 1373. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

Capítol 870. En ple segle XIII, la literatura en llengua occitana depenia sobretot de les peces líriques dels trobadors i d'unes peces narratives més aviat curtes conegudes com a noves. A finals d'aquell segle un autor anònim va concebre un relat de cavalleries força més extens que va donar inici a una nova tradició. Es tracta del "Romanç de Jaufré", la primera novel·la coneguda de la Corona d'Aragó i una de les primeres de tot Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Anton Maria Espadaler, professor de literatura medieval a la UB, que ha traduït al català actual el "Jaufré", un treball en què ha estat ocupat més de vint anys i que ha publicat Editorial Barcino, de la Fundació Carulla.

Capítol 869. En els últims anys del franquisme, marcats per una esperança difusa de canvi, persones d'ideologies i objectius ben diversos, fins i tot oposats, es van unir al voltant d'una iniciativa de resistència sense comparació possible a l'Estat ni en altres països que han patit una dictadura. Era l'Assemblea de Catalunya, un organisme clandestí unitari que entre el 1971 i el 1977 va centralitzar els esforços per acabar amb el franquisme i recuperar la llibertat col·lectiva. Curiosament, el que va donar més popularitat i força a l'Assemblea va ser el contraatac més ferotge del règim, quan el 28 d'octubre del 1973 van ser detinguts 113 dels seus membres. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Breu, professor d'Història i d'Educació en Comunicació, articulista i escriptor. Autor del llibre "Les llàgrimes del dictador", una recreació novel·lada del dia en què es va detenir els 113 membres de l'Assemblea.

Capítol 868. Aquells que van ser coetanis o van participar d'alguna manera en el setge de les forces borbòniques a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol del 1713 i l'11 de setembre del 1714, un total de 414 dies, sabien que estaven vivint moments excepcionals. De com s'acabés resolent aquell front clau de la Guerra de Successió en depenia el futur de Catalunya com a entitat política, però també dels catalans com a subjectes de dret. Els testimonis escrits que es conserven d'aquells mesos funestos per a la memòria de la ciutat i del país tenen un valor inestimable. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 867. Un dels nobles més importants al servei de Felip II va ser un català, que va ascendir posicions a la Cort gràcies a l'activitat diplomàtica, però especialment gràcies a les habilitats militars. El seu nom era Lluís de Requesens, i pertanyia a una nissaga distingida que estava assolint el cim a la segona meitat del segle XVI. Per a aquesta família noble, els fets d'armes van ser una via de promoció. Requesens va participar en la guerra contra els moriscos a Las Alpujarras i a la victòria sobre la flota turca a la batalla de Lepant, i va acabar sent nomenat governador de Flandes el 1573, en un període especialment convuls. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona amb la tesi "Clientelisme, milícia i govern: Lluís de Requesens i la noblesa catalana al servei de Felip II, 1568-1576" // "No s'hi enterra cap traïdor", "La veritable història de Marco Polo".

Capítol 866. A finals del segle XVIII, l'anhel de llibertat de molts éssers humans es va concretar en un moviment social fruit d'una teoria política que va agafar encara més volada al llarg del segle XIX, al voltant de les idees socialistes i llibertàries. La intenció final era abolir l'estat i rebutjar qualsevol estructura social autoritària. En una societat en ple procés d'industrialització i amb una classe obrera cada vegada més nombrosa, com era la dels Països Catalans, l'anarquisme va quallar amb força i va esdevenir un tret distintiu. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí Font, doctor en Filologia Catalana, periodista i professor, coautor del llibre "Breu història de l'anarquisme als Països Catalans".

Capítol 865. A banda de ser un dels generals i estrategs més importants de la història de Roma, Pompeu el Gran, o més exactament Gneu Pompeu Magne, és un dels personatges clau per entendre la fi de la República Romana, sobretot per l'enfrontament obert amb Juli Cèsar per obtenir el poder. Però prèviament, Pompeu ja havia fet història: mai abans un romà havia aconseguit passar de ser un ciutadà particular, un privatus, a ser cònsol, un nomenament que va assolir per primera vegada el 71 abans de Crist, amb 35 anys. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 864. En els anys posteriors a la Guerra del Francès, la cervesa va arribar a Barcelona de la mà de petits fabricants. Molts d'aquests petits productors, la majoria procedents dels estats alemanys, es van beneficiar de les mesures fiscals aprovades pel govern d'aleshores. En un primer moment es va apostar per una cervesa d'alta fermentació, fabricada de manera artesanal. És a partir del 1870 que van prosperar les grans empreses del sector que es van servir dels avenços tecnològics de l'època i van consolidar la indústria cervesera catalana, amb marques que han arribat fins avui. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Garcia Barber, doctor en Història Econòmica per la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.

Capítol 863. La presència de les dones en la història de la ràdio a Catalunya ha estat cabdal per al seu desenvolupament, però sovint no ha tingut el relleu que li corresponia. La tasca d'aquestes professionals, locutores, productores o guionistes, es va veure afectada al llarg dels quaranta anys de franquisme, en un moment marcat per la repressió i la censura. En un context repressiu i de desaparició del català de la graella, la presència de les veus femenines a les ones catalanes es va reduir considerablement respecte a l'etapa republicana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Elvira Altés, llicenciada en Història i Antropologia, investigadora en comunicació i gènere, fundadora de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i autora del llibre "Dones a les ones. La història de la ràdio a Catalunya en la veu de les dones".

Capítol 862. Al segle XVI, la política catalana va estar marcada pels conflictes que tensaven les relacions de poder entre les institucions que representaven el poder reial i les més properes a la terra, en especial la Diputació del General. El desplegament de la Diputació era vist amb recel per la monarquia, a mesura que s'hi veien representats els nous grups socials. Aquests enfrontaments van tenir un capítol especialment important el 1591, amb l'intent de detenció del diputat militar Joan Granollacs per part de les autoritats reials i la repressió posterior exercida contra els seus partidaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, autor del llibre "Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI".

Capítol 861. Les històries amb un element fantàstic o mitològic han suposat una de les branques més fecundes de la literatura i de qualsevol altra forma de narrativa. És a partir del segle XIX que neixen aquelles obres en què l'element fantàstic s'acompanya d'alguna especulació de tipus científic, encara que sigui poc demostrable o directament imaginària. Més endavant, la narrativa d'especulació científica es convertirà en habitual. L'anomenada ciència-ficció és, a hores d'ara, un dels gèneres literaris més populars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i responsable de la pàgina web de ressenyes de literatura fantàstica "La biblioteca del Kraken".

Capítol 860. El 15 de març de l'any 44 abans de Crist, el dia dels idus segons el calendari romà, el Senat va ser testimoni d'un dels magnicidis més famosos de la història. Juli Cèsar, víctima d'una conspiració, va ser encerclat per un grup de 60 senadors i va caure mort després de rebre 23 punyalades. Per als conjurats era un tirà que calia eliminar davant del risc que volgués proclamar-se rei; per altres representants del poble era el líder que necessitava la República, i va ser eliminat per la classe aristocràtica per evitar que dugués a terme el seu un programa de profundes reformes polítiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l'ICAC, Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

Capítol 859. Una de les principals vies d'expansió de la Corona d'Aragó, que actualment també anomenem Confederació catalanoaragonesa pel seus orígens, va ser l'establiment de xarxes comercials. En un principi el domini es va estendre pel Mediterrani, però les coques catalanes, els vaixells mercants de l'època, van acabar arribant fins a les aigües de l'oceà Atlàntic. L'establiment de Consolats de Mar a la majoria de ports comercials, i fins i tot de Consolats d'Ultramar, van ser la prova fefaent de la vitalitat econòmica de la Corona. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador; Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC; Jaume Aragall, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona, i Coral Cuadrada, professora titular del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 858. Mai no va rebre el Premi Nobel de Física ni el de Química, tot i que va ser nominada 48 vegades i va fer aportacions fonamentals en el camp de la física nuclear. Va treballar amb la radioactivitat igual que Marie Curie, però en canvi és força menys coneguda. Aquesta dona, que durant la Primera Guerra Mundial es va presentar com a voluntària per treballar amb raigs X i dècades més tard es va negar a participar en el Projecte Manhattan per crear una bomba atòmica, era l'austríaca Lise Meitner. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència (IHC).

Guió 857. En la manera d'entendre la religió dels antics egipcis sempre ha cridat l'atenció el paper central que li donaven als animals considerats sagrats. Per molta mofa que en poguessin fer grecs i romans, aquest culte és constant i els egipcis se'l prenien molt seriosament. A banda de la vessant religiosa, en l'àmbit domèstic i quotidià, el tracte que li donaven a les mascotes era especialment delicat. En tenim moltes representacions gràfiques als murs de les tombes, a les esteles funeràries i als sarcòfags. A l'Antic Egipte l'amor als animals es va portar fins a l'extrem. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 856. En els últims anys de la dinastia catalanoaragonesa, es van succeir en el tron els dos fills de Pere el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l'Humà. En un context de corrupció institucional, crisi financera i conflictes pendents a Sardenya, Sicília i la frontera amb França, que aquests dos germans no tinguessin un hereu va ser només un dels problemes que se li van plantejar a la Corona. Cadascun d'aquests dos reis va enfocar el seu regnat de manera ben diferent: mentre que a Joan I se'l va acabar anomenant "el descurat" per la mala gestió, Martí I, tot i la feblesa de la seva autoritat, va intentar esmenar alguns dels desgavells que li havien estat llegats. La mort d'aquest últim el 1410 va ser l'inici de la fi de la dinastia, certificada dos anys després al Compromís de Casp. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Belenguer, catedràtic emèrit d'Història Moderna de la UB i membre de l'IEC. Autor de "La fi de la dinastia catalana. Joan I i Martí I l'Humà".

Capítol 855. L'estiu de 1674 va ser decisiu per a la història de la ciència. A la ciutat neerlandesa de Delft, Antoni van Leeuwenhoek va descobrir que en mirar a través d'una lent minúscula se li oferia a la vista tot un nou món de dimensions extraordinàriament petites. Leeuwenhoek havia construït un aparell, el microscopi, que obria les portes al desenvolupament d'una nova ciència, la microbiologia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'anatomia animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 854. Un dels fenòmens culturals bàsics per entendre la recuperació de la llengua i la cultura als països de parla catalana durant el franquisme és la Nova Cançó. Al País Valencià, amb totes les dificultats pròpies del moment, més enllà de l'èxit de Raimon o d'Ovidi Montllor, hi va haver molts altres grups i cantants que van apostar per reivindicar la identitat a través de la música. Tot i la crisi que va experimentar la Nova Cançó als anys vuitanta, el llegat d'aquests artistes es pot rastrejar fins als nostres dies. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Viadel, periodista i escriptor, professor de Periodisme a Blanquerna i doctor en Sociologia per la Universitat de València.

Capítol 853. Els anys 60 sorgeix l'anomenada Escola de Barcelona, un moviment de cinema d'autor avantguardista vinculat a la "gauche divine", del qual se n'ha escrit molt. En paral·lel existia una llarga tradició de cinema comercial, normalment de gènere, facturat de manera industrial, pensat per entretenir i donar més diners que prestigi. Tot això en un context de sequera cultural evident, en què fer cinema en català estava pràcticament descartat. Els directors d'aquest cinema barceloní dels 60 i els 70 eren professionals prolífics i autodidactes, gent com Ignasi Farrés Iquino, José Antonio de la Loma o Antoni Isasi-Isasmendi, referents imprescindibles tot i que de vegades oblidats en la història del cinema fet a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!" i periodista especialitzat en cinema, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 852. Durant la segona meitat del segle XVIII, en un moment en què a Galícia alguns emigraven al continent americà a buscar fortuna, es començava a detectar el moviment de catalans que s'instal·laven a la costa gallega per mirar de fer negoci amb la pesca de la sardina. A la costa mediterrània la sardina escassejava, i això va moure alguns empresaris a traslladar la seva activitat. El desenvolupament de la indústria de les conserves té a veure amb aquesta presència catalana a la Galícia del XVIII i del XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona... i gallec universal.

Capítol 851. De tots els tipus d'aliments disponibles en la Catalunya moderna, un dels que presenta un caràcter més peculiar i diferenciat són els dolços, o tal com eren anomenats sovint aleshores, les confitures. En aquells anys es va establir a Barcelona un poderós gremi de confiters, del qual ens han arribat força receptaris manuscrits. Decidits a preservar els privilegis, els adroguers confiters van protagonitzar nombrosos plets judicials que els van enfrontar a altres professionals amb els quals compartien matèries primeres i tècniques de treballs, com ara apotecaris, flequers i xocolaters. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Manzanares, doctora en Història per la UB i becària Marie Curie a la Universitat de Cambridge, autora de "Dolços i confiters a la Catalunya moderna".

Capítol 850. Els fenicis van arribar a ser una potència comercial del món antic, que entre mitjans del segle IX i tot el segle VIII abans de Crist es va expandir per la Mediterrània i va aprofitar les xarxes dels diferents grups locals amb què contactava. Les naus que partien de la costa de Síria i l'actual Líban van fer possible un intercanvi econòmic i cultural mai vist fins a aleshores entre els pobles orientals i els occidentals. En el pas per la península Ibèrica, els fenicis també van implicar les societats indígenes en tot un seguit de transformacions econòmiques, socials i culturals. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier López Cachero, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Capítol 849. Malgrat les ombres i els escàndols que la van distingir, la presidència de François Mitterrand continua sent una de les etapes clau en la història moderna de França, i una de les més llargues. Va presidir el país durant catorze anys, entre el 1981 i el 1995, després de refundar el moviment socialista. El primer president socialista de la Cinquena República va exercir el càrrec com si fos una monarquia, i va convertir la seva vida en una qüestió d'estat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí i Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de política a Nació Digital.

Capítol 848. La irrupció de la impremta a l'Europa del segle XV va revolucionar tots els àmbits del coneixement humà, també en la vessant més religiosa i espiritual. Fa més de cinc-cents anys, Martí Luter es va valer de la impremta, el gran invent de la seva època, per fer arribar els textos bíblics i les seves propostes de reforma d'un cristianisme més enfocat a la pràctica que a la mística. La revolució tecnològica va fer possible la revolució teològica, una reforma que de ser religiosa va passar a ser també política, econòmica i cultural. Aquestes idees van donar origen al protestantisme, i des d'Alemanya es van estendre pel centre i el nord d'Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Luter i la seva influència. Buscant la veritat, va canviar la història" i també "Napoleó, la revolució i els catalans".

Capítol 847. L'1 de novembre del 1755 un gran terratrèmol de proporcions catastròfiques va sacsejar la península Ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. El tsunami que va generar va afectar les costes de Portugal, Espanya i el Marroc i va arribar fins a l'altra banda de l'Atlàntic. Les rèpliques del sisme es van anar produint al llarg dels deu anys següents. Només en els primers sis mesos se'n van registrar 250. És fàcil imaginar l'impacte social i científic, fins i tot filosòfic i religiós, que un fenomen com aquest va tenir en l'Europa del segle XVIII. Aquest episodi brutal de la relació de l'home amb la natura és conegut com el terratrèmol de Lisboa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Batlló, membre de la Unitat de Sismologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci de l'Associació Catalana de Meteorologia.

Capítol 846. Al segle XVIII l'egiptomania es va convertir en una moda arreu d'Europa, i també en certa mesura a Catalunya. La fascinació per la cultura i l'estètica de l'antic Egipte es va deixar notar també en elements decoratius i temes artístics. En el segle XIX aquesta passió dona pas a l'estil neoegipci, que en ple segle XX, gràcies a la literatura, el cinema i la televisió, es va fa extraordinàriament popular. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pascual, cap de Programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món i comissari de l'exposició "Udjat, l'exotisme de l'antic Egipte a Barcelona".

Capítol 845. En una societat basada en l'agricultura i la ramaderia com la Roma antiga, en què les mesures higièniques eren més aviat discretes, no és gaire difícil imaginar que les pandèmies eren d'allò més habituals. Una de les més traumàtiques, que possiblement va ser un dels molts factors que explica la crisi de l'Alt Imperi i va contribuir a acabar amb el model urbanístic d'aquell moment, és l'anomenada plaga Antonina, del segle II després de Crist, que es va manifestar en diferents onades entre l'any 165 i l'any 189. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 844. En les hores turbulentes del juliol del 1936 en què els revolucionaris van assaltar el Palau Episcopal, el bisbe de Barcelona, el navarrès Manuel Irurita, va fugir disfressat per la porta de servei i va viure amagat durant quatre mesos, ben a prop del Palau de la Generalitat. El que li va succeir a partir d'aleshores va ser un autèntic calvari. Va passar per diverses presons i txeques, convertit en una moneda de canvi per recuperar alguns detinguts pel bàndol franquista. El seu destí final durant molts anys ha estat del tot incert. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Ràfols, periodista i historiador, autor del llibre "La increïble història del bisbe Irurita", que aporta important informació, desconeguda fins ara, sobre el bisbe i el seu destí final.

Capítol 843. Els dos segles de domini colonial sobre la Guinea Espanyola, que va obtenir la independència el 1968 i va passar a ser Guinea Equatorial, no es podrien entendre sense la participació decisiva de catalans en dos fronts diferents, l'econòmic i el religiós. D'una banda, els empresaris catalans van ser pioners a l'hora de comerciar amb el cacau o el cafè a través de les plantacions i les diverses factories; de l'altra, entre els missioners claretians, que s'hi van establir per evangelitzar la població i contrarestar la influència protestant anglòfona, hi havia també molta presència catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Sant, doctor en Història per la UPF i professor de Ciències Socials, coautor del llibre "El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola".

Capítol 842. La mort d'al-Mansur l'agost de l'any 1002 va arribar en un mal moment per a al-Andalus, ja que els cristians van aprofitar el buit de poder momentani per atacar les seves fronteres. El fill i hereu d'al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, creia que havia de tenir compte especialment dels castellans, pel seu potencial econòmic i demogràfic. Però en aquell moment qui liderava les incursions bèl·liques dels veïns del nord eren els catalans. A inicis del segle XI, els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell, que eren germans, van convertir-se en la punta de llança de l'ofensiva de la cristiandat, en ple procés de creixement territorial i formació feudal, contra el califat omeia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Suñé, doctor en Història per la UB, especialista en Història Medieval, autor de la tesi "Gihad, fiscalidad y sociedad en la Península Ibérica (711-1172)".

Capítol 841. La devastació que va afectar Catalunya al terme de la Guerra Civil també va afectar l'activitat castellera, però menys que altres manifestacions culturals. Des del principi les autoritats franquistes van voler exhibir els castells com una tradició local folklòrica, no pas com un símbol de la identitat col·lectiva catalana. Els franquistes van instrumentalitzar i van distorsionar el sentit de la festa castellera per subratllar la suposada cohesió al voltant dels principis del Movimiento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Cervelló, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre "Els Xiquets de Valls durant el primer franquisme, 1939-1960".

Capítol 840. La Ciutat del Vaticà es va convertir en un estat independent el 1929, després de la signatura dels Pactes del Laterà entre la Santa Seu i el Regne d'Itàlia. Aquest nou estatus no va suposar canvis en el caràcter de la política vaticana, acostumada a les intrigues i el secretisme. Al llarg del segle XX, l'estat més petit del món va continuar sent també un dels menys transparents. Un papa reformista com havia de ser Joan Pau I va acabar el pontificat de manera brusca i sospitosa, i el successor, Joan Pau II, de tarannà conservador, va esdevenir un agent molt actiu en la fase final de la Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Vicenç Lozano, periodista i historiador, especialista en Itàlia i el Vaticà. Redactor d'Internacional de TV3 del 1984 al 2019. Autor del llibre "Intrigues i poder al Vaticà".

Capítol 839. El 25 de juliol del 1835 Barcelona era una ciutat en flames. En el context de la primera guerra carlina, una part significativa de la població va desfermar l'anticlericalisme pel suport del clergat regular als carlins. A banda de cremar convents i monestirs, i de matar alguns religiosos, els revoltats també van saquejar edificis de recaptació de tributs, van calar foc a la primera fàbrica de Barcelona que va apostar per l'energia de vapor i, en una segona bullanga conseqüència de la primera, el dia 5 d'agost, van acabar assassinant a trets el governador militar, Pere Nolasc de Bassa. L'ona expansiva d'aquella revolta va fer caure governs, va fer trontollar la monarquia i va accelerar la revolució liberal en marxa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Roca Vernet, professor Lector Serra Hunter de la UB, coautor del llibre "La bullanga de Barcelona" de l'editorial Rosa dels Vents (col·lecció "Dies que han fet Catalunya").

Capítol 838. El govern bolxevic sorgit de la revolució russa l'octubre del 1917 estava convençut que aquell era l'inici d'una revolució obrera mundial que s'estendria per la resta d'Europa, començant per Alemanya. No comptava amb l'esclat d'una guerra civil dins de les fronteres de l'antic imperi rus. L'inici d'aquesta guerra va forçar als bolxevics a crear del no res un exèrcit, l'Exèrcit Roig, que es pogués enfrontar a l'Exèrcit Blanc, format per la unió de militars tsaristes, sectors promonàrquics de l'Església ortodoxa, la major part de la facció socialista contrària a la revolució bolxevic, els anomenats menxevics, així com partidaris de les formacions liberals i altres grups. Era l'inici d'una cruenta guerra civil entre blancs i rojos que s'allargaria fins al 1923 i que s'estendria fins i tot per l'Àsia central i la part més oriental de la Rússia asiàtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Josep Puigsech, professor d'Història Contemporània de la UAB.

Capítol 837. A la Conferència d'Esquerres Catalanes celebrada entre el 17 i el 19 de març del 1931, al Centre de Foment Republicà de Sants, a Barcelona, es va concretar la fundació d'un partit que tenia la intenció de disputar-li l'hegemonia a una Lliga Regionalista cada vegada més ancorada cap a la dreta. Aquest partit seria Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que naixia per la confluència de personalitats i sensibilitats diverses, cosa que li donava força i era el seu principal punt feble al mateix temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras, president d'ERC (en línia des de Lledoners).

Capítol 836. Des de mitjans del segle XIX, en plena època de les grans exploracions, arribar al pol nord va esdevenir un dels grans reptes, l'última gran frontera simbòlica del planeta. La conquesta del pol nord és comparable, en cert sentit, amb la gesta que va suposar arribar a la Lluna, i de fet totes dues metes es van assolir el mateix any, el 1969, amb pocs mesos de diferència. Era la culminació dels esforços de molts exploradors que no havien pogut arribar al final de l'aventura, protagonistes d'una proesa col·lectiva. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Bailón, antropòleg, divulgador, escriptor i viatger polar.

Capítol 835. Amb la Primera Guerra Púnica, l'any 264 abans de Crist, la República romana iniciava un cicle expansiu que la portaria a ser la potència hegemònica a la Mediterrània. Els moviments de tropes necessaris per assegurar tal domini requerien tenir en compte tots els aspectes relacionats amb el transport i el manteniment, és a dir, la logística. Aquesta es va anar tornant més complexa a mesura que Roma ampliava l'àrea d'influència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pau Valdés, doctor en Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona amb la tesi "La logística del ejército romano durante la República Media. 264-188 a.c."

Capítol 834. El 7 de novembre del 1893 el Gran Teatre del Liceu inaugurava temporada amb la representació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini. En un moment del segon acte, des de la barana del cinquè pis, l'anarquista Santiago Salvador Franch va deixar caure dues bombes. La primera va explotar a la fila 13 de platea, mentre que la segona va anar a parar a la falda d'una de les víctimes, que va esmorteir el cop i va impedir-ne la detonació. L'atemptat va matar vint persones i en va ferir vint-i-set més. Va ser un dels episodis més sonats del terrorisme anarquista contra els pilars de l'Estat, un atac al cor d'un dels símbols de la burgesia barcelonina, i va obrir un període de repressió brutal per part del règim de la Restauració. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora, coordinadora del Màster Oficial en Història Contemporània i Món Actual de la UB i membre numerària de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 833. Un dels setges més importants de la història militar de l'edat moderna és el que va tenir lloc entre maig i octubre de 1565, quan l'Imperi Otomà va envair l'illa de Malta, controlada en aquell moment pels cavallers de l'orde de Sant Joan. Va ser un dels actes més destacats de la pugna entre turcs i hispànics pel control estratègic del Mediterrani, just en la cruïlla entre Orient i Occident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Cecchini, estudiant d'Història de la Universitat de Barcelona especialitzat en temes otomans.

Capítol 832. La primavera del 1989, l'escenari de la guerra freda experimentava transformacions decisives, sobretot al bloc comunista. Esperonats per les reformes anunciades a la Unió Soviètica, els universitaris xinesos van voler aspirar al mateix i van ocupar la plaça de Tiananmen, al centre de Pequín. Entre el 15 d'abril i el 4 de juny d'aquell any milions de persones es van sentir protagonistes d'una revolta històrica que es va acabar sobtadament quan l'exèrcit va entrar a la plaça per esclafar les demandes de canvi i llibertat. La revolta es va acabar convertint en una massacre que va obrir una nova etapa de repressió. En parlem amb l'hitoriador Josep M. Solé i Sabaté i amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Va ser enviat especial a la Xina per TVE per cobrir la cimera russo-xinesa a Pequín, coincidint amb els fets de Tiananmen.

Capítol 831. A finals del segle XIX, algunes peces de vestir havien adquirit la categoria d'objectes de consum que tenien a veure amb l'estatus social. A mesura que els processos industrials van permetre augmentar la producció i reduir els preus, l'interès per la roba des d'un punt de vista estètic també va anar creixent, no només entre les classes altes, sinó també entre les noves classes assalariades. Unes i altres van acabar coincidint en els primers grans magatzems, símbol d'una societat i una manera d'entendre la moda en plena transformació. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté, i Laura Casal-Valls, llicenciada en Història de l'Art per la UB. Autora del llibre "Del treball anònim a l'etiqueta. Modistes i context social a la Catalunya del s. XIX".

Capítol 830. El dissabte 13 de febrer del 1808, una divisió de 15.000 soldats francesos, italians i napolitans al servei de Napoleó va entrar a Barcelona pel Portal Nou. Se suposava que era un aturada en el camí cap a Cadis que només havia de durar tres dies, però s'hi van acabar estant sis anys. L'ocupació francesa de la capital catalana, la més prolongada a tota la Península durant la Guerra del Francès, va ser una etapa d'introducció d'algunes reformes pròpies de la Il·lustració, però sobretot d'execucions sumaríssimes, repressió política, persecució de l'Església i espoli econòmic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jesús Conte, llicenciat en Ciències de la Informació i escriptor, autor del llibre "Barcelona sota la bota de Napoleó. Repressió i vida quotidiana quan érem part de l'imperi francès".

Capítol 829. Un sector de l'esquerra espanyola i també de la catalana es van oposar fermament, al principi de la Segona República, al fet que les dones poguessin votar. Els líders esquerrans i, en altres camps, progressistes, estaven convençuts que les dones seguirien majoritàriament el que els hi digués l'Església i els sectors més reaccionaris. Les dones, pensaven, eren de dretes i, per tant, no convenia que votessin. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB. Autor de quinze llibres i més de 150 articles (capítols de llibre, ressenyes i articles). És autor del llibre "Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República" i coeditor de "Transgressores. Dones d'un i altre costat de l'oceà" i "Sufragisme i sufragistes: reivindicant la ciutadania política de les dones".

Capítol 828. Mestre, pedagog, defensor de la llengua catalana i de l'escolarització en català, escriptor, traductor, crític literari, activista cultural i referent cívic. Joan Triadú va ser una de les figures més polivalents que va donar la cultura catalana del segle XX. Ara celebrem el centenari del seu naixement i resseguir-ne la trajectòria permet conèixer l'evolució de la resistència cultural interior del catalanisme enfront dels embats que ha anat rebent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Josep Isern, crític literari, escriptor i comissari de l'Any Triadú.

Capítol 827. Algunes de les figures més destacades de la cultura catalana del primer terç del segle XX han quedat oblidades per l'esclat de la Guerra Civil, preludi per a molts d'un exili llarg i sense retorn. Aquest és el cas del compositor mallorquí Baltasar Samper i Marquès, que primer va marxar a França i es va acabar establint a Mèxic. Ara és recordat sobretot com a etnomusicòleg, per la feina que va fer en l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, però com a músic també va tenir una trajectòria brillant. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Amadeu Corbera, cap del Departament de Musicologia i Pedagogia del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears.

Capítol 826. La invasió sarraïna de principis del segle VIII va comportar la desaparició de molts bisbats, entre ells el d'Osona. Un parell de segles més tard, el bisbat va ser restituït i hi van tenir molt de pes les personalitats autòctones. Al territori s'hi havien mantingut esglésies actives i havia perviscut un sistema educatiu destinat a formar nous eclesiàstics. Aquestes esglésies supervivents no només complien una funció religiosa, sinó també cultural. Els escrivents aproximaven l'escriptura llatina a la parla habitual, que ja es podia considerar català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, coautor del llibre "El canonge Adanagell de Vic, llavor de noves semences. La cultura a la diòcesi d'Osona en els primers temps carolingis".

Capítol 825. En el segle XVIII van aparèixer les primeres vacunes i ho van fer des del primer moment envoltades de grans reticències. Encara que ben aviat van demostrar una gran eficàcia per prevenir malalties infeccioses com el xarampió o el tètanus, hi havia molta gent que les rebutjava. En els orígens, les vacunes van ser una obra col·lectiva, el resultat de diverses especulacions científiques i algunes casualitats afortunades. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'Anatomia Animal de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del CRESA.

Capítol 824. El franquisme va actuar de manera ambivalent amb Pau Casals, preocupat pel renom que tenia el millor violoncel·lista del món. Per una qüestió d'imatge, el règim de Franco li va donar un passaport i li va permetre moure's pel món, amb la intenció de convèncer-lo que renunciés a l'exili i tornés a Espanya. En paral·lel, van maniobrar per desprestigiar-lo, el van espiar i el van arribar a perseguir judicialment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Figueres, doctor i professor d'Història del Periodisme a la UAB, que és l'autor del volum biogràfic "Pau Casals. Música i compromís".

Capítol 823. L'activitat intensa dels joves llibertaris catalans entre els anys de la Segona República i la Guerra Civil va quedar en bona part eclipsada per l'evolució de la CNT-FAI. Els joves anarquistes van acusar sovint els adults de trair els principis de la revolució en pactar amb partits polítics i institucions. En molts casos, els membres de les Joventuts Llibertàries de Catalunya van sacrificar-ho tot pels ideals, i demanaven el mateix compromís dels grans, cosa que al seu parer sovint no va passar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Garangou, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Autora del llibre "Les Joventuts Llibertàries de Catalunya, 1932-1939".

Capítol 822. El creixement econòmic experimentat per Catalunya al segle XVIII, gràcies al comerç i a les primeres activitats industrials, va comportar un increment de la població i la construcció de cases de nova planta. La fabricació dels mobles que havien d'omplir els diferents racons d'aquests nous habitatges és un exemple de la creativitat i el bon nivell assolit pels artesans de la fusta arreu del país. Com a objecte pràctic d'ús quotidià, però també com a símbol d'estatus social, els mobles del segle XVIII mostren de manera diàfana el tarannà d'aquella societat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mònica Piera, doctora en Història de l'Art i cofundadora de l'Associació per a l'Estudi del Moble.

Capítol 821. La situació de la dona al món romà no era gaire diferent de la que ha viscut sistemàticament en altres cultures i altres èpoques. La dona romana era a la vegada objecte de desig, un desig no sempre lícit, i del menysteniment, perquè ja aleshores es tenia per un ésser considerat més feble. Fins i tot la paraula "virtut" prové del mot llatí "vir", que significa "home". Davant d'aquesta imatge tan injustament negativa de la dona, aquesta quedava exclosa de la vida cívica. Tant era que fos matrona, prostituta o esclava; la seva desigualtat era evident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Isabel Rodà, doctora en Filosofia i Lletres, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, catedràtica d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 820. A finals del 1942, la marxa de la Segona Guerra Mundial al continent europeu preocupava especialment la Unió Soviètica, assetjada per les forces alemanyes. Per alleugerir la pressió, els soviètics van demanar als aliats que obrissin un nou front. D'entre totes les opcions previstes, nord-americans i britànics es van decidir per estendre la guerra pel Mediterrani i assaltar el nord de l'Àfrica sota domini colonial francès. És el que es va conèixer com a Operació Torch, una operació clau des del punt de vista estratègic, que es va iniciar la matinada del 8 de novembre del 1942. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània de la UB.

Capítol 819. A l'inici del segle XI, l'equilibri de forces a la Península Ibèrica entre el sud musulmà i el nord cristià era encara favorable al sud, però no per gaire temps. El creixement econòmic i les transformacions socials dels comtats catalans durant els últims cinquanta anys van acabar capgirant les relacions de poder. Els comtes germans Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d'Urgell van passar de témer les incursions musulmanes a emprendre una expedició que l'any 1010 va arribar fins a la ciutat de Còrdova. Hi van anar en suport d'un dels aspirants a governar el califat, Muhammad, que havia estat desterrat en una de les lluites fratricides que estaven contribuint a la seva desintegració. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Salrach, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 818. Ferran Soldevila va ser un dels grans historiadors catalans del segle XX, sempre compromès amb el país, autor d'una obra que constitueix una referència ineludible pel que fa al coneixement del nostre passat. Un historiador que, d'altra banda, sovint ha estat menystingut. El que potser no se sap tant és que, a banda del talent historiogràfic, també va tenir una carrera literària de primer ordre. Era un bon historiador i un bon escriptor, dues condicions que no sempre van unides. Soldevila va conrear la poesia i el teatre, i sobretot va deixar prop de dues mil pàgines de dietaris en què al llarg de bona part de la vida va anar consignant vivències, pensaments i esdeveniments històrics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha editat "Dietaris de joventut i vellesa" (1922-1966)" de Ferran Soldevila.

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 816. El compositor rus Dmitri Xostakóvitx ja va ser, en vida, un home polèmic. Encara avui és motiu de debat quina va ser la seva postura respecte a l'estalinisme. De fet, el mateix règim va mantenir una actitud ambivalent amb la seva obra. Això no vol dir que Xostakóvitx no fos un dels músics fonamentals del segle XX, per la seva fusió de la tradició russa i els corrents occidentals més trencadors. Però la seva obra també va ser sempre qüestionada per la relació del músic amb el poder totalitari soviètic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Juan Carlos Moreno, escriptor, historiador i crític musical.

Capítol 815. A finals dels anys 20, les obres de l'Exposició Internacional a Montjuïc van atraure treballadors d'altres llocs de l'Estat que, acompanyats de les seves famílies, es van instal·lar a Barcelona. La ciutat va haver d'absorbir 200.000 nous habitants, que van anar a parar a barris de barraques i nous suburbis improvisats com el de les Cases Barates de Can Tunis. Un nen de dos anys acompanyava els pares en aquella recerca de feina i dignitat. Estava destinat a esdevenir un escriptor imprescindible, de veu humil i discurs poderós. Amb la publicació d'"Els altres catalans", el 1964, Francesc Candel, Paco per als amics, donava veu als que no la tenien i traçava una radiografia precisa d'una part del país que alguns no volien veure. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Genís Sinca, llicenciat en Periodisme per la UAB, periodista d'investigació i autor de diverses biografies, com "La providència es diu Paco".

Capítol 814. Si hi ha una causa comuna que va unir reis i prínceps de la Corona d'Aragó, des de Ramon Berenguer IV fins a Jaume II, no va ser només l'expansió territorial ni la conquesta de la Mediterrània.... sinó que va ser la proliferació d'amants i fills il·legítims. La majoria de matrimonis reials eren acordats per pures finalitats successòries, sense amor pel mig, les parelles oficials passaven força temps separades, i als mascles de la família els faltava temps per posar a prova l'eròtica del poder. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador.

Capítol 813. Entre els segles XVI i XVII, la monarquia hispànica va rebre una onada d'immigració procedent de França que no havia tingut comparació fins aleshores. Era el contingent d'immigrants estrangers més gran en nombre. Aquest fet va tenir especial incidència a l'Aragó i a Catalunya, on els immigrants tenien més tendència a establir-s'hi definitivament que a la resta de la Península. I quan aquests francesos, la majoria occitans, feien arrels en un lloc, no era estrany que acabessin casant-se, normalment amb dones vídues. La composició dels matrimonis en aquells temps es va veure condicionada per aquest i per altres factors demogràfics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joana Maria Pujades Mora, professora agregada dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora principal de l'àrea de Demografia Històrica del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB.

Capítol 812. L'esclat de la insurrecció de proporcions històriques que va tenir lloc a Rússia la nit del 6 al 7 de novembre del 1917 (25 a 26 d'octubre, segons el calendari rus) va actuar com un detonant de canvis polítics i socials arreu d'Europa i el món, també en un territori sense estat propi com Catalunya. Si bé en un primer moment la Revolució Russa va tenir pocs defensors a casa nostra, l'interès per establir contacte amb el moviment comunista internacional va anar creixent al llarg dels anys 20 i 30, encara de manera més evident quan la Guerra Civil va obrir un període de lògica revolucionària i l'URSS va fer efectiu l'ajut sol·licitat per la República. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech Farràs, professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre "La Revolució Russa i Catalunya".

Capítol 811. Durant el regnat de Ferran II, el darrer Trastàmara, entre 1479 i 1516, es produeix una pèrdua del pes polític i econòmic de Barcelona. Aquest monarca estava decidit a aprofitar la situació crítica en què havia quedat la capital catalana després de la derrota a la Guerra Civil mantinguda contra el seu pare, Joan II. De fet, a la Corona d'Aragó, després d'anys de decadència, es va rebre el nou rei com una mena de messies. Tot i que les mesures i disposicions dictades pel rei teòricament eren el resultat d'una negociació amb els diferents sectors de l'oligarquia de la ciutat, des de la distància Ferran Catòlic va laminar el poder del Consell de Cent tant com li va ser possible. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 810. L'independentisme català, com a moviment polític organitzat, va travessar moments crítics al llarg del segle XX, convertit en una causa marginal. Durant els anys 60 i 70, quan l'oposició a la dictadura franquista semblava ser la prioritat que desplaçava altres objectius, que per alguns eren utopies, hi va haver qui defensava obertament la independència de Catalunya. Entre aquestes persones que desafiaven el corrent majoritari hi havia la historiadora i activista Eva Serra, una de les fundadores del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, el 1969. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB. Ha fet l'estudi introductori i ha compilat els escrits del llibre "Eva Serra. Per la Revolució Catalana".

Capítol 809. El carlisme va mostrar unes arrels catòliques profundes com a senyal d'identitat davant del liberalisme. La religió va esdevenir per als carlins una font de legitimitat de cara a aspirar al tron espanyol, encara més que les raons dinàstiques. En el cas del pretendent autoproclamat rei amb el nom de Carles VII, el seu comportament en l'esfera política, en la militar i en la més privada no sempre s'acompanyava del virtuosisme d'un presumpte príncep catòlic. Aquest fet va erosionar la seva imatge irremeiablement, fins i tot entre els propis seguidors. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 808. Josep Pla és una figura central de la cultura catalana del segle XX. Conscient com pocs autors de la necessitat de modelar la pròpia imatge, i al mateix temps cobrir-la de les ombres necessàries, el mateix Pla es va encarregar d'anar reelaborant la seva biografia en el marc d'una obra que va qualificar de "fulls d'un dietari íntim". Pla va esdevenir, ja en vida, una figura mítica i, al mateix temps, polèmica, estimat i odiat al mateix temps per mig país. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Maria Josepa Gallofré, professora de Literatura Catalana Contemporània a la UAB. Autora del capítol de Josep Pla a "Vides catalanes que han fet història".

Capítol 807. "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" 'Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?' Aquesta famosa frase de Ciceró es refereix a una de les conspiracions polítiques i militars més sonades de la història de Roma, la que va tenir lloc l'any 63 abans de Crist, encapçalada pel senador Luci Sergi Catilina. Catilina pretenia, segons sembla, arribar al poder de la República i provocar un bany de sang que l'afermés com a dictador. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 806. A mitjans del segle XIX, a les portes de la revolució industrial, bona part dels intel·lectuals catalans es debatien entre el passat i el futur, la tradició i el progrés. Des d'un cert punt de vista, la Renaixença intentava recuperar els valors ancestrals de la Catalunya rural enfront d'una modernitat que els provocava vertigen, dels aires que arribaven de ciutat. Aquesta va ser l'actitud vital de tres germans d'una mateixa família de propietaris rurals d'Olot, els Vayreda, que van aconseguir excel·lir en els seus respectius camps. Van ser en Joaquim, pintor, l'Estanislau, biòleg, i en Marian, escriptor. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Margarida Casacuberta, professora i investigadora en Literatura Contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada en Filologia. Ha escrit el capítol sobre els Vayreda al volum "Vides catalanes que han fet història".

Capítol 805. En pocs altres llocs del planeta es pot contactar amb un poble que conserva les tradicions ancestrals com a l'Àrtic, al voltant del pol oord. Allà hi viuen els inuit, coneguts també com a esquimals. Al llarg de la història han sabut aprofitar els pocs recursos que els ofereix la natura de l'entorn, fins al punt de convertir-se en un poble de caçadors i pescadors especialment avançat. La història dels inuit es reflecteix en el present, en una tensió constant entre el manteniment dels costums i l'entrada accelerada en el món modern. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Bailón, antropòleg, divulgador científic i viatger polar. Autor dels llibres "Els inuit. Caçadors del Gran Nord" i "Els poetes de l'Àrtic. Històries de Groenlàndia".

Capítol 804. El moviment obrer català d'inicis del segle XX no es pot entendre sense la figura cabdal de Salvador Seguí, més conegut popularment com "el Noi del Sucre". Les circumstàncies tortuoses de la seva mort n'han acabat deformant i condicionant la biografia i el llegat intel·lectual. Va acabar resultant incòmode per als uns i per als altres: a les files de la CNT on ell militava, molts el consideraven un traïdor a la causa anarquista, mentre que molt probablement el seu assassinat va ser ordenat pels líders de la patronal que controlaven els mal anomenats Sindicats Lliures. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Fiol, professor Associat de la UAB i professor col·laborador de la UOC; ha escrit el capítol sobre Seguí a "Vides catalanes que han fet història".

Capítol 803. Durant els anys vint i trenta del segle passat, un dels focus de modernitat tecnològica, social i cultural més importants sorgits a Barcelona va ser la ràdio. Les primeres emissores, Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, van veure la llum i van assolir la majoria d'edat en un context polític molt turbulent, a cavall de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i l'esclat d'una guerra que va suposar un repte per a tots els mitjans de comunicació. La ràdio va demostrar que era capaç d'oferir programació molt diversa, però des d'un bon inici les ones també van servir d'altaveu fonamental per a la política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Susanna Tavera, catedràtica emèrita i doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; ha estat corresponsable de l'edició del volum "Barcelona, capital de la ràdio, 1924-1939".

Capítol 802. En la història dels escacs hi ha hagut grans campions de renom internacional, però pocs han assolit la rellevància i han demostrat tenir el talent innat del cubà José Raúl Capablanca. El seu domini incontestable es va veure desafiat pel rus Alexander Alekhine al Campionat Mundial iniciat a Buenos Aires el 26 de setembre del 1927. Finalment Capablanca havia trobat un rival a la seva altura. El duel entre dues maneres oposades d'entendre els escacs no podia quedar en taules. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Magem, director tècnic de la Federació Catalana d'Escacs.

Capítol 801. A l'Atenes del segle IV abans de Crist, un home es va proposar canviar el món amb la paraula. Molt més que un orador, va ser un filòsof i un polític, un home d'estat preocupat per la possibilitat que les polis hel·lèniques, i amb elles els seus ciutadans, perdessin autonomia i independència. Per tal de dominar la retòrica i poder aixecar la veu en públic, va haver de superar tota mena d'obstacles personals. Sens dubte, per la seva obstinació i el seu enginy, la figura de Demòstenes té un relleu excepcional. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 800. Un dels reis més populars i mencionats de l'Antic Egipte és també un dels menys coneguts, ja que se'n conserven pocs registres documentals. El seu llegat monumental és imprescindible, però la informació que en tenim està envoltada de moltes incògnites sobre l'abast i el caràcter del regnat. Més enllà de la Gran Piràmide que porta el seu nom, la figura de Kheops resulta tan misteriosa com fascinant. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 799. Com tants dictadors, Francisco Franco va exercir el poder absolut amb maneres pròpies d'una monarquia. Part de l'entorn l'animava a fer oficial aquesta evidència i proclamar-se rei, però el Caudillo, tot i que es va sentir temptat, va preferir buscar altres candidats. Entre els molts pretendents al tron, Franco, un rei sense corona, va instigar una lluita soterrada pel poder que afectava diverses branques de la família reial. Abans d'apostar per Joan Carles de Borbó, hi va haver més d'un canvi de rumb. Parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals, historiador, professor de la Universitat Ramon Llull i autor de "Franco y los Borbones. Historia no oficial de la Corona española".

Capítol 798. Possiblement, és el text més important de la història de la literatura catalana, i l'obra europea més completa de la seva època, un llibre de cavalleries de fa més de cinc segles que va trencar en el seu moment amb la tradició. És una novel·la inesgotable, oberta a lectures i interpretacions molt diverses al llarg dels anys. Per si algú no ho ha endevinat ja, és l'obra escrita per Joanot Martorell entre 1460 i 1464: "Tirant lo Blanc". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Màrius Serra, escriptor, filòleg i enigmista, que ha fet una versió completa en català actual del "Tirant lo Blanc", editada per Proa.

Capítol 797. L'exili provocat per la Guerra Civil, fins i tot per les discrepàncies entre membres del mateix bàndol, va marcar la carrera de molts intel·lectuals catalans que amb el pas dels anys van haver d'assumir que el retorn a casa seria impossible. És el cas d'un personatge singular, un home de lletres total, poeta, novel·lista, dramaturg, traductor, pintor i cineasta. La història i els records de Josep Carner-Ribalta són el reflex de tota una generació estroncada que malgrat tot no es va rendir ni va deixar d'esforçar-se per situar Catalunya al món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i George Carner, responsable de l'edició del llibre de memòries del seu pare "El campanar abandonat. Memòries d'un escriptor exiliat".

Capítol 796. A inicis de la dècada dels 70, va arribar una revolució tecnològica fascinant que permetia obrir una nova fase en l'evolució de l'oci audiovisual. En certa manera, va ser comparable a l'impacte que gairebé cent anys abans havien experimentat els primers espectadors del cinematògraf. La diferència era que ja no es tractava de veure com arribava un tren a l'estació; ara ja es podia interactuar amb les imatges, el maquinista era cadascun dels usuaris. Les màquines recreatives arcades van ser la primera gran manifestació popular d'una indústria en auge permanent des d'aleshores, la dels videojocs. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Anton Planells, professor acreditat del Grau en Disseny i Producció de Videojocs de Tecnocampus - Universitat Pompeu Fabra.

Capítol 795. Moltes tradicions actuals tenen orígens remots, encara que el seu auge sigui relativament actual. En el cas dels castellers, l'antecedent més clar és el ball de valencians, un tipus de ball local present a la vila de Valls al llarg del segle XVIII, al qual no van trigar a afegir-se les construccions humanes. La primera referència coneguda sobre uns castellers és la dels Noys de Castells a la instauració de les Festes Decennals, a Valls, el 1791. És l'inici d'una llarga història d'esforç col·lectiu, èxit i superació. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Cervelló, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre "Els orígens del fet casteller: del ball de valencians als Xiquets de Valls, del segle XVIII al 1849".

Capítol 794. La construcció de les identitats nacionals és un procés en evolució constant, mòbil i canviant per definició. No hi ha visions immutables de la realitat, com es pot apreciar en la Catalunya contemporània. Abans de plantejar-se la independència, el catalanisme va passar per molts altres estadis al llarg del segle XIX, propostes diverses d'encaix en el projecte espanyol, sobretot en els anys previs a l'esclat de la Renaixença, un moviment d'una dimensió cultural que va trigar a agafar relleu polític. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Casassas, doctor en Història Contemporània i professor emèrit de la Universitat de Barcelona, i autor de "Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l'època contemporània".

Capítol 793. L'any 1748 el doctor en drets Anton Fiter i Rossell va culminar un manual d'usos, costums i privilegis que regien a les valls d'Andorra en el terreny legislatiu i judicial. Amb els anys s'ha convertit en un referent per a juristes, polítics i historiadors. Es tractava d'un encàrrec del Consell General, en un moment de turbulències als dos estats fronterers que obligaven Andorra a esforçar-se per deixar constància de la seva particularitat. Aquesta obra tan influent portava per títol "Manual Digest de les valls neutres d'Andorra". En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Albert Villaró, escriptor, encarregat de l'edició, els estudis complementaris i les notes sobre el manuscrit original del "Manual Digest de les valls neutres d'Andorra".

Capítol 792. De vegades hi ha catalans universals, molt reconeguts en el seu àmbit, que amb prou feines apareixen en una nota a peu de pàgina de la història. Aquest és el cas de Francesc Gabarró, un violoncel·lista prestigiós que va fer carrera a Anglaterra. Tot i que com a músic es va dedicar sobretot a la clàssica i al jazz, un bon dia el grup més famós del planeta es va creuar en el seu camí. El violoncel de Gabarró, un català de la vila urgellenca de Verdú, és el que sona a tot un himne immortal del pop, el "Yesterday" dels Beatles. I aquesta és només una de les seves moltes fites... En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Simon Berrill, escriptor i traductor. Autor del llibre "Francesc Gabarró (1914-1990). Un músic entre dos móns". Quan era jove, va conèixer Gabarró a Cavendish.

Capítol 791. Quan la desfeta republicana ja era un fet consumat, els primers mesos del 1939, l'exili cap a un destí incert va ser l'única alternativa a la presó o la mort per a milers de catalans. Entre el mig milió de persones que van creuar la frontera francesa també hi havia un grup important d'intel·lectuals i artistes. Molts d'ells havien ocupat càrrecs institucionals a l'administració republicana. De fet, algunes institucions culturals en ple també van optar per l'exili, com la Institució de les Lletres Catalanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Pessarrodona, poeta, narradora, assagista i traductora. Autora de l'estudi "França 1939. La cultura catalana exiliada".

Capítol 790. A inicis dels anys 20 del segle passat, Barcelona vivia sacsejada per la conflictivitat a les empreses, pels atemptats, els tirotejos, les vagues i els locauts patronals. En aquesta ciutat tenallada pel pistolerisme, l'assassinat de l'advocat Francesc Layret, un dels defensors més ferms dels treballadors enfront dels abusos de la patronal, partidari que els anarquistes s'impliquessin políticament i abandonessin la violència, va caure com una bomba més de les que esclataven en aquells temps tan grisos. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Ramon Breu, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i professor d'Història i d'Educació en Comunicació, autor del llibre "I a cada casa hi haurà un mort...", editat per Pagès Editors.

Capítol 789. El que popularment es coneix com la Guerra dels Segadors va ser en realitat una guerra de separació en què Catalunya va buscar la protecció francesa per separar-se de la monarquia hispànica. En una Catalunya devastada per les accions dels dos exèrcits, delmada per la fam, la pesta i la guerra, Barcelona va haver de resistir un setge de 15 mesos de les forces hispàniques, entre l'agost del 1651 i l'octubre del 1652. Aquest episodi dolorós dels últims anys de la Guerra dels Segadors va ser descrit amb detall per qui era aleshores el governador de Catalunya, Josep de Margarit i de Biure, en una crònica titulada "La relació fidel i exacta del setge de Barcelona fet pels espanyols els anys 1651 i 1652". En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Pere Cristòfol i Escorsa, enginyer industrial i advocat. Ha traduït i editat "La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure".

Capítol 788. Quinze segles després que l'emperador Teodosi prohibís els Jocs que se celebraven a Olímpia en honor a Zeus per considerar-los símbol de paganisme, Pierre de Fredy, baró de Coubertin, es proposava restaurar l'olimpisme com un moviment d'esportivitat i concòrdia entre els pobles. La idea inicial era que París acollís aquesta nova cita, però la proposta de reprendre la idea allà on havia germinat, al cor de Grècia, era massa llaminera per no tenir-la en compte. Entre el 6 i el 15 d'abril del 1896, Atenes va acollir els primers Jocs Olímpics de l'era moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí, periodista esportiu i professor, va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney.

Capítol 787. A principis del segle XIX, especialment entre 1815 i 1830, la participació espanyola en el comerç de l'opi a l'Àsia oriental, i molt especialment a la Xina, va ser força rellevant. Diversos empleats de la Real Compañía de Filipinas destacats a Calcuta i Canton s'hi van dedicar pel seu compte, en col·laboració amb les empreses britàniques que impulsaven el negoci i amb el suport financer d'iniciatives privades de Manila. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ander Permanyer, doctor en Història per l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives i professor de la Universitat Autònoma de Madrid, autor de la tesi "La participación española en la economia del opio en Asia Oriental tras el fin del Galeón".

Capítol 786. El bilingüisme de la societat catalana, la presència del castellà en coexistència i massa sovint en preeminència respecte al català, és un fenomen recent des del punt de vista històric. Durant molts segles la gran majoria dels catalans no parlaven ni entenien el castellà, una llengua que es va anar introduint progressivament a les corts, que volien adular els nous reis arribats de Castella. Tot i així va ser un procés molt lent entre els segles XV i XIX. Amb disposicions i lleis, l'administració espanyola va voler imposar l'ús d'una llengua que no era present en la vida quotidiana dels catalans. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Gomà, escriptor, guionista i divulgador lingüístic, i autor del llibre "El castellà, la llengua del costat".

Capítol 785. Va ser el gran impulsor de la dinastia Güell, una de les més poderoses de la Catalunya de fa més de 150 anys. Des d'una posició d'autoritat, de prohom de la indústria implicat en política, va impulsar i apadrinar la feina dels artistes i els arquitectes més revolucionaris de l'època. El mecenatge del gran industrial va permetre que molts edificis i unes quantes obres d'art claus d'aquell moment arribessin a néixer. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Raquel Lacuesta Contreras, doctora en Història de l'Art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Coautora del llibre "Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art".

Capítol 784. A la Barcelona del segle XV va viure el cavaller Joan Colom i Bertran, membre destacat d'una família patrícia de la capital catalana. Alguns estudis han forçat la interpretació de les dades biogràfiques del personatge per assegurar que aquest Joan Colom i l'almirall Cristòfol Colom, el descobridor d'Amèrica, haurien estat la mateixa persona. Una anàlisi de la documentació disponible permet afirmar que aquesta és una identificació errònia, i ens permet conèixer un personatge important a la Barcelona de l'època, que, en principi, no va protagonitzar cap gran gesta a ultramar. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Cristian Palomo, doctor en Història per la UAB. Ha coordinat, amb Vicent Baydal, "Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història".

Capítol 783. La Revolució Industrial que va transformar les societats occidentals des de mitjans del segle XVIII li deu molt al carbó, un dels combustibles fòssils més importants, imprescindible per fer funcionar les màquines de vapor. Tot i que l'inici de la mineria del carbó a Espanya se situa pels volts del 1770, els primers estudis geològics a Catalunya portaven mig segle de retard. A partir del 1860, el Berguedà es converteix en una de les zones amb més activitat pel que fa a les explotacions mineres, la coexistència amb les colònies tèxtils i l'arribada posterior del ferrocarril. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Serra Rotés, historiadora i museògrafa. Autora dels volums "Mines, miners i ferrocarril al Berguedà" i "Mines i miners. Una història industrial al Berguedà".

Capítol 782. A les ciutats de la baixa edat mitjana, els segles finals d'aquesta època, el comerç hi tenia una importància cabdal. Els joves mercaders medievals havien d'aprendre les formes i els costums de l'ofici i molts d'ells aprenien de lletra i de números. Alguns d'aquests coneixements s'adquirien per la pràctica, però altres passaven per un aprenentatge reglat, normalment reservat als homes, i per una formació humanística, cívica i moral. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Coral Cuadrada, professora titular del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 781. Del regnat de Pere III el Cerimoniós, entre 1336 i 1387, n'ha quedat un testimoni ampli en la seva crònica, però també en desenes de milers de documents que li fan de contrapunt i complementen el relat més èpic. Destaquen de manera especial les cartes del monarca. Aquest epistolari il·lustra el vessant públic del rei, l'activitat política i militar, i a la vegada ens permet conèixer aspectes privats de la seva personalitat i alguns fets quotidians de la vida en una cort del segle XIV. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Maria Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador, que s'ha encarregat de l'edició crítica de l'epistolari.

Capítol 780. Entre el setembre del 1943 i l'abril del 1945, als territoris italians que encara no havien estat alliberats pels aliats, l'últim reducte del feixisme va intentar sobreviure fins als últims compassos de la Segona Guerra Mundial. Es va constituir en un estat policial, sorgit gràcies a la complicitat i la protecció dels nazis, i es van intentar portar al màxim les idees del feixisme. Es va mantenir dempeus durant 600 dies; menys de dos anys que van ser suficients per donar mostres d'una repressió i una brutalitat sense límits. Aquest banc de proves de l'autoritarisme més cruel va ser conegut com a República Social Italiana o República de Saló. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 779. Deixar enrere família, amics i feina i recórrer milers de quilòmetres, en alguns casos travessant mig món, per arribar a un país en guerra que no és el teu amb la intenció de donar-ho tot. Aquest va ser el valor i la capacitat de sacrifici que van demostrar les quaranta mil persones estrangeres que van defensar la causa republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Les històries particulars de brigadistes internacionals que van donar el millor de si mateixos a les trinxeres, als hospitals de campanya i a la rereguarda són exemples de solidaritat extrema i també de la fidelitat a un ideal, el de la lluita contra el feixisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí-Rueda, historiador que treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica i autor de "Brigadistes. Vides per la llibertat".

Capítol 778. A l'Europa del segle XV una família valenciana d'orígens incerts que es podrien situar a Xàtiva va aconseguir arribar a controlar alguns dels centres de poder més importants de l'època. Tot i la seva condició d'estrangers, van aconseguir situar dos dels seus membres en el papat, van entroncar amb l'aristocràcia i van intrigar políticament per enfortir els Estats Pontificis, fent i desfent aliances arreu de la península itàlica. Els Borja, a causa d'això, van passar a la història envoltats en una llegenda negra que els atribueix assassinats, enverinaments i incestos de tota mena. I de tots els membres de la família un dels que en surten més mal parats és Lucrècia Borja. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté. Marià Carbonell, doctor en Història de l'Art per la UB i catedràtic a la UAB, membre de l'Institut Internacional d'Estudis Borgians.

Capítol 777. Ja des del segle XIII, la principal empresa catalana era el comerç a la Mediterrània. El control de la mar era clau per fer aquesta activitat, però també per defensar-se en cas d'atac, per tant calia disposar de bons vaixells de guerra i, des de l'època antiga fins a la moderna, aquest vaixell era la galera. Conscients de la importància de mantenir una bona flota, a Barcelona es van aixecar unes drassanes militars que no tenien res a envejar a les d'altres ciutats europees. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Enric Garcia, cap de documentació del Museu Marítim de Barcelona.

Capítol 776. Entre els segles XVIII i XX, les xemeneies fumejants puntejaven la silueta del paisatge urbà de Barcelona, el que ara en diríem "skyline". Fàbriques, naus, obradors, tallers i botigues van convertir la capital catalana en un centre industrial de primer ordre, on es produïen una gran quantitat d'objectes i estris de tota mena. Aquestes fàbriques van ser testimoni i símbol de la transformació cap a la societat de consum, però també de la lluita d'una classe obrera creixent per millorar les condicions laborals. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia per la UB i catedràtica emèrita de Didàctica de les Ciències Socials. Autora de "Barcelona, ciutat de fàbriques. Gelats, joguines, perfums... els productes quotidians".

Capítol 775. La nit del 6 de març del 1972 es va esfondrar un edifici de deu pisos a la confluència dels carrers Capità Arenas i Santa Amèlia de Barcelona. Hi van morir 18 persones, set de les quals nens. En aquells moments la ciutat estava en ple procés de conversió del gas ciutat al gas natural, una implantació que es va tirar endavant de manera negligent i poc segura, i tots els indicis apuntaven a una explosió de gas com a causa de l'esfondrament. Però les empreses Catalana de Gas i Gas Natural, presidides per Pere Duran Farell, mai van acceptar-ne la responsabilitat. Al mateix temps, van circular rumors infundats i interessats que atribuïen l'explosió a un grup d'extrema dreta. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Santiago Vilanova, exdirector de Diario de Barcelona, Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, president de l'associació Una Sola Terra i autor de "L'explosió de Capità Arenas. La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica".

Capítol 774. L'entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial va anar acompanyada d'un esforç ingent per convèncer la població de la necessitat d'intervenir-hi. Alguns dels cineastes més prestigiosos del Hollywood de l'època, com John Ford, William Wyler o John Huston, van rodar pel·lícules de propaganda per a l'exèrcit del seu país. De tots ells, destaca la tasca de Frank Capra, un director reconegut pel retrat de l'estil de vida americà i els valors fundacionals del país, que no va tenir cap problema a posar-se en primera línia de front i supervisar una sèrie de set documentals produïda per l'exèrcit i titulada precisament "Why we fight": "Per què lluitem?". En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Ramon Girona, professor de Narrativa Audiovisual i vicedegà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 773. La llibertat de creació i el dogma religiós han estat dues realitats en conflicte al llarg de la història. Ho il·lustra perfectament el cas del pintor Il Veronese, acusat d'heretgia per la Inquisició l'any 1573 per haver retratat una escena del Sant Sopar on s'introduïen elements profans. L'estratègia de defensa escollida pel pintor, posant-li un títol al quadre que obligués a reinterpretar-lo, marca un canvi decisiu en la percepció de l'art i en el seu pols constant amb el poder. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté Lluís Quintana Trias, professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del llibre "Art i blasfèmia. El cas Veronese".

Capítol 772. Un dels ideals de la Catalunya noucentista de cara a reconstruir culturalment el país era emmirallar-se en l'antiguitat clàssica grega i romana i establir ponts amb aquelles civilitzacions extingides que van estendre la seva influència per tota la Mediterrània. Amb aquest objectiu en ment, l'any 1922 un polític, un intel·lectual i un poeta, Francesc Cambó, Joan Esterlich i Carles Riba, persones de bagatges molt diferents però amb una idea comuna, van fer possible el naixement de l'aventura cultural més ambiciosa que ha vist mai Catalunya, capaç de sobreviure a tota mena de contratemps històrics: la Fundació Bernat Metge. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Raül Garrigasait , escriptor i hel·lenista: autor d'"Els fundadors. Una història d'ambició, clàssics i poder".

Capítol 771. Entre els segles XII i XIV, la influència de l'Església catòlica per tota l'Europa occidental va convertir l'art medieval religiós en una mena de llenguatge comú, compartit per tots els estats. La litúrgia i les imatges eren essencialment les mateixes a Portugal, França, Alemanya o Itàlia, però malauradament la majoria s'han perdut amb el pas dels segles. Curiosament, les dues zones on més art medieval s'ha conservat, cosa que ha fet possible comparar les nombroses similituds, són Noruega i Catalunya. En matèria d'art present als altars, tot i els 3.000 quilòmetres de distància, no hi havia gaires diferències entre ser al nord o al sud del continent. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on s'ha pogut veure l'exposició "Nord & Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya".

La taverna d'Els 4 Gats va ser, des de la primera inauguració, la Meca del Modernisme català. Només va durar sis anys, fins al 1903, però va deixar una petjada inesborrable a la ciutat de Barcelona que arriba fins als nostres dies. La història d'Els 4 Gats, també la de la seva reinauguració l'any 1978, és una crònica de la vida social i cultural catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Jordi Notó i Brullas, periodista i màster en Comunicació Científica per la UPF; autor d'"Els 4 Gats. Les set vides d'un local emblemàtic de Barcelona".

Capítol 769. A inicis de la dècada dels 70 del segle passat, a tot Europa es feia evident que la revolució del 68 que pretenia desafiar l'ordre burgès establert no havia sacsejat prou la societat. En alguns països, on la situació política era més caòtica, amb canvis constants de govern, una situació econòmica agreujada per la crisi del 73 i l'amenaça del feixisme sempre present, les protestes van derivar en accions violentes i en la formació de grups terroristes identificats amb els dos extrems de l'espectre ideològic, a dreta i esquerra. A Itàlia, d'aquesta època en van dir els anys de plom. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona.

Capítol 768. Quan es fa referència a l'Antic Egipte, se sol parlar de la vida i l'obra monumental de la classe dirigent, dels faraons, en el fons una minoria privilegiada. Es deixa de banda, doncs, més del 90 per cent de la població, camperols i camperoles que aconseguien treure profit de la proximitat de les aigües del Nil i la inundació anual del riu per convertir aquelles terres desèrtiques en un paratge fèrtil. L'agricultura era una de les principals activitats del poble egipci i la base de l'economia pròspera del país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 767. Al final de la Segona Guerra Mundial, Berlín s'havia convertit en una ciutat sotmesa i captiva, al dictat del que disposessin les potències aliades. Aquesta situació es va mantenir al llarg de 45 anys. Després de l'ocupació i el repartiment del territori, arribaria el bloqueig del 1948, la repressió a la zona soviètica amb tancs carregant contra treballadors, el 1953, i fins a la construcció del mur, el 1961, que es mantindria dret fins al 1989. Les vivències del Berlín ocupat i de la reunificació posterior són també els patiments d'un continent dividit per la Guerra Freda. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Llibert Ferri, periodista, que va ser reporter de TV3 a l'Europa de l'Est i l'URSS, i ha publicat "L'ombra dels anys. Memòria d'un tram de vida europea 1939-1990".

Capítol 766. Els processos d'independència dels territoris de l'Amèrica del Sud al llarg del segle XIX estan marcats per contradiccions i enfrontaments entre diversos grups de població. Aquest fet va portar que aquells que tenien visions estratègiques i militars clares sobre el conflicte que es vivia es convertissin en líders destacats. Una d'aquestes figures, clau per a la independència de l'Argentina, Xile i el Perú, que a banda de conquerir territoris es va preocupar per reorganitzar-los i modernitzar-los, va ser José de San Martín. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctor del Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

Capítol 765. L'1 d'abril del 1940, un any després de guanyar la guerra, Franco va assistir a la primera explosió al cingle de la Nava, a prop de Madrid, que iniciava la construcció d'un monument destinat a perpetuar en el temps la memòria del nacionalcatolicisme, al mig de la serra de Guadarrama, a Cuelgamuros. Unes obres que es preveia acabar al cap d'un any van acabar suposant 18 anys de feina, a càrrec de presos republicans que preferien picar pedra en règim d'esclavitud que no pas seguir reclosos en una cel·la. El Valle de los Caídos es manté, encara avui, com un símbol de la dictadura. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Queralt Solé, professora d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora, juntament amb Sílvia Marimon, de "La dictadura de pedra. El Valle de los Caídos, entre un passat negre i un futur incert".

Capítol 764. L'any 1570, el doctor en Dret Jeroni Grau va redactar un tractat amb un conjunt de normes per al govern de la ciutat d'Urgell, el que avui coneixem com la Seu d'Urgell. Tot i ser un document força desconegut fins ara i que no s'ha conservat íntegrament, es tracta d'un manual de govern local d'ús intern (no pas pensat per ser editat) inèdit a la Catalunya moderna; de fet, s'avança ben bé dos segles a altres textos escrits en català sobre economia política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Obiols Perearnau, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 763. El 16 d'abril de 1746 va marcar la fi de les esperances dels escocesos d'alliberar-se del control anglès i restaurar la dinastia dels Estuard als trons d'Anglaterra i Escòcia. Si bé els anys 1715 i 1719 ja hi havia hagut revoltes, no va ser fins a l'estiu del 1745 que el desembarcament del príncep Carles Eduard Estuard a la Gran Bretanya podia suposar un cop definitiu. Les forces del príncep van obtenir diverses victòries en el seu avenç per l'illa, però tot va canviar en l'enfrontament definitiu, marcat en el record dels escocesos per la mística romàntica de la derrota i per la crueltat de l'exèrcit vencedor: la batalla de Culloden. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i David Revelles, llicenciat en Periodisme per la UAB, especialitzat en periodisme de viatges, de divulgació científica i històrica; autor de "Rob Roy, el baronet y los 300 de Escocia".

Capítol 762. A l'època del barroc a Mallorca hi va haver, com en altres llocs, una forta presència de bandolers. De fet, el bandolerisme mallorquí i el català estaven intensament connectats. Molt sovint bandolers catalans condemnats al desterrament arribaven a l'illa, i de la mateixa manera van ser molts els bandolers mallorquins que, fugint de la justícia o de la persecució dels enemics, es refugiaven en terres catalanes o valencianes. A Mallorca, durant el segle XVII, l'aristocràcia es dividia entre les banderies dels Canamunt i els Canavall, organitzades en escamots particulars, com autèntics exèrcits en una guerra civil. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Salas, professor del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de les Illes Balears i coautor del llibre "Els homes infames. Parcialitats i guerra privada a la Mallorca del sis-cents".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 760. El gener de l'any 41 després de Crist, l'emperador Calígula, marcat per una llegenda negra que ha perdurat fins als nostres dies, va caure assassinat víctima d'una conspiració en què participaven senadors, cavallers i part de l'exèrcit. En aquest escenari tan complicat de gestionar, a Calígula el va succeir el seu oncle Claudi. Ningú no donava res per aquest home tartamut, coix, bevedor i inestable, però Claudi acabaria contribuint de manera decisiva al benestar de Roma durant el primer segle de la nostra era. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 759. La implantació del cristianisme a les ciutats romanes a partir del segle IV suposa una transformació de la simbologia urbana i l'arquitectura. En el cas de Bàrcino, les excavacions arqueològiques han confirmat que la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor és, de fet, una de les esglésies més antigues i va tenir un paper preponderant en el marc de la ciutat cristiana i visigòtica. Els visigots van contribuir a l'auge mercantil de Barcinona, el nom que van donar a la colònia romana coneguda com a Bàrcino. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Julia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí de Barcelona i autora del llibre "La Barcelona visigoda: un puente entre dos mundos".

Capítol 758. Una de les comarques catalanes més transcendentals per la història del vi a Catalunya és el Penedès. Des de finals del segle XVII, el sector vitivinícola català ha experimentat tres grans cicles: el de l'aiguardent, el del vi comú i el del vi de qualitat. Ja des dels primers temps, les poblacions del litoral del Penedès van aprofitar els ports marítims per comerciar. Durant el segle XIX, la crisi de l'aiguardent va portar els viticultors a concentrar esforços en la producció de vi comú, en què tot era permès. El 1960, la creació de la denominació d'origen Penedès va voler acabar amb certes pràctiques fraudulentes i apostar per uns vins de qualitat reconeguts internacionalment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Borrell, autor del llibre "La vinya i el vi del Penedès, 1850-2018". Poeta, autor dels llibres de poesia "Els dies a les mans" i "Fragments d'un pedra", ha estat impulsor del manifest "Poetes catalans per la independència".

Capítol 757. Pere Calders formava part d'una generació a qui la Guerra Civil i l'exili va alterar de manera substancial la trajectòria vital. Si hagués escrit en castellà de ben segur que l'haurien comparat amb Cortázar o García Márquez, per l'aposta precursora pel realisme màgic. Encara que una mica tard, el reconeixement popular li va arribar sense haver de renunciar ni a una llengua ni a una manera d'entendre la creació. L'escriptor Pere Calders va ser un dels narradors més importants de la literatura catalana del segle XX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Melcion, director del Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 756. La Guerra Civil del 1936 va ser, entre altres coses, un banc de proves on es van poder assajar noves tècniques per minar la moral de la rereguarda. De totes les ciutats que van patir bombardejos en aquells anys funestos, la que va tenir més víctimes mortals en xifres absolutes després de Barcelona va ser Figueres. Durant la reculada final, entre el 1938 i el 1939, es va convertir en l'última capital republicana, la seu dels governs català, basc i espanyol, un enclavament simbòlic on es concentraven milers de persones esperant emprendre el camí de l'exili. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Autor del llibre "Figueres, la Gernika catalana".

Capítol 755. A mitjans del segle XIX Espanya era un actor secundari, perifèric, en el repartiment dels dominis colonials asiàtics entre les potències europees. Malgrat tot, al govern espanyol li interessava estudiar la manera de treure el màxim rendiment de la presència a les Filipines, en un moment en què les relacions comercials entre l'imperi xinès i Occident s'estaven redefinint. El seu representant més qualificat va ser un català inquiet i il·lustrat, diplomàtic, lingüista, dramaturg, poeta, assagista, traductor, retratista i comerciant. Es deia Sinibald de Mas, i sense la seva aportació no es podria entendre l'empresa colonial espanyola a la Xina. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez-Robles, historiador, professor de la UOC, especialitzat en història moderna i contemporània de l'Àsia Oriental. Autor del llibre "Entre dos imperios. Sinibaldo de Mas y la empresa colonial en china (1844-1868)".

Capítol 754. El 7 d'agost del 1957, un dels polítics catalans més destacats des de l'etapa republicana era sotmès a un consell de guerra. Tot i que sempre s'havia mogut en l'activisme civil, se l'acusava de rebel·lió militar. Era Joan Comorera, fundador del PSUC i conseller de la Generalitat presidida per Lluís Companys. Acusat de traïdor pel comunisme espanyol, que no li perdonava la defensa dels drets nacionals en peu d'igualtat amb els drets socials, i perseguit pel franquisme, Comorera es va convertir en una figura incòmoda a una banda i l'altra de l'espectre ideològic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ramon Breu, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i professor d'història i d'educació en comunicació; autor de "Protocol M. L'afer Comorera".

Capítol 753. Durant la baixa edat mitjana, de les mines del Priorat se n'extreia argent, plom i alcofoll. D'aquests tres metalls, l'argent era el més valuós, perquè es feia servir en la fabricació de moneda. Tot i que l'explotació d'aquestes mines ha experimentat molts alts i baixos al llarg de la història, cap a mitjan segle XIV i fins a la fi del segle XVI, a Bellmunt del Priorat, en una zona geològica molt rica, l'extracció de plata es va intensificar de manera especial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Flores, historiadora i arxivera, que ha estat professora associada de la URV i ha fet recerca sobre la mineria medieval d'argent a Prades.

Capítol 752. Julio Muñoz Ramonet va ser, durant el franquisme, un dels homes de més poder a Barcelona. Tot i així, molt pocs van saber mai qui era perquè va ser sempre molt gelós de la seva imatge i no es va mostrar excessivament en públic. En plena postguerra, va aprofitar el fet d'haver estat del costat dels vencedors de la Guerra Civil per acumular una valuosa col·lecció d'obres d'art, ajudat per l'estraperlo i altres negocis foscos. Muñoz Ramonet va ser un dels principals especuladors que va donar aquell règim sinistre. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Manel Risques, professor titular d'Història Contemporània a la UB i editor del llibre "Muñoz Ramonet. Retrat d'un home sense imatge".

Capítol 751. Entre el final de l'imperi romà i el canvi de mil·lenni, el que coneixem com a Alta Edat Mitjana, els usos i costums a l'hora de menjar i vestir-se a Catalunya van experimentar canvis molt importants, sempre sota la influència de les cultures que anaven passant, ja fossin la visigòtica, l'andalusina o la carolíngia. En el cas del menjar, alguns dels nostres hàbits alimentaris actuals tenen a veure amb els que es van introduir al territori entre el segle V i el segle X. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB, i coautor, amb Nayra Llonch, d'"Història del gust. Menjar i vestir al llarg del temps".

Capítol 750. En un món de modes efímeres, hi ha pocs referents que sobrevisquin el pas de les dècades. Una banda musical de Liverpool va deixar una petja que encara avui es recorda i influencia la música actual. Cançons com "She loves you", "Yesterday", "All you need is love" o "Let it be" es transmeten de generació en generació, i tot el que té a veure amb aquest grup musical continua generant interès i beneficis. Avui, la història dels Beatles a l'"En guàrdia!". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep M. Francino, periodista i músic.

Capítol 749. A inicis dels anys setanta, l'espanyol mitjà era un tipus baixet i reprimit, provincià, entestat a demostrar-se a si mateix que podia ser un seductor, sense importar-li caure en el ridícul més absolut. Com a mínim, aquesta era la visió que ens n'ha deixat el cinema a través d'actors tan populars com José Luis López Vázquez o Alfredo Landa. El cognom d'aquest últim, que encaixava perfectament en el perfil, va batejar un subgènere cinematogràfic que a la vegada era moviment sociològic i mirall d'una societat encara massa paralitzada per traumes i complexos d'inferioritat. Entre 1969 i 1978, l'anomenat landisme va proporcionar importants èxits de taquilla. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", periodista especialitzat en cinema, director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 748. Si per a una dona encara avui és difícil accedir als centres de poder i autoritat, a l'antic Egipte ho era molt més. Que una dona fos faraó era una aberració, una amenaça, a la maat, l'ordre natural del món. Al llarg de gairebé tres mil·lennis, i entre 200 i 300 regnats, només cinc dones van aconseguir ser proclamades faraó. Una de les que va desafiar la tradició de manera més eficaç, establint una coregència amb el fillastre en un moment de puixança de la dinastia, va ser Hatxepsut, fa uns 35 segles. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 747. Com a símbol de la glòria i el poder de la Grècia clàssica, la ciutat d'Atenes va sofrir al llarg dels segles diversos atacs dels enemics. Una de les amenaces més serioses que mai va patir va ser el setge plantejat per Luci Corneli Sul·la entre el 87 i el 86 abans de Crist. En l'enfrontament amb les autoritats romanes, molts dels edificis de la polis atenenca va quedar afectats i la població civil va patir un tracte duríssim. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la UAB.

Capítol 746. Montserrat Roig va morir prematurament a causa d'un càncer de pit als 45 anys. Però en tants pocs anys de vida va generar una obra extensa i important: novel·les, contes, assajos històrics, reportatges i entrevistes que la van convertir en una de les escriptores catalanes cabdals del segle XX, i també una de les més populars pels treballs televisius i els articles de premsa. Amb una quarantena de llibres, Montserrat Roig es va guanyar un lloc d'honor en la literatura catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Aina Torres, llicenciada en Periodisme i en Gestió Cultural, poeta, escriptora i periodista, autora del llibre "Montserrat Roig. La memòria viva".

Capítol 745. Les purgues impulsades per l'estalinisme a la Unió Soviètica van afectar milions de persones, en un procés destructiu que no va dependre només de la megalomania d'un dictador encegat com Ióssif Stalin, sinó també del funcionament metòdic de l'Estat Soviètic, o el que era pràcticament el mateix, d'un Partit Comunista que en l'intent de perpetuar-se estava minant, si no ho havia fet abans, els fonaments i el llegat de la Revolució d'Octubre del 1917. Les campanyes de persecució de la dissidència empreses entre el 1937 i el 1938 van ser conegudes com la Gran Purga; ara, de manera molt més gràfica, ens hi referim com el Gran Terror. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 744. Un dels científics més influents del segle XIX, un renovador de les ciències naturals tal com les coneixem i, a més, un dels primers a avisar del canvi climàtic. Va influir en personatges tan diversos com Goethe, Jefferson, Bolívar o Darwin, i els viatges que va fer per l'Amèrica Llatina van canviar la visió europea del Nou Món i van servir per denunciar els abusos colonials. Ara que fa 250 anys del seu naixement, és el moment de situar en el lloc que es mereix la figura del naturalista prussià Alexander von Humboldt. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, que l'any passat va publicar "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 743. Una de les etapes en què Catalunya va experimentar més canvis en els estils de vida gràcies als avenços tècnics és la que va de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 fins a l'inici de la Guerra Civil. De totes les innovacions que van sorprendre la societat del moment, l'electricitat i la seva vinculació directa al progrés ocupen el lloc més destacat. Els usos públics i privats de la llum elèctrica, així com la incorporació progressiva d'una primera generació d'electrodomèstics a les llars catalanes, marquen una etapa decisiva en l'evolució de la tecnologia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Ferran, doctor en Història de la Ciència per la UAB, autor de la tesi "Els públics de l'electricitat a Catalunya (1929-1936): de la Font Màgica de Montjuïc a la difusió dels electrodomèstics".

Capítol 742. A mitjans del segle XI es va iniciar un retrocés militar dels musulmans presents a la Península, que a la llarga acabaria suposant la desaparició de la societat andalusí en els seus enfrontaments amb els pobles ibèrics. Les raons que expliquen aquest afebliment d'un estat tan poderós com va arribar a ser al-Àndalus són complexes i tenen molt a veure amb l'estructura de poder dels emirs i els califes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Suñé, doctor en Història per la UB, especialista en Història Medieval, autor de la tesi "Gihad, fiscalidad y sociedad en la Península Ibérica (711-1172): evolución de la capacidad militar andalusí frente a los reinos y condados cristianos".

Capítol 741. L'abril del 1994, a Sud-àfrica es van celebrar unes eleccions d'una importància històrica enorme, que certificaven l'inici de la fi del règim que havia marginat la població negra del país i posava els fonaments per a un futur encara incert. Nelson Mandela, el líder empresonat durant 27 anys, era el cap de llista del Congrés Nacional Africà, l'ANC en les sigles en anglès, un moviment d'oposició al domini colonial europeu que va sobreviure a totes les vicissituds polítiques i socials de Sud-àfrica, i també a fortes discrepàncies internes, fins arribar a la fi de l'apartheid. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alfred Bosch, conseller d'Acció Exterior i Relacions Institucionals, escriptor i assagista, autor de la tesi doctoral "L'au fènix sud-africana".

Capítol 740. A la Catalunya de l'antic règim, casar-se era més una transacció comercial que no pas una qüestió de sentiments. Quan dues persones unien les seves vides, les dues famílies implicades negociaven i pactaven un seguit d'acords, com si es tractés de la unió de dues empreses. Els documents on es recollien aquests acords eren els capítols matrimonials, i eren un element clau en la societat del barroc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 739. Amb una veu d'un registre ampli i dúctil i amb una personalitat ferma, va ser la soprano més influent del segle XX, la diva amb majúscules. A diferència d'altres cantants d'òpera de l'època, va començar a adaptar els moviments per aportar energia i realisme a les interpretacions. Va tenir una vida privada agitada, però cap dels escàndols que la van afectar dins i fora dels teatres van poder entelar la seva enorme figura: ella era Maria Callas. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, crític musical de Catalunya Música.

Capítol 738. En uns moments en què l'etiqueta de feixista s'aplica a persones, organitzacions i moviments de signe ideològic molt divers, fins i tot oposat, convé tenir present què és realment el feixisme i quins en van ser els orígens històrics. Sobretot per identificar-lo quan reprimeix les llibertats, promou la discriminació i obstrueix la solidaritat. El feixisme va néixer a Itàlia fa un segle i per tant el podem considerar un moviment polític contemporani. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica a la UB.

Capítol 737. Al llarg de la història, els éssers humans han guerrejat, han aixecat i destruït imperis, han fet grans descobriments... però sempre, sense excepció, han intentat menjar cada dia. Cada època es pot explicar, també, pels costums a taula. Comparar els tipus de productes i elaboracions que apareixen als diversos llibres de cuina editats entre els segles XVI i XVIII a Catalunya, diferents segons el seu origen civil o religiós, ens permet establir una panoràmica força acurada de com va evolucionar l'alimentació a la Catalunya moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Bages-Querol, doctor en Història i secretari de la Càtedra Unesco d'Alimentació, Cultura i Desenvolupament, i autor del llibre "Cuina dels monestirs".

Capítol 736. Tot i les moltes ferides que va deixar la Guerra Civil, en moltes poblacions catalanes es va fer un esforç de perdó i reconciliació entre famílies que, per circumstàncies ben diverses, havien militat en un bàndol o a l'altre. Una de les poblacions on es va fer evident aquesta necessitat va ser Jesús, al costat de Tortosa, a les Terres de l'Ebre, on va tenir lloc una de les batalles més cruentes de la guerra. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Daniel Arasa, doctor en Humanitats i Ciències Socials, periodista, autor de "Jesús en guerra (1936-1939)".

Capítol 735. El pas de la dècada dels 50 als 60 va ser sinònim de canvis profunds en el cinema arreu del món, canvis temàtics i formals protagonitzats per la generació de postguerra. Els mètodes de producció s'abaratien i això va facilitar l'accés a la indústria del cine. Un grup de joves crítics de la redacció de la revista Cahiers du Cinéma van acabar agafant la càmera per reivindicar la seva visió del director com el veritable autor d'una pel·lícula: era la "Nouvelle Vague", que en francès vol dir una nova onada, que estava destinada a sacsejar les pantalles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep M. Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema, director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento".

Capítol 734. El monestir de Santa Maria de Sixena està situat en la zona fronterera entre Catalunya i Aragó, a l'actual província d'Osca, i ha estat dependent durant segles del bisbat de Lleida. Darrere de les 97 obres d'art traslladades a Catalunya al llarg del segle XX que han estat retornades a Sixena per una sentència judicial hi ha un procés llarg i complex lligat a la història del país. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Canosa, doctor en Comunicació per la Facultat de Comunicació Blanquerna, periodista i autor del llibre "Sixena: la croada de la memòria".

Capítol 733. La prostitució ha tingut una presència continuada en totes les èpoques, més enllà de consideracions morals. A la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, quan la situació de les dones era molt més precària que la dels seus companys homes, la prostitució va ser una activitat econòmica important a viles i ciutats. Barcelona va arribar a tenir tres bordells en una època en què poques ciutats en tenien més d'un. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Benito, llicenciat en Història, especialitzat en història medieval per la UB, autor de la tesi "La prostitució a la Barcelona Baixmedieval (segles XIV-XV)".

Capítol 732. L'any 1900 Catalunya concentrava el 81,9 per cent de la indústria tèxtil espanyola. Des de finals del segle XIX fins ben entrats els anys 70 del segle passat, la indústria de gènere de punt va ser un dels principals sectors productius de la indústria catalana. De totes les especialitats del sector, el teixit de punt era el més econòmic i el més adequat per a la confecció de peces de roba. Amb la mecanització de la producció, la majoria de fàbriques de gènere de punt es van concentrar al Maresme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Julià, politòleg, comissari de l'exposició "Posem fil a l'agulla. El gènere de punt a Arenys de Mar", que es va poder veure el 2018.

Capítol 731. Entre el segle XVI i XVII, en un moment d'expansió demogràfica, una de les principals fonts d'ingressos dels rectors de les diferents poblacions catalanes era la gestió del cementiri parroquial. En funció de l'estatus de cada família, s'oferien diverses modalitats de soterraments, des dels més senzills fins als que podien costar l'equivalent al sou anual d'un jornaler. Celebrar l'enterrament més luxós va arribar a esdevenir un motiu de competència entre les classes altes. No és cap exageració parlar d'una autèntica economia de la mort a la societat catalana del barroc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 730. L'any 1919 la Gran Guerra havia acabat, però Europa era un continent en ruïnes, amb moltes ferides pendents de suturar. Les potències vencedores a la Primera Guerra Mundial es van trobar a París per fixar un nou ordre mundial i les condicions de la rendició de les potències centrals i especialment d'Alemanya, la gran derrotada, una rendició que molts van viure com una humiliació. Les negociacions que van desembocar en el Tractat de Versalles, signat el 28 de juny del 1919, expliquen en bona mesura la història del segle XX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Fiol, professor associat del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l'Institut de Mollet del Vallès, i autor de llibres sobre els catalans i la Primera Guerra Mundial.

Capítol 729. Un cop acabada la Guerra Civil, el franquisme va intentar esborrar el més mínim rastre de moltes institucions i entitats clau per al desenvolupament del catalanisme polític i social. De fet, des del principi de la rebel·lió, els facciosos van mirar de fer-ho de manera persistent i sistemàtica. La requisa de documents, emmagatzemats durant dècades a l'arxiu de Salamanca, va pretendre esborrar moltes històries de repressió i dolor. És el cas del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, un sindicat d'inspiració catalanista que havia estat fundat al començament de segle i va patir els efectes de la victòria franquista de manera molt punyent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Moran, llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i doctora en Història per la Universitat de Barcelona amb la tesi "CADCI. Guerra i memòria espoliada".

Capítol 728. Tot i que la presència de cognoms catalans als carrers i espais públics de l'Uruguai és molt notable, l'aportació catalana a la consolidació d'aquest territori des del segle XVIII és una de les menys estudiades de tots els països d'ultramar. Sigui com sigui, aquesta presència és evident tant en el període colonial com en el trànsit a la independència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Thomas Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 727. Ens situem al segle XIV abans de Crist, aproximadament entre el 1350 i el 1335 abans de Crist. Durant aquests anys, a l'Imperi Nou egipci va governar un faraó que va trencar amb la tradició religiosa anterior, presumptament decidit a instaurar la primera religió monoteista coneguda, en contra dels privilegis de la classe sacerdotal existent. Va ser marit de la reina Nefertiti, una de les moltes dones que va tenir, i pare del famós Tutankhamon. Havia nascut com a Amenhotep i va governar com a Amenofis IV, desè faraó de la Dinastia Divuitena, però el coneixem pel nom que es va imposar a si mateix: Akhenaton. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador del Museu Egipci de Barcelona.

Capítol 726. Aviat farà cent anys de l'arribada de la radiodifusió a Catalunya. Abans que sonessin les primeres emissions oficials, el 1924, molta gent havia manifestat l'interès per les diferents modalitats de telegrafia sense fils, com una forma de comunicació. Com sol passar amb molts altres canvis socials d'impacte, el desenvolupament de la ràdio al nostre país va ser una tasca col·lectiva d'enginyers, tècnics, locutors i empreses. Tertúlia amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, Rosa Franquet, catedràtica de Comunicació Audiovisual de la UAB, autora d'"Història de la radiodifusió a Catalunya: del naixement al franquisme", i Josep M Francino, periodista i músic.

Capítol 725. L'alçament militar del juliol del 1936 va paralitzar bruscament l'activitat esportiva prevista per a aquells dies a la majoria de municipis catalans. Ben aviat, la pràctica de l'esport a la rereguarda, i molt especialment del futbol com a principal esport de masses, es va adaptar a l'escenari d'una guerra molt més llarga i dolorosa del que s'havia cregut. La trajectòria del Barça, l'Espanyol, l'Europa, el Girona i molts altres equips es va veure estroncada per l'esclat de la Guerra Civil. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Carles Santacana, doctor en Història Contemporània per la UB i expert en història de l'esport i del franquisme.

Capítol 724. En ple segle XII, en un moment en què el cristianisme maldava per controlar els dominis reconquerits a Terra Santa, va sorgir una de les primeres ordes religioses de caràcter militar, formada per frares guerrers: l'orde del Temple. Els seus membres, els templers, van deixar darrere seu un rastre de llegendes i suposats misteris, també en l'establiment a Catalunya, que el final tan brutal que van patir va ajudar a alimentar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Sarobe, llicenciat en Història Medieval per la UB; autor del llibre "Rere les passes dels templers. La veritable història de l'orde del Temple en terres catalanes".

Capítol 723. En la seva obsessió per justificar un ideari supremacista, Adolf Hitler va manipular al seu gust els episodis i els símbols més significatius de l'antiguitat grecoromana, per connectar-los amb el seu present. Al projecte de la raça ària li calia un passat ben gloriós. Cansat de veure com els arqueòlegs de les SS no trobaven gaire rastre d'aquest passat al subsòl dels boscos germànics, el Führer va girar la vista cap al sud, a la Grècia i la Roma clàssiques. Es disposava a apropiar-se i reescriure la història d'Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Borja Antela, doctor en Història de Grècia per la Universitat de Santiago de Compostel·la i professor d'Història Antiga a la UAB.

Capítol 722. L'enfrontament desfermat en el costat republicà durant la Guerra Civil entre anarquistes i comunistes es va traslladar a àmbits molt diferents: entre els quals el cinema, concebut com una arma de propaganda política ja des dels temps en què Lenin l'havia proclamat com la més important de totes les arts. En aquest context tan agitat, una productora associada al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, dirigit per Jaume Miravitlles, es va mantenir activa al llarg de tots els mesos de la guerra: el seu nom era Laya Films. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Esteve Riambau, historiador, crític i realitzador, director de la Filmoteca de Catalunya i autor del llibre "Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 721. Des que els romans van descobrir la seda en el segle I fins que el segle XVI Marco Polo va arribar a Catai, el que avui coneixem com la Xina, van transcórrer quinze segles d'intercanvis comercials i culturals intensos i força regulars entre Orient i Occident. Una xarxa comercial d'uns 6.500 quilòmetres s'estenia des de la Xina, des de l'actual ciutat de Xian, fins a Mongòlia, l'Índia, Pèrsia, Aràbia, Síria, Turquia, Europa i Àfrica, travessant deserts i estepes, entre neu i glaceres. Posteriorment, aquesta artèria vital per a l'intercanvi entre civilitzacions l'hem coneguda com la Ruta de la Seda. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la UPF.

Capítol 720. Les idees que va formular sobre la lluita de classes i la necessitat que la classe obrera participés activament en el funcionament dels governs van conformar l'ideari polític i social d'una part molt important del món el segle passat. Era un intel·lectual i a la vegada un home d'acció. No es va considerar mai a si mateix ni filòsof, ni economista, ni polític... sinó un crític de la filosofia, l'economia i la política. Era Karl Marx. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Alcoberro, llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació a la UB, que manté una pàgina web i un bloc sobre temes filosòfics.

Capítol 719. Les guerres sempre tenen conseqüències devastadores, i sovint suposen la mort de grups de població determinats. Poques vegades aquesta voluntat d'eliminar persones s'ha executat amb el grau de premeditació amb què ho va fer el règim nazi respecte d'algunes minories, en especial els jueus. A la Conferència de Wannsee, el gener del 1942, es va començar a planificar l'assassinat en massa dels jueus d'Europa, un pla batejat amb un eufemisme terrible: la Solució Final. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Simó, llicenciada en Sociologia per la UAB, especialista en identitats jueves i holocaust.

Capítol 718. En la societat burgesa industrial, contractar persones que s'encarreguessin de les feines de casa suposava gairebé un símbol d'estatus per a les famílies més benestants. Comparada amb altres etapes històriques, va ser una de les èpoques més intenses en l'evolució del servei domèstic. Entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX, el sector va passar de ser mixt i comprendre feines i salaris molt diferents, a ser una professió feminitzada i marcada per la precarietat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mònica Borrell-Cairol, doctora en Història Contemporània per la UB, autora de la tesi "El servei domèstic a Barcelona, 1900-1950".

Capítol 717. Va ser un dels millors físics del segle XX, un dels pocs que va assolir una certa fama més enllà dels cercles científics, reconegut per les seves investigacions pioneres, per la dedicació apassionada a la docència i per una col·lecció d'anècdotes excèntriques que ell mateix s'encarregava de difondre. Ara que en celebrem el centenari, és un gran moment per recordar el llegat de Richard Feynman. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, que ha publicat "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 716. De la vida de Joan Pujol Garcia, l'espia català més conegut com Garbo, n'hem anat sabent episodis cada vegada més curiosos en els darrers anys. Anònim durant molt de temps, la seva vida constitueix un testimoni fascinant dels avatars bèl·lics i polítics del segle XX. Pels britànics sempre va ser obvi que Garbo va ser l'espia doble més important de la Segona Guerra Mundial. Però que se'n va fer de Joan Pujol després de la guerra? Josep M. Solé i Sabaté, historiador; Clàudia Pujol, directora de la revista "Sàpiens" i Jordi Finestres, periodista, autor del reportatge "Garbo immortal".

Capítol 715 - La fundació d'Andorra a càrrec de l'emperador Carlemany forma part de la llegenda, del mite sobre els orígens del país. Tot i així, el gran emperador va jugar un paper destacat en la història del Principat, quan al segle XVIII els habitants de les valls lluitaven per evitar l'absorció dins de les monarquies hispànica o francesa. Entre els privilegis que van esgrimir per mantenir la sobirania, destacava els que suposadament havia concedit Carlemany en un diploma conegut com a Carta Pobla, un document que se sap apòcrif des de la segona meitat del segle XIX, però que va resultar decisiu per a la independència política d'Andorra. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oliver Vergés, doctor en Història Medieval per la UAB.

Capítol 714 - Durant la Guerra Civil Espanyola, la rereguarda va patir especialment, i molt directament els nens que passaven gana i por. En un escenari en què les potències europees havien acordat no intervenir en el conflicte, el paper de les organitzacions internacionals va resultar decisiu. La Societat Religiosa dels Amics, formada pels quàquers d'arreu del món, especialment de la Gran Bretanya i dels Estats Units, va destacar en l'assistència voluntària i altruista dels més petits, ja fos repartint menjar a les cantines i les escoles o amb l'organització de colònies infantils. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Serra, doctora en Pedagogia, autora del llibre "Entre dos focs".

Capítol 713 - Els seus contemporanis ja el van veure com un monstre cruel i histriònic, depravat i megalòman, un governant absolutista i tendent als excessos en públic i en privat. D'altres van al·legar bogeria per explicar-ne el comportament, tot i que aquesta bogeria potser va ser la coartada política per justificar la seva fi. En tot cas el seu regnat breu, situat entre els de Tiberi i Claudi, entre els anys 37 i 41 després de Crist, va deixar un rastre indeleble en la història de l'imperi romà: estem parlant de Gai Juli Cèsar August Germànic, conegut per la posteritat pel sobrenom de "Cal·lígula". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la UAB.

Reemissió de l'"En gàrdia!" emès el 18/11/2007, amb comentaris d'Oriol Junqueras, col·laborador del programa en aquella època.

Capítol 712. Al llarg del segle XVIII, tot i els efectes de la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la iniciativa econòmica; no només a la costa, sinó també a l'interior. Un grup d'emprenedors de la comarca de l'Anoia, al voltant de la vila de Copons, va aconseguir bastir una xarxa comercial que abastava tot Espanya, a la recerca de nous mercats per als excedents de producció de manufactures. Aquests primers traginers i venedors ambulants no van trigar a diversificar els seus negocis, optant pel comerç a l'engròs, la inversió immobiliària o la banca. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Assumpta Muset, doctora en Història Moderna per la UB i professora d'Història Econòmica Mundial.

Capítol 711. Richard Wagner. Poeta, músic, pensador, revolucionari... Pocs artistes condensen en la seva figura la història del segle XIX d'una manera tan clara. Una vida turmentosa i nòmada, carregada d'escàndols i fames més o menys fonamentades, està indissolublement lligada a una obra operística monumental. No és cap exageració assegurar que en la història de la música hi ha un abans i un després de Richard Wagner. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Manel Bertran, enginyer, empresari, membre de l'Associació Amics del Liceu i fundador del Club Wagner de Barcelona.

Capítol 710. El maig del 1940, milers de soldats aliats havien quedat bloquejats al port i les platges de Dunkerque, atrapats entre l'avanç alemany pel territori francès d'una banda i l'oceà Atlàntic de l'altra. Entre el 29 de maig i el 4 de juny, soldats britànics, francesos, belgues i canadencs, un total de 338.000 homes, van poder escapar de la pinça nazi gràcies a l'anomenada "operació Dinamo", consistent a evacuar els aliats en tota mena d'embarcacions que els portessin a la Gran Bretanya. Aquella fugida desesperada de Dunkerque, per alguns un miracle, va suposar una victòria moral que influiria decisivament en el curs de la Segona Guerra Mundial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània de la UB.

Capítol 709. Poc es pensava Sir Arthur Conan Doyle que el protagonista de la seva novel·la "Estudi en escarlata", del 1887, es convertiria en un maldecap per a ell i en un referent literari per a la resta del món. La fama de Sherlock Holmes es va estendre ràpidament per tot arreu. N'hi va haver prou amb quatre novel·les i 56 relats breus perquè el detectiu resident al 221 B de Baker Street, una adreça que en aquell moment era totalment fictícia, fos considerat pràcticament com una persona real per milions de lectors, molts d'ells a Catalunya. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB i membre del Cercle Holmes.

El segle XVIII va ser determinant per introduir molts hàbits personals i socials que ara considerem absolutament normals. Per exemple, la higiene, la manera de menjar o la manera de vestir. Aquests canvis van venir determinats per una nova manera de veure el món i de respectar la integritat dels individus i de la col·lectivitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB, coautor d'"Entre fogons i baguls. Menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII".

Al llarg del segle X, les rivalitats entre les famílies comtals més destacades, així com els enfrontaments o les aliances amb l'Església, van marcar el procés de construcció del futur Principat de Catalunya. Un dels personatges clau del període és el fill petit de Guifré el Pilós, un governant ambiciós que va saber esperar per fer valer la seva autoritat, enfrontat a rivals exteriors però també de la pròpia família. Aquest personatge era el comte Sunyer. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep M. Salrach, catedràtic d'Història Medieval a la UPF i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

La ciència no ha estat impermeable al masclisme dominant en els principals àmbits de la societat. Per això la figura de Marie Curie, sens dubte la científica més popular de tots els temps, guanya encara més rellevància. Primer al costat del seu marit, Pierre Curie, i ja després en solitari, va ser una autèntica pionera i, tot i els pocs recursos disponibles al seu laboratori, va fer avançar la humanitat de manera sorprenent en el coneixement de la radioactivitat i els tractaments del càncer. Pel camí, es va convertir en la primera persona que va guanyar dos premis Nobel. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i del Centre d'Història de la Ciència, CEHIC.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola, unes tres quartes parts de la flota militar del govern de la República eren avions, entre d'altres, uns 550 caces. Les aliances internacionals a un bàndol i a l'altre els van anar fent perdre l'avantatge. Tot i així, va mantenir diversos camps d'enlairament i tallers de construcció d'avions. De totes les batalles que es van lliurar a Catalunya entre el 1936 i el 1939, potser les que formen part de la guerra aèria són les menys recordades, tot i que van ser determinants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història, professor de la Rovira i Virgili i director del CIARGA, Centre d'Interpretació de l'Aviació Republicana i la Guerra Aèria.

La literatura de viatges ha tingut al llarg de la història un valor testimonial i documental de primer ordre, especialment pel que fa a la descripció detallada dels territoris orientals que anaven coneixent els grans exploradors europeus. Al segle XVI un soldat i navegant portuguès, Fernao Mendes Pinto, va escriure un text cabdal. Un compendi d'experiències pròpies i alienes i relats imaginats, acumulats durant 21 anys de viatges per Orient, que es va publicar de manera pòstuma el 1614 amb el títol "Peregrinació". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Isabel Soler, professora de literatura i cultura portuguesa a la UB, i prologuista de la traducció catalana de "Peregrinació", a càrrec de Gabriel Sampol.

El 26 de gener del 1939, quan les tropes feixistes van entrar a Barcelona, es proposaven prendre el control de molts enclavaments estratègics de la ciutat de manera ràpida. Entre aquests objectius marcats per ordre militar, n'hi ha un que sobta especialment. Només tres dies després de l'entrada a la capital l'exèrcit franquista va confiscar el material i els arxius del Servei Meteorològic de Catalunya, una institució científica que havia aconseguit reconeixement arreu del món, sobretot en l'observació dels núvols. En aquesta actuació, i en la defenestració del director del Servei, Eduard Fontserè, hi havia més afany de revenja que cap mena d'interès científic... En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Batlló, membre de la Unitat de Sismologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci de l'Associació Catalana de Meteorologia; coautor de "1939: Els núvols confiscats".

A inicis del segle XIX la flota anglesa dominava el Mediterrani, cosa que li permetia accedir a Rússia, l'imperi Turc, l'Índia i altres destins orientals, i també comerciar i bloquejar els interessos francesos. Els britànics van intervenir a la península Ibèrica, primer per ajudar Portugal i després en aliança amb la Junta Espanyola, per tenir un peu al continent europeu i no només al mar. La presència de militars anglesos durant la guerra del Francès en suport a la resistència catalana, i sobretot a València, va ser molt destacada en alguns moments. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maties Ramisa, doctor en Història, especialitzat en la guerra del Francès.

Des de la fi del franquisme, la democràcia espanyola ha viscut episodis destacats de guerra bruta, tant per combatre el terrorisme com més recentment per escapçar l'independentisme. El recurs a vies qüestionables, sovint il·legals, per mantenir la marxa d'un estat i protegir-lo d'amenaces suposades o reals, i de passada enriquir-se, ha estat una temptació constant del poder des de les èpoques històriques més remotes. Per les anomenades clavegueres dels estats fa molts segles que hi corre la brutícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Jaume Grau, guionista del documental "Las cloacas de Interior" i autor del llibre "Les clavegueres de l'Estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya".

Arribem al quart capítol de la sèrie que estem dedicant a alguns episodis destacats de la Guerra Civil. Com sol passar en tot conflicte bèl·lic, els darrers dies de la guerra van sumir les principals ciutats en la confusió i el caos; l'entrada de l'exèrcit vencedor coincidia amb l'èxode dels republicans, temorosos d'una repressió que tot just havia començat. Al port d'Alacant, els darrers dies de març del 1939, més de deu mil refugiats esperaven poder emprendre el camí de l'exili. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Viadel, professor de Periodisme a Blanquerna i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Coautor de l'article "Alacant 1939: l'exili impossible", a "El Temps".

Deixant de banda Picasso, l'artista català més destacat de les acaballes del segle XIX i principis del XX és el pintor Ramon Casas. Casas va ser un home afable i amb sentit de l'humor i potser per això es va entendre molt bé amb un altre gran artista, Santiago Rusiñol. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Vinyet Panyella, Gestora cultural, escriptora i comissària d'exposicions.

D'ençà del final del segle XV l'expansió del castellà, la llengua de la Cort i del poder, en l'àmbit de parla catalana va ser vertical, de les elits cap al poble i de les ciutats cap al camp. Es demostrava que no era una qüestió neutra des del punt de vista polític i de la construcció estatal-nacional espanyola, que des de finals del segle XVI plantejava una homogeneïtzació política i identitària dels súbdits. La pèrdua de poder dels territoris de la Corona d'Aragó va comportar la castellanització de la burgesia catalana i d'alguns monestirs; era l'adopció de la que ja es considerava llengua "oficial". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador ,i Antoni Simón, catedràtic d'Història Moderna de la UAB. Autor de "Llengua i política a la Catalunya del segle XVII. Alexandre Ros i Gomar (1604-1656)".

Cap al segle IX i X, després de la caiguda de l'Imperi Romà, el domini visigòtic i les invasions sarraïnes, Catalunya estava en ple procés de formació. La importància de la cultura escrita en una societat marcada pel baix nivell d'alfabetització i el domini de l'Església sobre molts àmbits de la vida és un terreny d'estudi encara ple de llacunes. Malgrat tot, els textos manuscrits ens aporten moltes dades que ens permeten anar descobrint com s'estructurava aquesta Catalunya incipient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica del Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana a la UAB, responsable de l'edició de les "Chartae Latinae Antiquiores Cataloniae").

Fa 125 anys el catalanisme polític va protagonitzar un dels moments més destacats de la seva llarga història. Al saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, els dies 25, 26 i 27 de març, la reunió de la primera assemblea de la Unió Catalanista va desembocar en l'aprovació d'un text fundacional que és el punt de partida de moltes de les reivindicacions mantingudes al llarg del segle XX: les "Bases per a la Constitució Regional Catalana", popularment conegudes com les Bases de Manresa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Rodó, comissari de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa.

En el tercer capítol de la sèrie que dediquem a alguns dels principals episodis viscuts a Catalunya durant la Guerra Civil, ens ocupem de la que per molts va ser l'ofensiva definitiva, sovint oblidada, perquè els nacionals entressin en territori català. Entre abril i desembre de 1938, a la línia recta de 300 quilòmetres que anava des de Mequinensa fins a la frontera francesa hi va haver un seguit de batalles amb 200.000 homes per cada bàndol. Aquest enfrontament estratègic va constituir l'anomenat "front del Segre". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pol Galitó, llicenciat en Geologia per la UAB i president de l'Associació d'Estudiosos del Front del Segre.

Entre l'abril del 1927 i la fi del 1949, la Xina va viure una confrontació interna que la va acabar convertint en un dels camps de batalla més calents dels inicis de la Guerra Freda. La guerra civil oberta entre el Partit Nacionalista (Kuomintang), liderat per Chiang Kai-shek, i el Partit Comunista de Mao Zedong, va ser seguida amb preocupació i càlculs geoestratègics per la resta del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la UPF.

Per als antics egipcis l'objectiu més important del matrimoni era tenir descendència. Tot i així, un nen -o encara pitjor, una nena- era considerat un ésser encara incomplet, que no formava part de la societat fins que no havia superat els primers anys de vida. Una taxa de mortalitat elevada i una educació rigorosa eren uns altres dels obstacles que havia d'afrontar la infància a l'antic Egipte. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Orriols, doctor en Egiptologia i professor associat de la UAB.

En un món encara enfrontat en dos blocs, els anys 80 del segle XX van estar marcats per un retrocés en les polítiques públiques d'algunes potències occidentals. Per fer-ho, la recessió va ser la coartada perfecta per a Margaret Thatcher a la Gran Bretanya i Ronald Reagan als Estats Units. El llegat de Reagan està marcat per una herència econòmica amb llums i ombres, en aplicació d'un ideari ultraliberal, però també en les relacions exteriors, especialment a l'Amèrica lLlatina, l'Orient Mitjà i la Unió Soviètica. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Josep M. Martí Font, llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques a la UB. Ha estat cap de Societat i d'Internacional d'"El País" i corresponsal a Moscou i a Berlín.

El segle XVII català va ser d'una gran vitalitat literària. En un sonet, el Rector de Vallfogona afirmava irònicament que hi havia tants poetes que les muses no donaven l'abast de coronar-los a tots de llorers. Entre noms destacats del període com els de Josep Blanch, Agustí Eura, Josep Romaguera o el mateix Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, n'hi ha un que mereix atenció especial per l'obra poètica, de caràcter autobiogràfic, i perquè va dur una vida trepidant, de pel·lícula, farcida d'esdeveniments polítics, militars, literaris i amorosos: Francesc Fontanella. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Valsalobre, professor titular de Literatura Catalana Moderna a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Al començament del segle XIX hi havia una important presència comercial catalana al virregnat del Río de la Plata, una part destacada dels dominis colonials espanyols a l'actual frontera fluvial entre l'Argentina i l'Uruguai. En un moment en què Europa estava tancada al comerç britànic pel domini napoleònic, els vaixells del Regne Unit es van dirigir cap al continent americà. Les invasions angleses del 1806 i 1807 van motivar la creació de dues milícies d'origen català que van tenir un paper clau en la resistència als intents de conquesta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctorand al Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

Segon capítol de la sèrie que aquesta temporada dediquem a alguns episodis significatius de la Guerra Civil a Catalunya. En els primers mesos de guerra, els republicans havien esperat sense èxit l'ajuda dels veïns europeus, de França i la Gran Bretanya, i també dels Estats Units, mentre el bàndol colpista anava de bracet amb italians i alemanys. L'únic país que semblava disposat a donar suport explícit al govern de la República i al de la Generalitat era la Unió Soviètica, una ajuda que no va ser només de caire militar. En parlem amb els historiadors Josep Maria Solé Sabaté i Josep Puigsech.

Per als portuguesos, un dels dies clau de la història va ser l'1 de desembre del 1640. Aquell dia, després de 60 anys d'unió política amb la monarquia hispànica, accedia al tron Joan IV de Portugal, un representant de la casa Bragança que va aconseguir restaurar la independència perduda sota el domini dels Àustries. En parlem amb els historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Agustí Alcoberro.

687 - L'ocupació romana del Pirineu. En principi semblava que els Pirineus havien quedat lluny de l'àrea de control i influència dels romans, en el moment que aquests van arribar a la Península per Empúries. Tot i aixòí, hi ha prou elements i fonts literàries de l'època que ens permeten suposar que la zona pirinenca no va ser una frontera llunyana i desconeguda. Més enllà del rastre documental, les mostres arqueològiques permeten afirmar que hi havia guarnicions romanes a la zona pirinenca des de la segona meitat del segle II abans de Crist. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la UAB.

El juliol del 1708, una noia que encara no havia complert els 17 anys, culta i educada, filla d'una de les famílies més importants de la noblesa alemanya, arribava al port de Mataró procedent de Gènova. Es deia Elisabet Cristina de Brunsvic i venia a casar-se amb Carles d'Àustria (o Carles III), un enllaç que havia d'insuflar ànims a la causa aliada en la Guerra de Successió. L'estada a Mataró i els anys posteriors de govern van deixar una impressió molt positiva en els catalans. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Amat, periodista, llicenciat en Ciències de la Comunicació per la UAB, autor d'"Elisabet Cristina de Brunsvic. La reina dels catalans a Mataró. Juliol de 1708".

El fet de néixer dona i pobra ha suposat històricament una doble marginació. Les institucions pensades per acollir les persones més desafavorides de la societat molt sovint tenien un tracte diferenciat i vexatori cap a les dones. La primera Casa de Misericòrdia pensada per a l'acolliment femení no es va inaugurar fins al 1769, a Girona. Com altres centres del mateix estil, eren llocs de protecció però també de reclusió i càstig. En parlem amb els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Céline Xicola.

Des de 1876, el president Porfirio Díaz havia exercit el poder de manera dictatorial a Mèxic, durant 34 anys, en una societat latifundista en què les classes més desafavorides i els indígenes estaven pagant la factura del creixement econòmic. Díaz va donar a entendre en una entrevista que no tornaria a ser candidat a les eleccions de 1910, un fet que va esperonar Francisco Ignacio Madero a presentar-s'hi. Però Díaz s'hi va repensar, va optar a la reelecció i va empresonar Madero per sedició. Aquest va aconseguir fugir a Texas i des d'allà va convocar el poble mexicà a una revolta armada. Era l'inici d'una revolució que s'allargaria fins al 1917 i canviaria el país per sempre. En parlem amb Isabel Rodà, antropòloga, i Francisco Javier Laviña, professor titular del Departament d'Història de la UB.

L'antisemitisme, l'odi als jueus, ha tingut un dels seus altaveus propagandístics més potents en un document que des de fa anys se sap que és una invenció, un text elaborat per ordre de la policia del tsar Nicolau II. L'acusació manipulada contra tot un poble va ser un dels suports ideològics de l'horror de l'Holocaust i encara perviu actualment en cercles feixistes d'ultradreta. És un dels documents falsos més tristament famosos de la història: els protocols dels savis de Sió. En parlem amb Isabel Rodà, arqueòloga, i Daniel Roig, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i investigador del Centre d'Estudis Històrics Internacionals, el CEHI-UB.

L'aixecament dels militars rebels espanyols al 1936 va estroncar el funcionament normal de la societat en àmbits molt diversos. També en l'esportiu. Els equips catalans de futbol, com els de la resta de l'Estat, es van veure greument afectats durant els primers anys de la postguerra, ja fos per la impossibilitat de disputar certs campionats, perquè les seves instal·lacions havien estat arrasades, o perquè alguns dels seus jugadors eren morts o bé a l'exili. En parlem amb Carles Santacana, doctor en Història Contemporània per la UB, expert en història de l'esport i del franquisme, i Xavier García Luque, periodista esportiu que treballa a "La Vanguardia" des del 1982 i és autor del llibre "El Barça segrestat", sobre el període 39-46.

El 1917 el món es trobava immers en un procés de transformació traumàtic. Un dels principals fronts oberts aquell any va ser la revolta popular que va acabar amb el règim dels tsars a Rússia en dues fases, al febrer i a l'octubre, amb l'establiment d'una república de tipus socialista coneguda com a Unió Soviètica, el primer assaig del comunisme com a ideologia al govern.

"Déu ha mort"... i amb els déus morien també els deures que ens imposaven. Aquest va ser un dels plantejaments filosòfics de l'alemany Friedrich Nietzsche, un dels pensadors que més influència ha tingut en el segle XX. Va qüestionar tota la tradició del pensament occidental, convençut que la teoria només era un intent de domesticar la vida. Desafiant el concepte de les idees platòniques, el cel cristià o el deure Kantià, que demanen buscar el sentit de la vida fora de la vida, Nietzsche proclamava la importància de la voluntat d'homes lliures i creadors. El seu pensament ha estat tan important com manipulat ideològicament pels que el van sobreviure. En parlem amb Josep M. Solé i Sabate, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica de la UB.

La sardana com a forma artística i musical en evolució va trobar a mitjans del segle XIX el màxim renovador en la figura d'un músic i compositor empordanès molt actiu, atent a les implicacions polítiques i socials del ball tradicional de Catalunya. Va aconseguir modernitzar-lo, i va obtenir una gran popularitat. Creador de la sardana llarga tal com la coneixem i reformador de la formació de la cobla, les aportacions de Josep Maria Ventura i Casas, molt més conegut com a Pep Ventura, van ser indispensables. Ara en celebrem el bicentenari. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Anna Costal i Fornells, musicòloga i professora de l'Escola Superior de Música de Catalunya.

La presència de musulmans a l'actual Catalunya va ser constant, marcada per diferents etapes polítiques, entre els anys 713 i 1614. En la primera entrada al territori no es pot parlar tant de conquesta com d'invasió, una penetració gradual però força ràpida a càrrec d'àrabs i berbers, sovint enfrontats entre ells. La petja dels 400 anys en què aquest territori va formar part d'al-Àndalus encara avui en dia és detectable en el país. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Bramon, doctora en Filologia Semítica i en Història Medieval i professora emèrita d'Estudis Àrabs i Islàmics de la UB. Autora de "Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya."

De tots els grans talents de la història de la música, aquells que han transcendit totes les barreres de popularitat i que han deixat un llegat reconegut per públics amplis són una minoria. Un d'ells, a l'alçada de Bach, de Mozart o de Verdi, és Ludwig Van Beethoven, un revolucionari, il·lustre precedent i profeta del Romanticisme, famós per les nou simfonies però a més creador d'una obra vasta i complexa que inclou música de cambra, 32 sonates per a piano, música sacra, "lieder" i fins i tot una òpera. A l'"En guàrdia", la vida de Van Beethoven amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Magda Polo, Ppofessora titular d'Estètica i Teoria de les arts i Història de la Música al Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona.

El 1985 el nomenament d'un nou primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, va obrir una etapa de transparència i reforma política de tots els territoris unificats amb mà de ferro sota el símbol de la falç i el martell. Alguns van gosar desafiar els poders de Moscou amb èxit. Encara avui el procés d'independència dels països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, iniciat el 1987 i culminat el 6 de setembre del 1991, amb la cadena humana de dos anys abans com una de les grans fites, es manté com un exemple de civisme i capacitat de mobilització. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Vicent Partal.

El 1902, va ser expulsat de França per estafador i, el 1920, d'Espanya, acusat d'haver atiat la violència a Barcelona durant els anys del pistolerisme. Román Ceano, autor del llibre "Las tres vidas del barón Von Koënig" repassa la biografia del fals aristòcrata alemany Louis Guillaume Rudolf Stallmann, espia, ludòpata i cap d'una banda de pistolers a Barcelona entre el 1918 i el 1920, uns anys funestos pel que fa a les relacions entre obrers i patronal.

El juny de 1816 un grup d'intel·lectuals es van reunir a Villa Diodati, una luxosa mansió a la riba del llac Leman, a Suïssa, per escriure relats de terror. L'amfitrió era el poeta anglès romàntic George Gordon Byron. Enric Calpena conversa sobre aquesta trobada cabdal per a la literatura del segle XIX de la qual van sorgir "Frankenstein" de Mary Shelley i "El vampir" de Polidori, amb Marina Espasa, filòloga, escriptora, traductora i crítica literària.

Entre el 1834 i el 1885, quatre epidèmies de còlera van assolar la península Ibèrica. L'última onada va afectar especialment la comarca del Bages, sobretot la població de Súria, on van morir un 5% dels habitants. El comerç, els moviments de tropes i el desenvolupament del ferrocarril van afavorir l'expansió d'aquest bacteri originari de l'Àsia que es va estendre per Europa afavorit per les condicions insalubres en què vivien a les ciutats àmplies capes de la població. Jordi Algué i Sala, autor del llibre "Epidèmia, progrés i solidaritat. El còlera de 1885 a Súria" relata els estralls que va provocar aquesta malaltia a la societat industrial catalana del segle XIX.

Joan Baptista Cendrós va ser empresari, mecenes, promotor cultural i impulsor de moltes iniciatives en defensa de la llengua catalana durant la segona meitat del s. XX, a més d'ambaixador comercial de Floïd, la famosa loció masculina per després de l'afaitat creada pel seu pare a la barberia de Valls. El periodista Genís Sinca, autor d'"El cavaller Floïd" ens acosta a la figura de l'artífex del primer Premi Sant Jordi de novel·la i la Nit de Santa Llúcia, i cofundador d'Òmnium Cultural.

L'exèrcit carlí i el liberal s'enfrontaven el 9 de juliol del 1873 en la que seria una de les batalles cabdals de les guerres carlines. La contesa va tenir lloc a Alpens, la població del Lluçanès a on havia arribat el germà del pretendent, l'infant Alfons, i va enfrontar brutalment el general carlí Francesc Savalls amb el liberal Josep Cabrinetty. Víctor Farradellas, redactor de la revista "Sàpiens" i autor de "50 batalles de la història de Catalunya. Els combats que han format la nació catalana", rememora aquest episodi en què les forces carlines van aconseguir actuar com un exèrcit i no només com un conjunt de partides guerrilleres mal equipades i escampades pel territori.

Des que el 1517 el monjo agustí Martí Luter va iniciar la Reforma protestant, el moviment es va anar introduint amb força als Països Catalans a través de les diferents tradicions que se'n van derivar: dels luterans i calvinistes als presbiterians, dels metodistes als baptistes, etc. Josep Lluís Carod-Rovira, director de la càtedra sobre Diversitat Social de la UPF i autor del llibre "Història del protestantisme als Països Catalans", recorda com es van anar difonent i consolidant pel territori català aquestes creences tan marcades, durant segles, per la intolerància, la persecució i la marginació respecte a les posicions de l'Església de Roma.

Del 5 al 7 de febrer del 1939 la Legió Còndor alemanya va deixar caure sobre el Port de la Selva 110 tones de bombes. Tres dies després, les tropes franquistes van culminar l'avanç pel nord de Catalunya ocupant aquesta població, a més de Portbou, la Jonquera i Puigcerdà. El Port de la Selva va ser considerat "zona de guerra" fins a 20 anys després de la fi del conflicte civil i va viure una llarga i dura postguerra marcada per la violència, la fam i la misèria. El periodista Vicenç Relats i Casas, autor d'"El Port de la Selva després de les bombes", recorda com aquest poble de l'Alt Empordà va sobreviure als estralls de les bombes i la repressió.

El campionat del món de Fórmula 1 del 1976 es va convertir en un duel aferrissat entre el campió en aquells moments, l'austríac Niki Lauda, i l'aspirant al podi, el britànic James Hunt. De caràcters antagònics, els pilots de Ferrari i McLaren van mantenir en el primer tram d'aquell Mundial picabaralles dins i fora de la pista en una dinàmica d'agressivitat que es va tallar d'arrel amb el greu accident que va patir Niki Lauda al Gran Premi d'Alemanya. Valentí Fradera, periodista de "L'Esportiu de Catalunya" especialitzat en motor i Fórmula 1, relata aquesta història de rivalitat esportiva que va enfrontar caràcters i maneres de conduir totalment contraposats.

El 23 d'octubre del 1977, el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, tornava a Catalunya, després de setmanes de tenses i complexes negociacions amb el govern presidit per Adolfo Suárez. L'historiador Enric Pujol, autor de "Josep Tarradellas. El retorn del president, juny-desembre 1977", rememora els detalls d'aquesta delicada operació, que suposava el reconeixement institucional de la Generalitat per part de l'estat espanyol i és recordada, entre altres motius, per l'històric "Ja sóc aquí" del president.

L'octubre de 1962, el govern nord-americà va rebre la prova fotogràfica que els soviètics preparaven míssils amb prou abast per arribar al seu territori des de les bases aèries cubanes. S'obria la crisi dels míssils, tretze dies que van tensionar el món i que, tot i tenir com a protagonistes els governs cubà, nord-americà i rus, es va acabar resolent gairebé en secret als despatxos de Kennedy i Khrusxov. En el quart capítol dedicat a la Guerra Freda, Enric Calpena conversa amb el periodista i historiador Pep Martí i Vallverdú sobre aquest episodi i el pacte que hi va posar fi, l'acord que va perpetuar el líder cubà Fidel Castro al poder.

A partir de la dècada dels 30 del segle passat, es va començar a establir a Catalunya un nou model periodístic que aprofitava l'auge de la fotografia i explorava nous gèneres com l'entrevista i el reportatge en profunditat. Entre els nous professionals, fills de la burgesia liberal educats en ple Noucentisme, hi havia les plomes il·lustres de Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes o Francesc Pujols. Els periodistes catalans de la República volien explicar Catalunya al món sense intermediaris. Enric Calpena conversa amb Francesc Canosa, director de la "Història del periodisme de Catalunya", sobre el prometedor desenvolupament del periodisme català durant la República, estroncat per l'esclat de la Guerra Civil.

El 7 de juliol de 1937, l'enfrontament al pont Marco Polo de soldats de la Xina i el Japó va fer que comencés la Segona Guerra entre els dos països. El conflicte es va allargar vuit anys, fins al 1945, com un escenari més de la Segona Guerra Mundial i amb l'esgarrifós balanç de 20 milions de morts. Dolors Folch, professora d'Història de la Xina de la UPF, analitza la Segona Guerra sino-japonesa que va enfrontar una Xina llastada per l'enfrontament intern entre nacionalistes i comunistes i un Japó que, després de conquerir objectius estratègics de l'enemic, es va enrocar en un extenuant combat de guerrilles.

El 23 d'octubre de 1956 una gran manifestació a Budapest iniciava el moviment de revolta civil contra el domini soviètic. Més de 300.000 persones van assetjar el parlament i es va tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció. En el tercer capítol de la sèrie dedicada a la Guerra Freda, l'ex corresponsal d'El País a Moscou Josep M. Martí Font analitza la revolta hongaresa del 56, aplacada contundentment per l'Exèrcit Roig i que va provocar més de 20.000 morts.

Enriqueta Martí va ser detinguda el 1912 a la seva casa del Raval de Barcelona pel segrest de la nena de cinc anys Teresa Guitart. En l'escorcoll de l'habitatge, la policia va trobar ossos petits i una llista amb noms i adreces d'importants personalitats de la burgesia de la ciutat. La rumorologia popular es va encarregar de difondre que Martí havia assassinat diversos nens per extreure'ls la sang i fer pocions per vendre a una minoria selecta de la societat barcelonina. La investigació policial va desmuntar la història en comprovar que els ossos eren d'animal, però Martí ha entrat injustament en els annals de la crònica negra de la ciutat com "la vampira del Raval". El periodista i escriptor Jordi Corominas, autor del llibre "Barcelona 1912. El cas d'Enriqueta Martí", conversa amb Enric Calpena sobre la tràgica biografia d'aquesta dona, morta un any després de la seva detenció i abans de ser jutjada.